Com diu Richard Dawkins, la fe religiosa no és res més que la interiorització, com a cosa irrefutable i inqüestionable, de les ensenyances rebudes en la nostra infància per part de les persones més importants per a nosaltres: els pares, els avis i els sacerdots o monges.
Jo, educat intern en un col·legi d’escolapis, amb confessió, comunió diària, ajudar a missa… Havia arribat a afirmar que podia posar la mà al foc que no perdria mai la fe.
En entrar, l’any 1951, a la universitat, als 20 anys, vaig començar a posar en dubte tot el que m’havien ensenyat, principalment la bondat de Déu, i a pensar que podria ser un ésser dolent, i fins i tot sàdic, perquè, si era omniscient, com podia haver permès que al món que havia creat hi haguessin guerres devastadores, crims, persecucions, turments, estralls, inundacions, incendis, terratrèmols, fam, misèria, etc. Això em va portar a començar a llegir llibres, a favor i en contra, sobre aquests temes (recordo que vaig començar amb Por qué no soy cristiano, de Bertrand Russell), també a tenir xerrades amb capellans i amics sobre la immortalitat, l’ànima, la Santíssima Trinitat, la Immaculada Concepció, l’assumpció de la Verge, el Cel i l’Infern, i totes les fàbules de la bíblia i els miracles dels sants, les relíquies i les indulgències. Conclusió: el 25 de març de 1959, que era missa de precepte, ja no hi vaig anar i vaig deixar de ser cristià. Durant un cert temps vaig ser agnòstic i, finalment, ateu, i desprès de 53 anys no he tingut mai més cap dubte i m’he anat reafirmant en el meu ateisme. El fet de deixar d’ésser cristià també va contribuir a que acceptés totalment la meva homosexualitat.
Penso que cal lluitar, amb tots els mitjans que tinguem, perquè l’estat sigui autènticament aconfessional i laic, per la denúncia del Concordat amb la Santa Seu, per acabar amb tots els privilegis de l’Església, que és un organisme sexofòbic, reaccionari, repressor, retrògrad, que s’oposa i combat els avenços científics i és causa de nombroses psicopaties, suïcidis i malvivències. Per tot això, no entenc l’existència de gais i lesbianes catòlics o cristians practicants. La fe religiosa és quelcom radicalment oposat a la raó, al raciocini. I també crec –com a fundador i president d’honor del Casal Lambda- que ens cal una bona entesa i una més estreta relació amb el Moviment Laic i Progressista.
Comentaris recents