Jordi Miralles és biòleg. Des de sempre ha tingut una preocupació pel medi ambient que l’ha portat a ser molt actiu en la defensa del patrimoni natural.

– Tres ratlles poden expressar un paisatge, la terra, l’horitzó i el cel. La terra de la racionalitat, l’horitzó de l’esperit de llibertat i el cel per mirar sempre cap al progrés.

– En termes teòrics, tot i que no és el meu fort, potser hauria de dir, especialment després de llegir l’Abel Paz, que sóc anarquista. Tanmateix, potser podria quedar fins i tot pedant. Caldria dir més humilment que sóc d’esquerres en el sentit de valorar el respecte a les persones i a l’entorn per damunt de tot.

– Avui, per a mi ser ecologista és apuntar-se d’alumne per aprendre a rehabilitar la terra, un sistema moral per resituar el paper de la humanitat en el planeta. Avui, ser ecologista seria el mateix que ser copernicà o galileià en l’època del Renaixement. Darwin ens va fer perdre la dimensió divina de l’espècie humana. La revolució ecològica ens ha resituat en la dimensió planetària. L’estudi de la biosfera ens demostra que en l’evolució de l’essència de la vida hi ha la cooperació i la simbiosi com a millor estratègia per avançar.

– No en tinc ni idea. Ara bé, el que si que es pot afirmar és que el moviment ecologista com a fenomen polític s’ha desenvolupat des de l’esquerra. De fet, els verds alemanys, que es pot considerar el primer grup polític ecologista, van arreplegar persones de les diferents tendències de l’esquerra i fins i tot de l’extrema esquerra. Potser, tanmateix, aquest és el problema que arrosseguen els partits verds.

Aquest és un debat lligat al model de societat que tenim i al que volem arribar. Se suposa que els fonamentalistes intenten que romanguin els principis als quals s’aspira, mentre que els realistes pretenen transformar la realitat a partir dels principis ecologistes. Podríem dir que l’ecologisme realista és aquell que sense pensar que la solució de tots els mals vindrà de la tecnologia s’aprofita d’aquesta per reorientar-la. En el discurs fonamentalista, per a mi hi ha una certa enyorança del món rural.

– Aquesta mateixa pregunta es podria fer en aquests altres termes, per què als homes els preocupa més la bellesa de les dones amb les quals es relacionen que no pas la seva intel·ligència? Avui, la selva amazònica és un dels tresors de la biosfera i els indis hi són consubstancials. Des del meu punt de vista són una sola realitat. Malauradament, els cocodrils o els dofins dels rius amazònics tenen preu mentre que els indis no. A la nostra societat acabem valorant més pel valor econòmic que pel valor biològic o fisiològic.

– Sí, és clar. De fet, en l’estima a la vida animal és molt fàcil caure en l’erotisme zoocèntric. Un animal silvestre indefens o un animal domèstic exciten la líbido de sers superiors, capaços de repartir entre els éssers inferiors moixaines revitalitzadores. La gent pot estimar més a un animal domèstic que a les persones en general. Les persones són lliures i ens fan por, els animals no, i els que són ferotges ens esparveren. No hi pot haver respecte per la vida animal si primer no n’hi ha per la vida humana. L’ecologisme és quelcom més que tenir els sentiments a flor de pell. El nostre paper a la biosfera falla per falta de racionalitat.

– Vaig començar l’any 1977 en aquest moviment participant en la Marxa del Llobregat. Tanmateix, fins a l’any 1991 la meva tasca com a ecologista ha estat en el marc del Vallès. El meu camp de batalla va ser a favor del parc natural Sant Llorenç del Munt i, a la meva ciutat, la conservació dels boscos i conreus del rodal, el parc Catalunya o el reciclatge.

– Sempre he pensat que qualsevol decisió expressa el cúmul d’experiències que hem viscut. En el meu cas vaig ser una persona que va poder gaudir de colònies al mig de la natura a l’estiu, i la meva principal afecció era enfilar-me als pins i després afartar-me de pinyons. De mica en mica el paisatge i la natura et penetren fins al moll dels ossos. Finalment, un dia has d’estudiar una carrera i esculls, no saps massa bé per què, biologia. Crec que la formació rebuda des del primer curs universitari, de fet des de COU, em va marcar profundament per valorar el respecte per l’entorn. La història de la humanitat sembla que hagi estat valorada en funció de la conquesta del medi fins que les reaccions d’aquest medi han posat de manifest que amenacen la nostra supervivència. Sens dubte, la meva convicció ecologista s’expressa en la mesura que m’adono que amenacem les nostres aspiracions racionals com a persones presents i futures.

– Malauradament, no va ser una llarga etapa, perquè va durar del juny del 1991 a finals del 93. La meva entrada havia de servir per refundar la primera entitat catalana de defensa de la natura incloent la base d’uns grups comarcals que despuntaven. Tot i ser soci de DEPANA des del 77 mai havia estat actiu, perquè havia centrat la meva activitat a la comarca del Vallès. El projecte mai es va completar. En part perquè tenia una estratègia que no vaig saber fer veure prou, o potser era tan evident que va fer por. Això no ho sabré mai. En tot cas no ha millorat essencialment des de llavors. Crec que el millor d’aquesta experiència va ser palpar en pròpia pell com els poders fàctics mostren, de forma molt subtil, els seus tentacles. L’apropament del conseller Albert Vilalta cap al moviment ecologista va ser qüestionat i reprovat pel president Pujol. D’altra banda, vaig poder constatar que algunes associacions d’aquest país no es formen per assolir objectius, sinó per tenir una bona colla d’amics amb qui fer-la petar i de passada, si queda temps, fer algunes activitats.

– De fet no vam marxar si no que ens van fotre fora. El president d’aquell moment, l’Enric Carrera tenia plena confiança en mi com a coordinador i ens vàrem quedar sols defensant les nostres idees. Sempre he pensat que en el fons va ser una conspiració planejada pels poders fàctics de la dreta. La batalla la va provocar una editorial de La Vanguardia sota el títol “Lo verde madura” en la qual s’apostava pel realisme que encapçalàvem l’Enric i jo contra el fonamentalisme. Dies després el realisme va perdre la batalla. Però les idees que teníem i l’experiència que havia aconseguit no es podien desfer per una simple batalla. La Fundació Terra era una conseqüència lògica per tal d’aprofitar el bagatge que teníem.

– Ens centrem en dos àmbits: la sensibilització ambiental i la conservació de petits espais naturals. Per sensibilització ambiental entenem totes aquelles activitats destinades a apropar els problemes ambientals però des de l’òptica dels documents internacionals inspiradors de la sostenibilitat com són l’Agenda 21 i el Factor 4 o revolució de l’eficiència.

– L’Agenda 21 és el programa de les Nacions Unides per assolir la sostenibilitat i el Factor 4 és un informe encarregat pel Club de Roma, que aporta 50 exemples de com fer real la sostenibilitat amb la tecnologia disponible.

– És viure en aquest planeta de forma que els recursos que en traiem no s’esgotin i es puguin renovar de manera que les generacions futures puguin seguir desenvolupant-se com ho hem fet nosaltres. Bé, vaja, millor que nosaltres, sense agredir la biosfera com ho hem fet fins ara.

– Sens dubte que no. El problema subjacent és que els països del nord hem de canviar el nostre paradigma de civilització i acabar amb l’explotació del sud. Conviure ara en aquest planeta demana un esforç del nord per transmetre la tecnologia més avançada, perquè el sud, si vol, pugui fer un camí semblant. Alhora això vol dir que el nord s’ha d’estrènyer el cinturó.

– Quines activitats desenvolupa la Fundació Terra?
– En aquest primer trienni ens hem centrat en dos públics, els mestres i les empreses. Per això mantenim una col·laboració de simbiosi amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat fent un suplement a la revista Perspectiva Escolar que es diu Perspetiva Ambiental. Alhora tenim convenis amb algunes empreses per ajudar-les a millorar la seva política ambiental. En aquest sentit hem publicat un llibret que es diu La gestió empresarial i el medi ambient. En el camp de la conservació de la natura de petits espais, hem creat els aiguamolls de Molins de Rei recuperant una antiga extracció d’àrids i contribuint a apropar la natura a la ciutat.

– Fins ara la col·laboració entre la Fundació Terra i la Fundació Ferrer i Guardia ha estat puntual. Fruit d’aquesta relació és l’edició dels llibres Ecología para entidades juveniles i Compartir con la naturaleza. D’aquí a uns mesos la Fundació Terra ocuparà un espai a Avinyó 44. Com veus aquesta nova etapa en el marc del moviment laic i progressista?
– La Fundació Terra enceta amb el curs 1997-98 un nou trienni perquè valoràvem que havíem d’eixamplar el missatge. Ara que tenim el camí dibuixat vàrem considerar apropar-nos als joves. Al capdavall ells són ells els hereus del futur. D’altra banda, dèiem abans que no entenem l’ecologisme fora del progrés i qui tradicionalment l’ha defensat ha estat l’esquerra. Apropar-se al moviment laic i progressista és una aproximació natural com ho és la dels granets de sorra a la platja. Per això, l’acord amb la Fundació Ferrer i Guàrdia no deixa de ser una oportunitat també simbiòtica per evolucionar.
Creiem que reforçar el progrés ens permet introduir la subversió ecològica en el públic que més esperança té en un futur amb més qualitat de vida.

– És un espai únic per educar d’una forma diferent els infants i joves. Diferent en el sentit de qüestionar alguns dels valors conservadors que es perpetuen en la nostra societat a través de l’escola, la família i els mitjans de comunicació. Diferent en el sentit de donar experiència en la llibertat i oportunitats per prendre decisions. Diferent en el sentit d’instruir-los en la participació, la col·laboració i la solidaritat.

– Sóc dels que crec que més val una experiència impactant que mil activitats rutinàries. La vida quotidiana té un ritme natural que no excita prou la nostra sensibilitat. L’esplai ha de treballar de forma que s’ofereixin oportunitats per destruir la rutina i alhora permeti de conviure amb les contradiccions intrínseques d’una forma positiva per anar més enllà. Una societat més ecològica i humana serà aquella en la qual els seus futurs ciutadans hagin pogut experimentar. L’esplai és aquesta experiència en el moment més relaxat, el temps lliure. Per a mi l’esplai és com posar-se a conviure en un pis d’estudiants i afrontar les responsabilitats de la convivència.

Compartir con la naturaleza és una reivindicació de l’acampada. Per què?
– La major part dels esplais treballen en l’àmbit urbà. Per relacionar-nos amb la natura, que viu a fora de la ciutat, primer ens cal despullar-nos de forma que els nostres sentits s’aguditzin. L’acampada és fer front a un medi nou amb humilitat. Només amb una actitud no prepotent podem copsar en tot el seu esplendor els valors de la natura. La natura, tanmateix, no és un espai per sobreviure sinó un espai per aprendre, un espai per excitar els nostres sentits. Essent més sensibles també serem més capaços de resituar el nostre lloc a la biosfera. De fet, crec que no hi pot haver ecologisme sense un sentit profund de sentir-se part del planeta. Les colònies s’apropen massa a la idea de seguir castigant la biosfera.

– En aquest darrer segle ens hem desarrelat i ens hem fet superbs. L’humanisme és una qualitat que portem a dins com a espècie. Simplement cal despullar-nos del superflu. I superflu no vol dir deixar el progrés sinó refer-lo en el seu sentit més íntim. No podem renunciar a la mobilitat però tampoc podem amb l’excusa de moure’ns empudegar l’atmosfera. No podem renunciar a la qualitat sanitària dels aliments i començar-los a vendre a granel. No podem renunciar a l’energia si volem construir una civilització que permeti pensar amb comoditat però tampoc és lícit malversar els recursos naturals. Podem tenir el doble de benestar consumint quatre vegades menys energia. Tenim la tecnologia per fer-ho. Vivim en una societat basada en el treball i el consum. Tenim els instruments per canviar el paradigma de civilització no des de la destrucció sinó refent-la a partir de les petites coses. Els petits canvis són els poderosos com li fèiem dir al Capità Enciam.