Mandataris de diversos països es reunien a les costes de Normandia el 6 de juny de 2024 per celebrar el 80 aniversari del desembarcament de les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial. Emmanuel Macron, president de la República Francesa, feia d’amfitrió en una cerimònia que recordava la fita militar que simbolitza l’inici de la victòria sobre l’Alemanya nazi i els seus col·laboradors. Tres dies després, les eleccions al Parlament Europeu van donar la victòria al partit d’extrema dreta Reagrupament Nacional (RN), amb un 31,5 % dels vots, i van deixar Macron 20 punts enrere. Davant els resultats, el president avançava les eleccions legislatives, que es van celebrar el 30 de juny i el 7 de juliol del mateix any, gairebé un mes després.  

Tot i que la unió de les esquerres entorn de l’anomenat Nou Front Popular (NFP) va fer possible que RN no guanyés les eleccions a la segona volta, el partit d’extrema dreta arribà als vora deu milions de vots. És la criatura ja madura, sota un altre nom i altres lideratges, que, cinquanta anys enrere, va crear el filonazi i negacionista de l’Holocaust Jean-Marie Le Pen, pare de Marine, i que, des de fa anys, en cada cita electoral té sempre un peu a les institucions.  

Com el RN, altres formacions i altres projectes polítics de la nova extrema dreta són avui forces amb un alt percentatge de vots, que han assolit alguns governs, com a Itàlia, Polònia, el Brasil, els Estats Units, l’Argentina o Hongria, o hi estan a les portes, com a Alemanya, els Països Baixos i els Estats Units de nou, amb un possible segon mandat de Donald Trump. L’onada reaccionària global respon a molts factors, i en cada context n’hi ha de particulars, però és cert que hi ha una base ideològica, uns elements compartits i una conjuntura global que expliquen en gran manera aquesta situació. 

Per explicar l’auge i la normalització de l’extrema dreta al llarg dels darrers anys cal entendre la seua evolució i l’adaptació al nou context democràtic. Aquesta conquesta política actual via democràtica ha anat precedida d’un canvi o, si més no, d’una agitació intencionada de les consciències col·lectives, dels marcs i de les línies vermelles del sentit comú. La finestra d’Overton s’ha desplaçat fins a considerar acceptables algunes idees que fins ara estaven ubicades a les graderies ultres de la política. Allò que defensaven els grups neonazis dels anys vuitanta i noranta del segle xx avui es defensa obertament a les institucions, i inclús ha entrat a formar part del «sentit comú» de persones que en absolut es consideren d’extrema dreta.  

L’actual corpus ideològic i tota la carcassa retòrica i estètica que presenta l’extrema dreta avui els deu sobretot a la reformulació teòrica que van fer cinquanta anys enrere, principalment, els intel·lectuals de l’anomenada Nouvelle Droite francesa. Després del Maig del 68, i a través del seu propi laboratori d’idees anomenat GRECE (Grup de Recerca i d’Estudis per a la Civilització Europea) i en sintonia amb altres intel·lectuals i estrategs de l’extrema dreta com els italians Pino Rauti o Julius Evola, entre d’altres, proposarien un nou llenguatge, una nova batalla que anomenaren «metapolítica», destinada a picar pedra des de l’àmbit intel·lectual, dotant de contingut els hereus del feixisme, que van entendre la possibilitat de no tan sols romandre i sobreviure emparats pel capitalisme, sinó guanyar amb les eines que oferien aquestes democràcies.  

Aquests intel·lectuals no tenen res a veure amb la caricatura, vigent encara avui, sobre l’extrema dreta. Contràriament al que s’ha fet servir com a lema, allò de curar el feixisme llegint i el racisme viatjant, l’extrema dreta va llegir l’esquerra, els seus adversaris, i els va entendre i adaptar al seu marc. Va entendre el mode en què les lluites que reivindicava l’esquerra (igualtat, feminisme, drets LGTBI, descolonització, antiimperialisme) van conquerir una part del sentit comú i va fer hegemòniques algunes d’aquestes idees. Fou així com la Nouvelle Droite va promoure, a principis dels anys vuitanta, una lectura gramsciana del moment, una conquesta de l’hegemonia cultural a partir de nous embolcalls, reservant les esvàstiques i els vells símbols per a la intimitat. Una carrera de fons que requeria conquerir abans el cor i el sentit comú de la gent per assolir el poder polític, tal com va teoritzar el comunista sard Antonio Gramsci, a qui van llegir i adaptar sense prejudicis, pregonant, com van plasmar inclús als seus textos, la necessitat d’un gramscisme de dretes.  

Més enllà d’aquest laboratori d’idees i del seu llegat, cal entendre les condicions i els contextos en què l’extrema dreta ha arribat avui a conquerir una part del món amb aquestes idees que fa no tants anys ens semblaven marginals, i com alguns dels drets aconseguits al llarg dels anys gràcies a aquesta prèvia tasca política, mediàtica i cultural poden estar avui en perill.  

Hi ha diferents vectors pels quals es dirigeixen aquests canvis de paradigma. La nova era inaugurada amb la caiguda del mur de Berlín, i descartat ja el contrapès socialista com a alternativa, portà una nova lectura del nou món, que necessitava nous bocs expiatoris, que serviren per construir un nou subjecte desafecte i amenaçant, tant exterior com interior, capaç de justificar qualsevol política. La lectura huntingtoniana del nou món, amb el xoc de civilitzacions com a marc principal, va permetre establir les bases del nou relat civilitzador d’Occident, avui encara en funcionament. Una convivència impossible, un xoc entre maneres d’entendre el món que es traslladava també a l’interior de cada nació, i que tindria en les persones migrants, i especialment les d’origen àrab o de religió musulmana, el seu principal enemic.  

Aquest nou context permetia ja no confrontar dos mons, el capitalista i el socialista, nascuts i crescuts a Europa, sinó presentar un nou escenari de conflicte entre dues civilitzacions: una, la de la Il·lustració, la democràcia i les llibertats, i l’altra, la dels bàrbars d’Orient, incapaços de governar-se, ancorats en les tradicions més retrògrades i amb una desmesurada aversió per la democràcia i els valors universals (els d’Occident), als qui ara amenaçava amb terrorisme, repressió contra la dissidència i expansió territorial. Així es van justificar la invasió de l’Iraq i l’Afganistan, i les intervencions militars a Líbia, el Iemen i Síria, i així es defensa el genocidi que Israel està cometent a Palestina amb el suport de tot Occident. Aquesta política neocolonial i imperialista també té la seua aplicació de portes endins, a través de les lleis sobre migració i de totes les polítiques antiterroristes que s’han implementat des de l’11-S fins ara a Europa i els Estats Units. Aquestes polítiques de protecció serveixen alhora per establir uns mecanismes de control que es faran servir també contra qualsevol dissidència.  

Una manera de desviar la crítica a la gestió dels recursos públics de les democràcies neoliberals és estendre la idea de la inviabilitat dels serveis públics, tant per privatitzar-los com per pauperitzar els que es conserven, com una part de la sanitat i l’educació. L’afebliment i la precarització de l’estat del benestar ha trobat un boc expiatori, que conduirà la classe treballadora a un nou marc: la competència pels recursos. Aquest xovinisme del benestar (primer els de casa) assumeix que l’Estat no pot donar més de si i que hi ha qui no mereix determinats drets. Evidentment, els primers prescindibles són les persones migrants. En aquest sentit, el racisme és de nou instrumental per al capitalisme, i l’extrema dreta és una peça més d’aquest engranatge.  

Aquesta retòrica excloent, i alhora supremacista i civilitzadora, esgrimida per les potències occidentals no és nova d’aquesta era. És una adaptació al llarg de la història del colonialisme europeu, que des de fa segles ha fet servir la suposada superioritat moral i cultural com a excusa per a l’espoli de tercers països, l’esclavatge i els genocidis comesos contra els seus nadius. I és avui l’excusa per perpetuar aquest sistema que opera, sota altres paràmetres i amb altres codis, de la mateixa manera. I aquesta és la base avui d’una part de l’engranatge ideològic i propagandístic que l’extrema dreta ha fet servir per establir-se en la normalitat democràtica, aprofitant precisament aquests marcs previs, a partir dels quals ha articulat el seu programa.  

Així, si ens atenim a alguns dels elements en comú més habituals d’aquesta extrema dreta que avui guanya terreny a Europa i als Estats Units, identificarem la concreció d’aquest marc supremacista en dos enemics que gairebé totes aquestes comparteixen: les persones migrants i les persones musulmanes.  

Aquesta amenaça ha estat adaptada pels diferents contextos, segons les característiques pròpies de les nacions i les formacions que representen aquest espectre polític. Totes aquestes extremes dretes comparteixen un nacionalisme xovinista i excloent, i presenten la nació com un ens superior a l’individu, ètnicament homogènia i sempre sota amenaça, tant externa com interna. Hi trobem, doncs, l’amenaça de la migració i del mestissatge com a dissolvent ja no de la raça (tot i que encara la fan servir algunes extremes dretes), sinó de la cultura pròpia. També l’amenaça interna, que seria una suposada elit política que dirigeix el país, l’esquerra pels seus plantejaments humanistes i els liberals-conservadors pel fet d’acceptar, teòricament, els marcs ideològics d’allò que anomenen «marxisme cultural» o «correcció política», és a dir, els consensos en matèria de drets i llibertats que l’extrema dreta qüestiona.  

D’aquesta construcció de l’enemic se’n deriven paraules inventades per l’extrema dreta, com islamogauchisme (islamoesquerranisme), que descriu la suposada aliança entre l’esquerra i les persones musulmanes en el seu pla per conquerir Europa i islamitzar-la. És precisament aquesta suposada aliança la que va portar Anders Breivik, un home noruec d’extrema dreta, a assassinar 69 adolescents del Partit Laborista a l’illa d’Utoya l’any 2011. Els considerava culpables de la substitució demogràfica i la islamització d’Europa per les seues postures en matèria migratòria i antiracista.  

L’historiador Alfredo González Ruibal sintetitzava en una piulada a la xarxa social X les referències que fa servir l’extrema dreta, dies després de la derrota de RN a les eleccions franceses, citant un mem que difonien alguns seguidors de Le Pen. La imatge, feta amb intel·ligència artificial, mostrava un grup d’homes musulmans celebrant i rient sota la torre Eiffel mentre es repartien un cofre amb joies. En primer pla, una xiqueta blanca, rossa i amb una bandera de França a la samarreta plorava amb un gest de rendició: «Les fantasies distòpiques de l’extrema dreta són bàsicament un reflex del que Europa ha fet a la resta del món en el passat: saqueig, conversió forçosa, ocupació territorial, violència sexual i reemplaçament demogràfic.»¹ 

L’extrema dreta pot articular aquest discurs perquè les estructures i les polítiques estatals han establert anteriorment el marc perquè aquestes encaixen. I perquè es basen en prejudicis instal·lats històricament en la construcció identitària d’Europa. No és llavors tot aquest racisme i aquest sistema d’exclusió cap artefacte inventat per l’extrema dreta, sinó que aquesta el verbalitza, l’exigeix i l’aplica tant com pot, partint de bases ja establertes.  

El racisme biologista propi dels nazis i hereu de l’era colonial quedà descartat pels seguidors renovats i més pragmàtics d’aquestes ideologies després de l’Holocaust. Un nou terme, que vindria precisament de la Nouvelle Droite, presentava aquesta renúncia a la superioritat racial i el viratge cap a una mena de conservadorisme de les identitats i les ètnies: l’etnopluralisme, és a dir, considerar que totes les cultures són respectables i tenen valor per elles mateixes, però no poden conviure, ja que d’aquesta mescla n’esdevindrà la dissolució. És el que, d’una manera col·loquial, alguns racistes moderns sintetitzen en la frase següent: «Jo no soc racista, soc ordenat. Cadascú a casa seua.» 

Hi ha derivades d’aquesta idea que sovint prenen forma de conspiració, com ara la teoria del Gran Reemplaçament o el pla Kalergi. Ambdues teories defensen que hi ha un pla de certes elits per dissoldre la raça i la cultura europees a través de la migració i l’acceptació de la diversitat ètnica, cultural i religiosa que comporta. Aquestes elits seran sovint jueves, tenint en compte que l’antisemitisme continua estant en gran manera al cor de moltes de les teories de la conspiració que l’extrema dreta fa servir sovint.  

Aquesta creença que hi ha un pla organitzat per a una substitució demogràfica té múltiples versions, i també s’ha fet servir a Catalunya no tan sols contra les persones nouvingudes d’altres països de fora de l’Estat espanyol, sinó del propi estat. La negació de la diversitat del propi estat ha estat una característica del nacionalisme espanyol, amb l’anticatalanisme com un dels principals vectors. Al País Valencià, igual que a les Illes Balears, hi ha una sèrie de teories que sol esgrimir l’extrema dreta que combinen tant les conspiranoies sobre la substitució cultural com l’atac als intents de normalitzar la llengua i la cultura pròpies, en una evident situació de desavantatge i precarietat. Són els moviments coneguts com blaverisme i gonellisme, que neguen la unitat de la llengua i presenten la idea dels Països Catalans com un projecte expansionista dissenyat a Catalunya per apropiar-se de la resta de territoris.  

En el cas català, la irrupció d’Aliança Catalana (AC) a les institucions, primer a Ripoll i posteriorment a altres municipis i al Parlament de Catalunya, ha estat en part possible gràcies a l’onada global de les idees que representa i a uns antecedents que, en el cas de Catalunya, serien tant VOX com la Plataforma per Catalunya (PxC) de Josep Anglada, que va fer servir abans que cap altra formació a escala estatal la fórmula guanyadora: no a l’Islam i primer els de casa. Només amb aquests dos lemes, PxC va aconseguir 67 regidors l’any 2011, abans inclús que nasqués VOX, i sense fer cap referència a cap marc nacional, ni Catalunya ni Espanya. El viratge cap a l’espanyolisme de PxC fou posterior; per això l’arribada d’AC no és cap sorpresa. Cal, però, deixar clar que, tot i que el replegament identitari és un dels elements habituals de les extremes dretes, no totes les reivindicacions sobiranistes, culturals o identitàries estan sempre lligades a l’extrema dreta.  

Una de les tècniques que fan servir totes les extremes dretes per barbaritzar i criminalitzar les persones migrants, i especialment de religió musulmana, és la d’atribuir-los la violència sexual, la misogínia i l’LGTBI-fòbia. Aquesta tàctica serveix per negar que hi ha un patriarcat transversal a totes les cultures, eximint-ne la pròpia, i atribuir-ho a altres cultures. Es presenten així com els grans defensors de les dones (no del feminisme, ja que el paper de la dona per l’extrema dreta és principalment la procreació), davant la resta, que permet l’entrada de migrants i tolera l’islam i, per tant, és còmplice de la violència masclista. Per això, VOX va proposar que la millor manera d’acabar amb la violència sexual contra les dones era tancar fronteres.  

Aquesta tàctica es coneix com a femonacionalisme, i funciona de la mateixa manera amb els drets de les persones LGTBI, sota el nom d’homonacionalisme. És el que tant Marine Le Pen com Alice Weidel, d’Alternativa per Alemanya (AfD, per les sigles en alemany), fan servir per erigir-se en defensores dels drets de les dones i de les persones LGTBI davant el masclisme i l’homofòbia, que són prejudicis exportats. Així, no és estrany veure actualment persones LGTBI formant part d’aquestes formacions o inclús liderant-les (Wiedel a Alemanya, Pim Fortuyn als Països Baixos, Milo Yiannopoulos als Estats Units, etc.). Aquest suport d’una part de les persones LGTBI a aquestes formacions i l’assumpció d’aquests discursos tenen un evident component racista, supremacista i fins i tot classista, que demostra la transversalitat d’aquests prejudicis i l’habilitat de l’extrema dreta per explotar-los.  

A més de l’ús dels drets de les dones i de les persones LGTBI com a element de criminalització contra persones migrants, l’extrema dreta també s’apropia d’altres reivindicacions de les quals sempre s’havia allunyat, però que ara fa servir hàbilment sota altres marcs. En aquest sentit opera, principalment a França, un altre ús pervers d’un dels fonaments democràtics que l’esquerra sempre havia abanderat: la laïcitat.  

Hi ha una confusió generalitzada i sovint interessada en els termes laïcitat i laïcisme, entenent el primer com la igualtat de tracte, la llibertat de consciència i la separació i neutralitat de l’estat respecte a les diferents confessions. El laïcisme, que sovint fa servir també el nom de laïcitat, s’ha entès o s’interpreta com una expulsió de tota expressió religiosa ja no de les institucions, sinó també de l’àmbit públic. En aquest sentit, es creu, des de posicions progressistes, que aquesta interpretació i aplicació limiten el poder de determinades institucions que, històricament, havien tingut o tenen encara un important pes a la vida pública. El cas de l’Estat espanyol, malgrat la suposada aconfessionalitat de l’Estat, demostra com l’Església catòlica continua tenint una sèrie de privilegis que no té cap altra confessió i que sovint van en contra de la suposada neutralitat de l’Estat.  

Aquest arrelament identitari i cultural i aquesta històrica vinculació de les institucions estatals amb la confessió catòlica a l’Estat espanyol i a altres països occidentals presenten, ja d’entrada, una desigualtat estructural respecte a altres confessions, com ara el judaisme o l’islam. Aquestes, a més, han sigut històricament discriminades i perseguides, i els seus seguidors s’han identificat sempre com a elements forans, amenaces internes i externes, i s’han fet lleis especials contra ells (també en el cas del poble gitano), si no pogroms o, directament, genocidis.  

Mirant quines són les fites històriques que constitueixen els mites nacionals de diferents pobles europeus, com l’espanyol o el català, trobem sovint una construcció identitària basada en la derrota i la subjugació de l’alteritat: la colonització d’Amèrica; la conquesta d’al-Àndalus; els Reis Catòlics, que van expulsar jueus i moriscos; les conquestes de Jaume I, i altres esdeveniments històrics que implicaven l’inici d’una hegemonia del cristianisme. I és a partir d’aquí quan es comença a construir la nació i la seua identitat. Una identitat que és, en gran manera, la que l’extrema dreta fa servir avui com a base del seu racisme, tant ètnic com cultural.  

El laïcisme és una de les banderes que l’extrema dreta a França ha fet servir des de fa anys, apropiant-se de la identitat francesa republicana sorgida de la revolució i dels seus valors liberals. És així com fa servir alguns d’aquests elements propis com a arma llancívola contra determinades minories o grups socials. I aquí el laïcisme opera com un instrument d’exclusió i criminalització d’una gran part de la població migrant i de les persones de confessió musulmana, siguen franceses o no.  

La clau en aquest ús del laïcisme contra determinats col·lectius és que, en bona part, la seua justificació també ha estat compartida amb persones que no es consideren d’extrema dreta. Des d’aquesta posició suposadament progressista, s’estén la creença que aquestes mesures responen a una separació de l’Estat i les religions, i no són una discriminació de determinades minories ni una reafirmació del supremacisme blanc, que situa l’absència de creences religioses en un àmbit moralment i culturalment superior a la resta.  

L’extrema dreta ha substituït el seu tradicional antisemitisme per la islamofòbia, tal com hem explicat, a partir de la caiguda del mur de Berlín i dels atemptats de l’11-S a Nova York. Els prejudicis i els estereotips que ara es fan servir contra les persones musulmanes ja es van fer servir abans contra els jueus, i en ambdós casos una gran part de la societat, també una part de l’esquerra, els compartia. Ara, amb la islamofòbia, trobem una part de l’esquerra que sovint fa servir els marcs de les campanyes dissenyades per l’extrema dreta, tot i que les embolcalla d’un pretès progressisme o d’un gest de salvació. Una actitud que no tan sols reforça l’estereotip barbaritzant, sinó que parteix d’una posició supremacista que ja es va fer servir per justificar la colonització.  

D’altra banda, lluny d’aquests paràmetres, en què algunes persones progressistes podrien ser seduïdes pels marcs de l’extrema dreta, hi ha una altra reacció estrictament retrògrada. Hi ha un impuls fonamental per part de lobbys religiosos que fa anys que intervenen en política a través de diverses campanyes. L’any 2021, el Fòrum Parlamentari Europeu per als Drets Sexuals i Reproductius va publicar un informe titulat «Punta de l’iceberg: Finançadors extremistes religiosos contra els drets humans per a la sexualitat i la salut reproductiva a Europa 2009-2018»,² en què es detallava el finançament multimilionari d’alguns grups fonamentalistes a les campanyes de diverses organitzacions d’extrema dreta a Europa. Aquestes aliances entre oligarques, fundacions multimilionàries i grups de pressió estan tenint conseqüències en les polítiques de diversos països, i en gran part dels casos s’escenifiquen en convencions i trobades de tot tipus cada any, on es presenten les campanyes i els seus finançadors.  

Els lobbys religiosos també tenen un paper clau als Estats Units i en altres països del continent. Algunes comunitats cristianes i evangèliques han estat implicades en les campanyes polítiques dels candidats de l’extrema dreta com Donald Trump o Jair Bolsonaro. A Espanya, el paper hegemònic de l’Opus Dei dins aquests grups de pressió no ha impedit que altres organitzacions siguen des de fa anys actors importants de l’agitació política. És el cas de grups com HazteOir, Abogados Cristianos i altres entitats, alguns líders de les quals han estat identificats com a membres d’una societat secreta d’extrema dreta i ultracatòlica anomenada El Yunque.³  

El seu paper ha estat influir, principalment, en els partits conservadors i de dretes en general per tal de vehicular les seues demandes, principalment en els àmbits moral i religiós, contra els drets de les dones, de les persones LGTBI i la salut sexual, tot i que no han estat les úniques campanyes, almenys a l’Estat espanyol, on algunes d’aquestes organitzacions, principalment HazteOir, s’han involucrat en diverses campanyes contra el president del Govern, Pedro Sánchez.  

La reacció antifeminista és també un dels punts clau d’aquesta nova onada d’extrema dreta i de la seua batalla cultural. Que el feminisme haja aconseguit col·locar els drets de les dones i la igualtat al centre de la política ha estat una conquesta històrica que ha provocat una virulenta reacció. Seria, segons l’extrema dreta, fruit d’allò que anomenen «marxisme cultural» haver introduït la ideologia de gènere, que hauria passat a formar part de l’anomenada «correcció política», contra la qual «ja no es pot dir res». Al voltant d’aquest marc orbiten els relats victimistes, que titllen de «cultura de la cancel·lació» les crítiques a les actituds o estereotips masclistes i critiquen el que anomenen «cultura woke»⁴ en mode despectiu per ridiculitzar qualsevol de les també anomenades «polítiques d’identitat», sobre els drets de determinats col·lectius.  

És també en aquest marc on conflueixen sovint alguns discursos que pretenen situar-se a l’esquerra i que titllen aquestes lluites identitàries com una distracció del vertader conflicte: la lluita de classes. Aquesta esquerra reaccionària fa servir, habitualment, els mateixos clixés que l’extrema dreta sobre les lluites feministes, LGTBI o antiracistes, prenent casos concrets i extravagants per ridiculitzar tot el moviment o per associar-lo a un interès de les elits i del capitalisme per despistar sobre la lluita de classes.  

Certament, en bona part, les institucions han acceptat aquestes lluites i han tractat d’apropiar-se-les. Una lectura del feminisme, de les lluites pels drets LGTBI i inclús de l’antiracisme que exclou intencionadament els conflictes de classe, que en molts casos travessa. Un exemple d’això seria, com denuncien activistes LGTBI anticapitalistes, haver convertit la reivindicació de l’Orgull LGTBI en una desfilada d’empreses destinades a un públic LGTBI, on han participat sovint partits i activistes de dretes, que anteriorment s’havien oposat a aquests drets o que actualment governen amb l’extrema dreta. L’anomenat pinkwashing fa servir la presumpta alineació amb les lluites LGTBI per justificar un pretès liberalisme o progressisme, malgrat estar fent amb l’altra mà polítiques contràries. Un altre exemple d’això seria la campanya de soldats LGTBI que han fet els exèrcits nord-americà i israelià mentre portaven a terme operacions militars enormement criticades.  

Aquesta falsa institucionalització de les lluites, concretament del feminisme i dels drets LGTBI, ha permès a l’extrema dreta presentar la reacció com una mena d’incorrecció política, de rebel·lia davant l’autoritat. Hi ha molts joves que han crescut i socialitzat amb els discursos feministes a les institucions i a la mateixa escola, de manera que no veuen aquestes reivindicacions com un moviment social en si mateix, sinó com una pota més de l’establishment. La reacció antifeminista ha presentat la igualtat com una pèrdua de drets i una criminalització dels homes, i ha articulat tota una sèrie de relats i discursos per a l’ofensiva antifeminista. El primer pas, però, és negar el problema estructural del masclisme, i per això se sobredimensiona el fenomen de les presumptes denúncies falses per violència masclista. D’altra banda, hi ha l’ús del terme que fa VOX, per exemple, de la violència masclista, anomenant-la «violència intrafamiliar». 

A tota la reacció antifeminista cal sumar-hi una mena de meritocràcia i darwinisme social que està portant actualment molts joves a abraçar el capitalisme més extrem i a criticar les polítiques socials i d’igualtat. Són personatges anomenats coach (una mena d’entrenadors motivacionals), que ofereixen cursos per triomfar a la vida a força d’esport i d’esforç, de superació personal.  

A més, en el cas particular de l’Estat espanyol, el desmemoriament democràtic també n’és un factor clau. Haver omès en l’educació una gran part de la història pròpia que fa referència a la dictadura franquista i al feixisme i al nazisme ha provocat una mena de rehabilitació del règim, fet que l’ha situat en un passat irrepetible i l’ha deslligat i eximit de qualsevol conseqüència actual. A més, haver minvat l’educació humanista, l’ètica i la filosofia i haver fomentat, també a través de la cultura mainstream, altres valors basats en la competició i en l’habilitat tècnica més que en la reflexiva, ha conduït a una banalització de la consciència col·lectiva antifeixista i democràtica que generacions anteriors van cultivar precisament perquè no es repetís el passat.  

Conclusió 

L’extrema dreta no és cap ens homogeni. L’extrema dreta és diversa, sovint contradictòria, oportunista i adaptable a diferents contextos. Avui es troba en el seu moment més dolç en anys, gràcies a diversos factors que han fet possible la rehabilitació de velles fórmules supremacistes i excloents, que són instrumentals per a un capitalisme en una crisi constant. 

En una absència d’alternativa capaç de competir en igualtat de condicions contra la maquinària propagandística i econòmica, les extremes dretes han trobat una nova fórmula per enderrocar el consens progressista que encara garantia la permanència de determinats drets i llibertats. Una batalla cultural que pretén instaurar en el sentit comú un futur distòpic i la necessitat d’enfrontar-lo amb una pretesa seguretat militar i policial que blinde la nació i garantisca l’ordre de portes endins. Això exigeix, segons la proposta postfeixista, una renúncia a una sèrie de drets i una exclusió d’una part de la població.  

L’extrema dreta ofereix espais segurs com la pàtria, la seguretat en forma de fronteres o urbanitzacions blindades, la família tradicional, la cultura occidental o la nostàlgia.  

Els reptes per combatre aquest replegament identitari, aquesta distopia neoliberal i racista, i aquesta idea del «campi qui pugui», impliquen construir nous relats de futurs possibles sense renunciar a cap de les conquestes socials i polítiques. Comporten combatre-ho no tan sols en el terreny polític i institucional, sinó en la disputa de nou pel sentit comú, per reivindicar el sentit dels consensos progressistes com un acte i una reafirmació no solament moral, sinó també política.  

El paper dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials és clau en la reproducció dels marcs en què l’extrema dreta navega i instal·la un nou sentit comú. El sensacionalisme, l’espectacularització, la polarització i la desinformació juguen sempre a favor dels qui fan servir la por com a lubricant de les seues propostes polítiques. La desinformació és, a més, un problema que va més enllà dels discursos d’odi i que ha permés instal·lar allò que anomenen «veritats alternatives», com la negació del canvi climàtic o les conspiranoies, i que poden motivar accions que posen en perill ja no la seguretat i la convivència, sinó la mateixa democràcia, com fou l’assalt al Capitoli dels Estats Units per difondre la idea d’un presumpte frau electoral que va fer perdre les eleccions a Donald Trump.  

Cal, doncs, alertar perquè la reacció no convença, defensar els marcs i les posicions del sentit comú progressista i impulsar les institucions no tan sols a fer-ne pedagogia, sinó a evitar les precarietats i els malestars que fan possible que aquests discursos, aquestes pors i aquests odis penetren en la societat. Cal donar resposta als problemes de la classe treballadora, siga a escala institucional o a través de l’organització popular, dels moviments socials, per tal de vacunar contra el racisme i la competència pels recursos. S’ha de qüestionar l’ordre neoliberal i aprofundir en la pedagogia feminista, antiracista i interseccional, i d’una ciutadania cooperativa.  

Hi ha una responsabilitat ineludible de les institucions, però la tasca ha de ser general, ha d’implicar tots els actors socials i tota la ciutadania, posant al centre els drets humans i la responsabilitat. No hi ha cap fórmula màgica per combatre-la, però sí que es pot assumir un compromís democràtic de mínims per no retrocedir en cap conquesta de drets i llibertats que tant ha costat assolir.  

Miquel Ramos

Valencia, 1979.

Miquel Ramos és periodista i investigador especialitzat en extrema dreta, delictes d’odi i moviments socials. Llicenciat en Ciències de la Informació i amb un màster en sociologia i antropologia per la Universitat de València, col·labora amb mitjans com La Marea, Público i Directa. 

Autor del llibre Antifascistas: así se combatió la extrema derecha en España desde los años 90 (Capitán Swing, 2022) i coordinador de l’informe De los neocon a los neonazis (Fundació Rosa Luxemburg, 2021). Membre de la Unió de Periodistes Valencians, ha treballat a la Comissió d’Ajuda al Refugiat (CEAR-PV) i ha impartit xerrades sobre drets humans i delictes d’odi.