Introducció. L’alarma sobre el gir conservador de la joventut, una aproximació crítica 

En els darrers mesos, s’ha intensificat una narrativa mediàtica i política que alerta sobre un pretès gir conservador de la joventut, sovint sustentada en dades puntuals, lectures moralitzadores i una mirada adultocèntrica, que es consolida com a relat hegemònic. Amb titulars cridaners i gràfiques fora de context, es construeix un marc d’interpretació que, més que descriure una realitat, la representa. Es diu que les persones joves abandonen els valors progressistes, viuen desconnectades de la política i són vulnerables a la desinformació. Però, és realment així? 

Aquest article parteix d’una hipòtesi diferent: no assistim a una mutació ideològica homogènia ni a un pretès retorn al conservadorisme, sinó a un desplaçament epistèmic i afectiu dins un ecosistema sociotècnic que ha transformat les condicions del que és visible, creïble i possible. Allò que avui es presenta com a canvi de valors pot ser llegit com una crisi de reconeixement polític i cultural: una ruptura entre generacions i entre maneres de fer i de dir. Per comprendre aquesta fractura, cal analitzar el relat del «gir conservador» a partir de les dades que l’alimenten i dels marcs interpretatius que les orienten. Quins interessos serveix aquest diagnòstic? A qui dona veu i a qui silencia? I com és que, tot i la complexitat del món juvenil, s’imposa una lectura tan reduccionista? 

Abordarem com es llegeixen les dades sobre ideologia juvenil amb una mirada esbiaixada que confon malestar amb apatia i radicalització amb inconformisme. Aquesta lectura descontextualitzada reforça el dogma adultocèntric segons el qual la joventut hauria de ser un reflex de les expectatives adultes. La dissidència juvenil no és un error del sistema, sinó una resposta legítima a un sistema que ja no ofereix horitzons col·lectius ni futurs habitables. 

Un cop qüestionat aquest relat, ens endinsarem en com el disseny tecnològic i mediàtic amplifica determinades veus i narratives reaccionàries. Analitzarem els dogmatismes digitals, l’adoctrinament algorítmic i les noves autoritats emocionals que configuren el panorama comunicatiu actual. La batalla pel sentit es juga en l’àmbit dels continguts, però també en la infraestructura que condiciona quines veus es fan visibles i quines formes de dissidència són tolerades. El nostre objectiu no és demostrar si la joventut és més d’esquerres o de dretes, sinó obrir preguntes sobre com s’està reconfigurant el que entenem per acció política, expressió ideològica i veritat. A més de la imatge d’una generació, el que es posa en joc és la capacitat col·lectiva per imaginar alternatives en un món que tendeix a tancar possibilitats. Potser la pregunta no és cap a on va la joventut, sinó cap a on volen conduir-la els sistemes institucionals, tecnològics i culturals que governen la nostra realitat compartida. 

1. El relat del gir conservador: què diuen les dades, qui les interpreta i amb quins marcs 

Tot i que veurem com l’arquitectura de les plataformes digitals i l’economia de l’atenció configuren les condicions de possibilitat del discurs conservador entre la joventut, no podem atribuir a les tecnologies la responsabilitat absoluta del fenomen. El que fan aquestes infraestructures és amplificar, modelar i aprofitar-se d’un malestar que ja existeix, arrelat en condicions socials, econòmiques i simbòliques molt concretes. I és precisament aquesta base material i estructural la que sovint queda invisibilitzada quan es difon, sense matisos, el relat del «gir conservador juvenil». 

El discurs dominant —el que sosté que els joves estan girant cap a la dreta— simplifica una realitat complexa. Aquesta narrativa s’alimenta d’algunes dades parcials i d’enquestes descontextualitzades, que són llegides amb clau moralitzadora i des d’una mirada adultocèntrica. En lloc d’indagar en les causes estructurals del desencaixament juvenil, es tendeix a patologitzar la reacció i a interpretar el rebuig institucional com a apatia o com a radicalització cap a la dreta. Els titulars recents sobre l’augment del suport a ideologies conservadores entre nois joves, especialment a Catalunya, en són un bon exemple. L’enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) apuntava que un 30 % dels homes de 18 a 25 anys s’identifica amb la dreta, un 16 % preferiria un règim autoritari i un 20 % assegura que tant li fa. Però, quan es llegeix l’estudi sencer, emergeixen altres dades reveladores: les principals preocupacions d’aquests joves són l’economia, la inseguretat, l’atur i la precarietat. Només un 3,3 % cita la immigració com a preocupació, mentre que més de la meitat assenyala les fake news, l’extrema dreta i les desigualtats generades per les grans corporacions com a principals amenaces socials. 

Aquests resultats no dibuixen una generació conservadora, sinó una generació desencaixada. Com mostra també l’informe de l’Injuve de 2024, la coneguda com a «generació inquilina» viu travessada per dificultats estructurals d’emancipació, accés a l’habitatge i estabilitat laboral. La frustració generada per aquest context s’expressa com a desesperança, però també com a crítica profunda al sistema polític actual. Però aquesta crítica sovint no es vehicula pels canals habituals —partits, sindicats, institucions—, sinó a través d’altres formes d’expressió: mobilitzacions espontànies, mems i ironies virals, boicots, plataformes digitals, protestes simbòliques. Aquestes formes d’acció són freqüentment invisibilitzades o deslegitimades per no respondre als codis tradicionals de la participació política. Dos informes, un elaborat per Lafede – Justícia global i l’altre per la Sindicatura de Greuges de Barcelona, ho expressen clarament: la manca de reconeixement institucional i la manca de resposta a les demandes polítiques de les persones joves generen una distància profunda amb les institucions i entre generacions. Però aquesta desconnexió, més que sinònim de desinterès, és una forma de resistència emocional i política davant d’un sistema que ha deixat d’oferir futur. El problema, per tant, no és que la joventut no participi o es rebel·li, sinó que no és reconeguda com a subjecte polític vàlid si no ho fa des dels codis de la institucionalitat adulta. Aquest adultocentrisme actua com un nou dogma: interpreta les pràctiques juvenils com desviacions, errors o amenaces, en lloc d’entendre-les com a formes legítimes d’intervenció i resistència. Aquesta mirada s’expressa en els mitjans, en les institucions i fins i tot en la recerca, i impedeix veure que el desacord també pot ser una forma de compromís polític. És aquí on la crítica al dogma digital que farem a continuació i a l’arquitectura tecnològica es connecta amb la crítica al dogma adultocèntric. Els discursos reaccionaris, viralitzats per les xarxes, troben terreny fèrtil en una generació que viu el desencaixament, la frustració i la manca de futur com una experiència quotidiana. Però no són aquests discursos els que creen el malestar: el que fan és capitalitzar-lo. I la seva eficàcia té menys a veure amb la seva coherència ideològica que amb la seva capacitat d’oferir explicacions simples, emocions intenses i un sentiment d’identitat davant d’un sistema que no escolta. 

Les persones joves són conscients del funcionament de les plataformes, dels biaixos dels algoritmes i del joc de la viralitat. No hi són alienes ni són ingènues. Però tampoc tenen les eines, els espais o el reconeixement necessari per transformar aquestes condicions. Participen en un joc que coneixen, però que no han triat. I això, més que des de la condescendència o la culpabilització, s’ha de llegir des de la responsabilitat col·lectiva. Si volem entendre la relació entre joventut i discursos reaccionaris, no podem mirar només els continguts virals ni les dades: cal mirar també qui les interpreta, amb quins marcs i des de quina posició de poder. El que emergeix no és una generació perduda, sinó una generació que reclama sentit, presència i capacitat d’incidir. Una generació que, malgrat totes les limitacions, continua buscant formes d’expressió política dins —i fora— del sistema. I potser el que realment incomoda no és que aquests joves girin a la dreta; és que no encaixin en cap dels marcs que l’adultocràcia ha preparat per a ells. Aquest terreny fèrtil de desafecció i desencaixament és, precisament, allò que les plataformes digitals han après a explotar amb una eficàcia quirúrgica. Per entendre com certs discursos guanyen tracció entre la joventut cal observar també els dispositius que estructuren la visibilitat, amplifiquen determinades emocions i validen certes formes de subjectivitat. És aquí on entra en joc l’algoritme com a nova autoritat invisible. 

2. L’algoritme com a autoritat invisible: dogmes, plataformes i veritats sense rèplica 

La paraula dogma prové del món religiós i filosòfic, però el seu significat traspassa aquestes fronteres per descriure qualsevol forma de veritat imposada per una autoritat que no admet rèplica. És una creença que no necessita justificació, que no es discuteix ni es posa a prova; s’assumeix i es reprodueix per la seva utilitat pràctica. L’adoctrinament, en aquest sentit, no és tan sols la transmissió explícita d’un discurs, sinó l’articulació d’un entorn en què determinades veritats esdevenen inevitables. En l’actualitat, en una època marcada per la crisi de les autoritats tradicionals —religioses, polítiques, mediàtiques—, aquesta funció dogmàtica ha estat assumida, en part, per les tecnologies digitals. Els algoritmes, dispositius que operen com a criteris de selecció invisibles, han esdevingut la nova autoritat epistèmica. No es limiten a filtrar continguts; configuren el món perceptible. Allò que no és recomanat simplement no existeix. Aquest procés de visibilització selectiva és fonamental per entendre com s’articulen avui els dogmatismes digitals i com capitalitzen aquest malestar que hem detectat al principi. 

El disseny de les plataformes està pensat per maximitzar l’atenció i la retenció. Per aconseguir-ho, els algoritmes afavoreixen continguts emocionalment intensos, polaritzadors i simplificats. El discurs que genera més reacció és el que té més probabilitats de circular. En aquest ecosistema, la complexitat és penalitzada, i el pensament crític esdevé invisible o inofensiu. Aquest mecanisme no és neutre: forma part d’un projecte ideològic vinculat a la cultura de Silicon Valley, que prioritza l’eficiència, la innovació accelerada i la monetització del temps de pantalla. Alba Lafarga, en el pròleg de La viralitat del mal, del col·lectiu Proyecto UNA, assenyala com l’espai digital, malgrat ser aparentment obert, està profundament estructurat per interessos concrets. Aquest espai recompensa els discursos que reforcen l’statu quo: el masclisme disfressat de llibertat d’expressió, l’ultraliberalisme presentat com a sentit comú, o el racisme articulat com a preocupació legítima per la seguretat. Aquests relats, tot i que poden semblar disruptius o incòmodes, en realitat operen com a «pedagogies de la resignació»: canalitzen el malestar cap a objectius inofensius per al sistema i desactiven la crítica sistèmica. És així com l’algoritme esdevé una autoritat que no ha de justificar-se. No calen púlpits ni catecismes per adoctrinar: n’hi ha prou amb interfícies, recomanacions i dinàmiques de repetició emocional. Aquest tipus d’adoctrinament no diu què has de pensar, però t’exposa repetidament a una selecció de missatges que acaben modelant el teu entorn cognitiu. L’efecte no és la imposició directa, sinó la naturalització de determinades perspectives. El dogma ja no ve anunciat com a tal: actua a través de l’aparença d’espontaneïtat i personalització. 

Aquest funcionament posa en crisi una idea clau de la democràcia liberal: la llibertat de pensament com a resultat de l’accés plural a la informació. Si les plataformes orienten aquest accés segons criteris emocionals i comercials, llavors el que entenem com a llibertat d’elecció queda profundament condicionat. L’adoctrinament algorítmic, per tant, no es presenta com una censura explícita, sinó com una arquitectura de la visibilitat que premia la radicalitat buida i invisibilitza l’argumentació matisada. Aquesta realitat té conseqüències importants en la construcció pública de la imatge del que és avui la subjectivitat juvenil. La formació de l’opinió, les emocions polítiques i els imaginaris de futur, més que en un buit, es produeixen dins d’un entorn híbrid entre entreteniment, interacció social i pedagogia ideològica. En aquest entorn, els discursos que qüestionen el sistema, que apel·len al pensament estructural o que volen transformar col·lectivament les condicions de vida sovint no tan sols no circulen, sinó que són traduïts a formats inofensius o caricaturitzats. 

El concepte de dogmatisme digital ens permet, doncs, identificar un nou règim de veritat. Un règim que, més que imposar creences religioses o doctrines polítiques tradicionals, estructura l’experiència a través d’un entorn de repetició, afecte i simplificació. No és una forma d’adoctrinament vertical, sinó ambiental. I en aquest ambient la radicalització no és un error del sistema: és una conseqüència funcional de la seva arquitectura. Comprendre això és clau per entendre com s’interpreta avui el gir aparent cap al conservadorisme: no com una elecció lliure, sinó com una resposta condicionada dins d’un entorn profundament estructurat. Una resposta que alimenta el dogma del conservadorisme dels joves per capitalitzar la creació de l’alarma social, alhora que fonamenta l’aparició d’apòstols que en capitalitzen el malestar. 

3. Els nous apòstols del sentit comú: autoritats digitals i la radicalització emocional 

En el nou ecosistema tecnopolític, les figures d’autoritat tradicionals com l’Estat, l’escola o els mitjans convencionals han estat parcialment desplaçades —i alhora complementades— per figures emergents que construeixen la seva autoritat des de la proximitat emocional, la identitat digital i la interacció contínua. Parlem d’influenciadors, youtubers, streamers o creadors de contingut que, des de la seva posició de visibilitat, configuren imaginaris col·lectius i marcs de sentit que sovint es perceben com a naturals. Aquests nous referents funcionen com a apòstols del dogma digital. Operen sota una retòrica d’autenticitat, però transmeten —conscientment o no— les lògiques ideològiques dominants. Són figures que es presenten com a allunyades de la política, però que actuen com a nodes centrals d’un nou sistema d’adoctrinament emocional. El seu discurs es basa en una combinació de «veritat valenta» (acompanyada d’incorrecció política), apoliticisme performatiu i humor tòxic, que connecta amb una audiència àvida de sentir-se representada fora dels canals oficials. 

Un exemple paradigmàtic és el cas de Jordi Wild, creador del pòdcast en espanyol més seguit. Amb un format que barreja entrevistes, opinió i provocació, construeix una narrativa de «llibertat d’expressió» que sovint acaba esdevenint una plataforma per a discursos que fomenten la sospita i s’apropen a les idees antifeministes, xenòfobes o ultraliberals. El vídeo d’anàlisi de Mozo Yefímovich, que dissecciona durant quatre hores aquesta figura mediàtica, mostra com el seu estil oscil·la entre la moderació calculada i la promoció d’un «sentit comú» excloent, estructurat sobre la nostàlgia d’un ordre patriarcal i jeràrquic. Aquest fenomen no és aïllat. Respon a una arquitectura digital que premia la controvèrsia i la polarització. Una arquitectura que atrapa moltes generacions, no només les més joves, fent servir en tot moment les mateixes tècniques. Els nous apòstols no solament difonen contingut: creen comunitats de fans, estableixen codis compartits i generen una sensació d’intimitat que els converteix en referents. L’adoctrinament, aquí, no és imposat, sinó sedimentat mitjançant la identificació, la confiança i la repetició.  

Com assenyala Judit Pellicer (2024), «la radicalització a xarxes es fa mitjançant algú que llegim com un amic». Aquesta dimensió emocional és clau. Es tracta de transmetre idees, però també de crear vincles. I, en un context de precarització vital i simbòlica, aquestes figures esdevenen espais de reconeixement, de pertinença i d’orientació moral. La seva autoritat no es basa en el coneixement, sinó en la capacitat de generar afectes. Ja no necessiten credencials, només presència i rendiment emocional. Les plataformes digitals actuen com a temples d’aquest culte afectiu. La seva lògica de recomanació premia els continguts que generen impacte emocional, que polaritzen, que reforcen prejudicis. Formats com els reels, els shorts o els clips de tertúlies barregen entreteniment amb opinió, i presenten el discurs ideològic com una opinió espontània. Un estil comunicatiu basat en l’aparença d’evidència, en la desqualificació de la complexitat i en la trivialització del conflicte social. Aquest estil «valent» i «no correcte políticament» es construeix com una resistència contra un pretès dogma progressista imposat per les elits. En realitat, però, reforça les estructures dominants, despolititza la noció d’igualtat i canalitza el malestar cap a enemics difusos: «les feministes», «els migrants», «els polítics», «la ideologia de gènere», «els okupes», tots ells els culpables de la situació precaritzada dels joves i no tan joves, en aquestes narratives. És una estètica de la queixa sense transformació, que ofereix explicacions simples a problemes sistèmics. 

Aquesta és la primera etapa de l’«embut de la radicalització», tal com l’explica Proyecto UNA. Fent servir el símil de l’«embut de conversió» de les teories comercials, el col·lectiu argumenta que en aquest àmbit es comença, sovint, amb un contingut humorístic o d’entreteniment que genera simpatia però amaga un marc ideològic profundament conservador. No es tracta d’una deriva automàtica, sinó d’un procés sostingut de naturalització de valors i imaginaris. I, com hem dit, aquest procés, més que en l’autoritat formal, es basa en una nova autoritat emocional, que empra l’entreteniment com a vehicle de transmissió ideològica. 

Cal remarcar que aquest tipus de discursos no són exclusius de l’entorn digital. La televisió, la ràdio o la premsa han normalitzat durant dècades veus i opinions que ridiculitzen la diversitat, els feminismes o els moviments socials. El que canvia ara és el format, el codi i la proximitat. I això és el que, sota una mirada adultocentrista, genera alarma social. Les plataformes digitals no creen aquests discursos, però els amplifiquen i els fan circular a través de canals que escapen al control institucional i periodístic. La seva eficàcia rau en la seva aparent espontaneïtat i en la capacitat de convertir el dogma en entreteniment. Per això, no podem banalitzar el paper dels nous apòstols del dogma digital. No són només creadors de contingut: són peces clau d’un sistema que converteix el malestar en espectacle, la crítica en ironia i la pretesa dissidència i autenticitat en marca. I tot plegat, sota una aparença d’autonomia, neutralitat i llibertat d’expressió. Ara bé, comprendre aquest fenomen no implica demonitzar els individus que el consumeixen, sinó situar-los com a símptoma d’un sistema cultural que ha substituït la deliberació pel rendiment emocional, la complexitat per la viralitat i la veritat per la proximitat.  

4. Enganxats al dogma: plataformes, polarització i disseny emocional 

Si en l’apartat anterior hem abordat les figures que vehiculen el dogma digital, en aquest ens centrem en les condicions estructurals que en fan possible l’expansió: el funcionament de les plataformes digitals i el disseny dels algoritmes que les articulen. Lluny de ser eines neutres, aquestes infraestructures operen sota lògiques comercials que vinculen la visibilitat amb la rendibilitat emocional. És a dir, que el que circula, i amb més intensitat, no és necessàriament el més valuós socialment o políticament, sinó el que més indigna, divideix o excita. Això no vol dir que les xarxes socials siguin les culpables absolutes del pretès gir conservador, ni que tot el que s’hi expressa sigui problemàtic. El que defensem és que aquestes plataformes funcionen com a amplificadors i reguladors del discurs públic, dins un model econòmic que afavoreix certs formats i continguts en detriment d’altres que poden qüestionar l’acumulació de poder i l’statu quo. En aquest context, la radicalització, més que una disfunció, és una oportunitat de mercat. El malestar no es crea, però es monetitza i resulta molt profitós. 

L’anomenada «economia de l’atenció» se sosté sobre un principi bàsic: captar i retenir l’usuari el màxim de temps possible. Per aconseguir-ho, es prioritzen continguts que generen respostes emocionals intenses. L’algoritme no et diu què has de pensar, però et mostra centenars de variacions d’una mateixa idea fins que aquesta sembla inevitable. És el que podem anomenar «adoctrinament per disseny»: una forma de condicionament suau, persistent, estructurat sobre la repetició, la familiaritat i la validació col·lectiva. Formats com els vídeos curts, els mems, els clips d’opinió o les reaccions iròniques estan pensats per reforçar emocionalment idees simples i repetitives. No cal cap consigna explícita: l’acumulació fa la feina. I com més repetit és un missatge, més difícil és qüestionar-lo. 

Aquest efecte es veu reforçat per l’omnicanalitat de les plataformes: un mateix discurs circula a través de diversos formats i espais, de manera que genera un sentiment de consens artificial. Així, el que percebem com a espontani, popular o compartit és, en realitat, una construcció algorítmica basada en criteris de rendiment. I, com que la majoria de persones interactuen de forma passiva amb aquest contingut fent scroll, reaccionant, algunes —menys— compartint, el sistema es retroalimenta constantment. No hi ha una mà oculta que manipuli el debat, sinó una arquitectura dissenyada per maximitzar el temps de connexió, encara que això impliqui polaritzar o simplificar les converses públiques. 

És en aquest punt on cal recuperar la responsabilitat col·lectiva. Les persones joves no són víctimes passives ni usuaris reaccionaris. Tenen capacitat crítica, creen contradiscursos i desenvolupen estratègies per esquivar les trampes de la viralitat. Però aquesta agència no es pot exercir plenament en un entorn que premia la resposta emocional per sobre del raonament, la polèmica per sobre del matís i el rendiment per sobre del sentit. Cal evitar, per tant, la tendència a criminalitzar les xarxes en general o a culpabilitzar les usuàries sense situar el fenomen en el seu context. L’objectiu no és censurar ni moralitzar, sinó entendre com el disseny condiciona la participació, i com podem intervenir-hi. Això implica, entre d’altres, desenvolupar una educació tecnopolítica que permeti reconèixer aquestes dinàmiques i imaginar infraestructures alternatives. També vol dir exigir més transparència, més responsabilitat algorítmica i més espais de participació fora de la lògica del mercat. 

En definitiva, el dogma digital no és una conspiració, sinó una conseqüència funcional d’un sistema de comunicació que ha convertit l’atenció en recurs i la polèmica en estratègia de manteniment de l’statu quo. Si volem revertir aquest model, no n’hi ha prou de fer crítica: cal crear condicions perquè altres formes de discurs, d’emoció i de relació puguin tenir espai, continuïtat i legitimitat. 

Conclusió: Desmuntar el dogma. Educar(-nos) per a la dissidència tecnopolítica 

Davant d’aquest panorama, se’ns fa evident que no n’hi ha prou de detectar fake news ni d’assenyalar els discursos de l’extrema dreta com si fossin anomalies aïllades. Tampoc serveix centrar la crítica exclusivament en els algoritmes o en les plataformes, com si fossin entitats totpoderoses i autònomes. Cal una mirada sistèmica i contextual que entengui com el dogmatisme digital i l’adultocentrisme es retroalimenten per configurar un escenari en què la dissidència juvenil esdevé sospitosa i les formes emergents de politització són silenciades, domesticades o deslegitimades. 

Desmuntar el dogma implica anar més enllà de la denúncia. Comporta, sobretot, reconèixer que els algoritmes són dispositius ideològics, que la tecnologia no és neutral i que l’educació digital no pot limitar-se a ensenyar a verificar fonts. Cal formar en pensament tecnopolític: capacitar per llegir els sistemes de recomanació, reconèixer els patrons de polarització i entendre com l’arquitectura emocional de les plataformes configura les condicions de visibilitat, credibilitat i rellevància. Això vol dir construir una pedagogia del desacord algorítmic. Una pedagogia que, a més d’alertar del risc de manipulació, empoderi per transformar les condicions mateixes de l’expressió política. Una educació que parteixi de la realitat material i emocional de les persones joves, que trenqui amb el paternalisme i el judici moral, i que reconegui les pràctiques digitals com a formes vàlides de resistència i de construcció de sentit. 

Des d’aquesta perspectiva, proposem avançar cap a una laïcitat digital: una separació entre les infraestructures de comunicació i els interessos econòmics i ideològics que les colonitzen. Això implica defensar infraestructures tecnològiques públiques, obertes i codissenyades; garantir la transparència dels algoritmes; promoure la governança participativa de les dades, i generar espais comunitaris digitals en què la dissidència no sigui penalitzada, sinó reconeguda com a valor democràtic. Les mateixes persones joves reclamen aquestes transformacions. Ho fan quan denuncien la instrumentalització de la seva imatge, quan creen espais de trobada no mixtos i descentralitzats, quan rebutgen els binarismes que les etiqueten com a revolucionàries o reaccionàries. També ho fan quan reivindiquen la seva capacitat d’actuar, pensar i transformar. No esperen que se les salvi, sinó que se les escolti. No demanen ser tutelades, sinó ser protagonistes i utilitzar la seva pròpia veu. Per això, l’educació mediàtica no pot ser només una eina de defensa. Ha de ser una eina de reapropiació, de reaprenentatge col·lectiu i de reempoderament afectiu. Una educació que ens permeti reconèixer els dogmes —antics i nous— i construir espais de pensament que, més que la veritat única, busquin la pluralitat de mirades i l’experimentació política. 

Aquest canvi és educatiu, però també cultural i institucional. Si volem desmuntar el dogma, cal revisar les polítiques públiques des d’una mirada desadultitzada, generar formes de reconeixement mutu intergeneracional i garantir que les institucions deixin de llegir la joventut com a problema. Cal escoltar el que la remor juvenil ens diu: que el món com està configurat no els serveix, i que no volen ser part d’un futur que no poden imaginar. 

Reprendre la hipòtesi inicial ens permet tancar el cercle i entendre millor el rerefons del fenomen que hem analitzat: no estem davant d’un simple canvi de valors, sinó davant d’un desplaçament epistèmic i afectiu en el qual entendre com funcionen els dogmatismes digitals ens permet entendre les problemàtiques que envolten la joventut i les solucions que reclama. Els dogmatismes digitals actuen com a mecanismes que reconfiguren què és visible o viral, però també què es considera cert, rellevant o fins i tot possible de pensar. Aquest desplaçament no es pot entendre si no tenim en compte el desencaixament de la joventut amb les institucions, amb el sistema econòmic i amb les formes clàssiques de participació política. Així, la joventut no és un col·lectiu que cal diagnosticar des de fora, sinó una força que desafia les estructures heretades de veritat i autoritat. I els dogmatismes digitals, més que causa última, actuen com a catalitzadors d’aquest procés: no imposen una ideologia concreta, però sí que limiten els marges del pensable, colonitzen l’afecte i configuren els marcs a través dels quals el món és interpretat. Cal cercar les escletxes per neutralitzar-ne els efectes, i per fer-ho hem d’escoltar aquesta remor, no tan sols per una qüestió de justícia generacional, sinó com a oportunitat política i cultural per revisar com s’ha organitzat el saber, la participació i la dissidència en l’era digital. Fer-ho amb una mirada sistèmica ens permetrà entendre millor el present, però també imaginar altres futurs possibles —més justos, més oberts i més col·lectius—. Només així podrem obrir espais d’emancipació real dins —i fora— del sistema. 

Judith Membrives i Llorens 

(Blanes, 1986) 

Investigadora predoctoral al grup de recerca Communication Networks & Social Change (CNSC) de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), està especialitzada en l’impacte de les tecnologies algorítmiques sobre la democràcia, els drets humans i l’espai públic. És responsable d’Intel·ligència Artificial i Drets Humans a Lafede – Justícia global, membre activa de la comunitat Algorights i docent al màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis de la UOC. Amb formació en comunicació, filosofia i disseny interactiu, compta amb més de 15 anys d’experiència en investigació i consultoria digital, aportant una visió transversal i crítica sobre els reptes socials del món tecnològic contemporani. 

---

Bibliografia 

Delgado, L. S. (30 de juny de 2025). ¿De verdad hay un problema de machismo con los chavales? El Salto. https://www.elsaltodiario.com/masculinidad-en-demolicion/verdad-hay-un-problema-machismo-chavales 

Dogma. (24 de febrer de 2025). A Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Dogma 

Institut de Ciències Polítiques i Socials. (2024). Sondeig d’Opinió ICPS 2024 . Diputació de Barcelona. https://www.diba.cat/documents/553295/425574195/Gr%C3%A0fics+sondeig+2024.pdf/265367ac-eaa1-2fb1-53ad-6623583cccf0?t=1739363063773 

Injuve. (2024). Informe Juventud en España 2024. https://www.injuve.es/observatorio/demografia-e-informacion-general/informe-juventud-en-espana-2024-y-resumen-ejecutivo 

Lafede – Justícia global. (2024). Acabar amb l’adultocentrisme per generar interès i implicació del jovent. https://www.lafede.cat/acabar-amb-adultocentrisme-per-generar-interes-i-implicacio-jovent/ 

Mozo Yefímovich. (4 de setembre de 2024). Jordi Wild y el problema del estado de la conversación pública [Arxiu de vídeo]. https://www.youtube.com/watch?v=kSA4Kkbv42o&t=16491s 

Pellicer, J. (2024). Camins cap a la radicalització de l’extrema dreta a les xarxes socials. Informe Ferrer i Guàrdia 2024, La laïcitat com a resposta als discursos d’odi. https://www.ferrerguardia.org/ca_ES/blog/publicacions-3/informe-ferrer-i-guardia-2024-310 

Proyecto UNA. (2024). La viralitat del mal. Descontrol Editorial. 

Sindicatura de Greuges de Barcelona. (2023). Adultocentrisme i polítiques públiques locals: percepcions i propostes juvenils. https://www.sindicaturabarcelona.cat/wp-content/uploads/Resum-Executiu-Adultocentrisme-plecs.pdf