Durant dècades, l’objectivitat s’ha presentat com un dels valors centrals i inqüestionables del periodisme. A les facultats de comunicació sovint s’insisteix que només serà considerat periodista qui informa sense posicionar-se, qui ofereix una visió fidel a la realitat i, sobretot, qui evita qualsevol biaix ideològic en les seves notícies. Aquest model hegemònic d’objectivitat parteix d’una fantasia: la d’un periodisme neutre, asèptic i lliure d’ideologia. En realitat, cada titular, cada selecció de fonts, cada silenci i cada absència estan carregats de decisions que no són mai innocents.  

Quan les i els periodistes ens endinsem en el dia a dia d’una redacció, constatem que la defensa de l’objectivitat és profundament qüestionable. Sovint s’obvia que tota pràctica informativa implica triar: què expliquem, a qui donem veu, amb quin enfocament tractem els fets. Aquestes decisions, lluny de ser neutres, reflecteixen valors, prioritats, ideologies i relacions de poder. Som treballadores de la informació, i les nostres pràctiques estan travessades per mirades subjectives, que s’arrelen en allò que som i ens defineix com a persones: el nostre gènere, la nostra classe social, la nostra racialització o la nostra situació socioeconòmica. 

Aquesta reflexió esdevé encara més urgent en un moment històric en què la desinformació, els discursos d’odi i l’auge de l’extrema dreta erosionen els fonaments de la democràcia. Davant d’aquest escenari, el feminisme i el periodisme compromès amb els drets humans poden esdevenir aliats estratègics per oferir una contraresposta crítica, que desemmascari la pretesa neutralitat i posi la vida al centre. 

L’objectivitat, excusa barata per als discursos d’odi 

La noció d’objectivitat, considerada durant dècades un dels pilars del bon periodisme, està profundament masculinitzada. La figura històrica del periodista ideal s’ha construït a imatge i semblança de l’home blanc, occidental i de classe mitjana, que recorre el carrer amb paper i bolígraf a la recerca de la veritat des d’una pretesa neutralitat. Però, com va assenyalar la poeta i feminista Adrienne Rich (1980), «l’objectivitat és el nom que es dona en la societat patriarcal a la subjectivitat masculina». 

Aquesta afirmació posa de manifest com la pretensió d’un relat objectiu sovint amaga una mirada androcèntrica que es presenta com a universal. En aquest context, l’home es consolida com l’únic subjecte amb legitimitat per narrar la realitat, també en l’ofici periodístic, al voltant del qual es construeixen els conceptes de neutralitat i objectivitat. Mentrestant, la mirada de la dona periodista és qüestionada. 

La pretesa objectivitat periodística, una neutralitat que pretén donar veu igual a tots els discursos, pot esdevenir una porta oberta per als discursos d’odi. Aquesta forma difusa de neutralitat no pregunta qui té poder, sinó que presenta tots els punts de vista com a equilibrats i, en conseqüència, pot legitimar el feixisme.  

Partim d’una evidència. La política i feminista Clara Zetkin (1923) ja va advertir que el feixisme no era una anècdota de present, sinó una amenaça estructural que naixia de la desesperança social, el ressentiment i la incapacitat de les esquerres de disputar l’hegemonia cultural i ideològica. Tot i això, va quedar com una anècdota que molts no van voler escoltar. Avui, davant la banalització del neofeixisme que s’obre pas en els nostres dies i l’auge dels discursos d’odi, no podem tornar a fallar en la lectura del moment històric.  

Zetkin (1923) ja advertia que el feixisme no s’ha de combatre només amb acció directa, sinó amb lluita política i ideològica. Defensava que no era suficient mostrar tots els punts de vista, sinó que calia contrarestar els que atempten contra la dignitat humana amb pedagogia i consciència crítica, en favor de les classes treballadores i de totes les persones oprimides. Quan el periodisme renuncia a aquesta responsabilitat crítica, l’objectivitat es transforma en una coartada barata per a discursos reaccionaris. 

Malgrat tot, una part important de la societat encara no percep aquesta deriva com una amenaça real. En aquest escenari, el periodisme no pot continuar amagant-se darrere de la pretesa neutralitat. Ha d’abandonar la comoditat de l’equidistància i assumir una funció activa en la defensa dels drets humans. Això implica desplaçar la mirada androcèntrica que ha dominat la pràctica periodística, i situar al centre del relat les veus dissidents, la perspectiva de gènere i el compromís amb la justícia social. 

La perspectiva de gènere com a eix democràtic del periodisme  

Si acceptem que hi ha mitjans de comunicació posicionats ideològicament —uns més conservadors i d’altres més progressistes—, per què costa tant acceptar que la perspectiva de gènere, l’antiracisme o els drets LGTBIQ+ siguin valors estructurals del discurs periodístic? Per què es considera legítim informar des d’una ideologia liberal o neoliberal, però es qüestiona la legitimitat d’informar des d’un compromís amb els drets humans? En una societat que es reivindica democràtica, la defensa dels drets humans hauria de ser un punt de partida ètic i polític del periodisme, no pas un sinònim de manca de professionalitat. 

Ara bé, en el moment en què els i les periodistes adopten la perspectiva de gènere amb l’objectiu de visibilitzar les desigualtats estructurals que s’emmascaren en les violències masclistes, s’enfronten a crítiques per falta d’objectivitat i parcialitat. La «imparcialitat» es converteix, així, en un requisit de silenci que impedeix denunciar dinàmiques de poder profundament arrelades en la nostra societat. I, mentrestant, els discursos conservadors circulen amb total normalitat pels mitjans, emparats sota el paraigua de la llibertat d’expressió o l’opinió legítima. La neutralitat, lluny de ser un criteri d’equilibri, sovint actua com una coartada per silenciar allò que incomoda el poder.  

A les redaccions periodístiques, les mirades feministes continuen qüestionades i relegades als marges de la producció informativa, com si es tractés d’opinions personals. Aquest rebuig no és casual, sinó que respon a una forma més profunda i subtil de violència: la violència epistèmica, un concepte encunyat per Gayatri Spivak i desenvolupat per pensadores com María Lugones (2008), que fa referència a l’expulsió o desautorització sistemàtica dels sabers que provenen de subjectes històricament oprimits: dones, persones racialitzades, dissidències sexuals o poblacions del Sud Global. 

Segons Lugones (2008), aquesta violència no tan sols determina qui pot parlar, sinó també què es considera coneixement vàlid. Quan una periodista adopta una mirada feminista i denuncia les estructures de poder que sostenen les violències masclistes, no solament rep retrets ideològics: se l’expulsa del marc del saber «rigorós» i «objectiu». Aquesta exclusió no és anecdòtica. És una estratègia eficaç per blindar els discursos dominants i desqualificar com a «militància» qualsevol enfocament que incomodi l’ordre patriarcal. 

Així, es consolida una classificació del coneixement on només es consideren vàlides algunes veus, essencialment les que provenen d’homes. Es construeix, doncs, un relat informatiu que margina les experiències de les dones, les dissidències sexuals, les persones racialitzades o les poblacions del Sud Global, negant-los com a productors de coneixement a la vegada que com a subjectes.  

Assumir una mirada feminista crítica vol dir també trencar amb aquesta lògica i reconèixer que la pluralitat de sabers és imprescindible per garantir una informació realment democràtica. Això implica escoltar i legitimar les veus que han estat històricament expulsades del relat. Per això, un periodisme que no aborda les violències masclistes des d’una perspectiva estructural no solament és parcial, sinó que és democràticament insuficient. El feminisme no és només una eina d’anàlisi; és una condició per defensar una ciutadania plena i garantir el dret a la informació des d’una mirada transformadora. 

Un periodisme lliure de violències masclistes 

El tractament informatiu de les violències masclistes és un clar exemple d’aquesta asimetria. Sovint, aquestes violències es redueixen a petits successos amagats als marges d’un diari, en què es despersonalitzen les víctimes o es presenten com fets puntuals, excepcionals, desconnectats del sistema patriarcal que els sosté. Es relega així la violència masclista a l’àmbit de l’anècdota i se l’expulsa del debat polític.  

Aquest enfocament no solament invisibilitza les causes estructurals de la violència, sinó que, massa sovint, acaba revictimitzant les dones. Quan un titular es pregunta si la víctima va denunciar, si va tornar amb l’agressor o si mantenien una relació complicada, el focus es desplaça. Ja no és l’agressor qui ocupa el centre del relat, sinó la dona, que passa de ser víctima a ser qüestionada, jutjada i, en última instància, culpabilitzada. Aquesta narrativa perpetua l’estigma i el silenci. 

Aquesta lògica es reprodueix amb força a les tertúlies informatives, en què la llibertat d’expressió es fa servir com a coartada per emetre opinions que vulneren drets fonamentals. Ho hem vist repetidament en casos que impliquen figures públiques acusades d’abusos sexuals, en què les veus mediàtiques sovint es posicionen a favor de l’home famós i posen en dubte la paraula de la dona, alhora que contribueixen a un relat de sospita permanent sobre les víctimes. Es qüestionen les denúncies i s’alimenta la idea que les dones menteixen per treure’n profit.  

Aquest discurs no és neutre; tot al contrari, aquesta mirada sosté l’imaginari patriarcal i desprotegeix les dones. És per això que vetllar per un periodisme lliure de violències masclistes, més que una qüestió de justícia de gènere, és un indicador fonamental de la qualitat democràtica d’una societat. Quan aquestes violències s’invisibilitzen o es relativitzen als mitjans, el que s’està vulnerant és el dret col·lectiu de tota la ciutadania a una informació veraç i socialment rellevant.  

Justícia algorítmica i sobirania digital feminista 

Els espais digitals, lluny de ser neutres, amplifiquen les violències masclistes i reprodueixen biaixos estructurals. L’odi contra les dones, especialment les que es defineixen públicament com a feministes, circula a través de plataformes que operen amb algoritmes opacs i amb dinàmiques sensacionalistes. Alguns mitjans de comunicació digital no tan sols no hi posen fre, sinó que se sumen, sigui per estratègia de màrqueting o per inèrcia, a allò que és la moda. Al cap i a la fi, ja sabem que la lògica algorítmica de les xarxes socials afavoreix la viralitat del contingut polèmic, polaritzador o emocionalment reactiu, sovint a costa de la veracitat o l’ètica.  

Aquesta lògica ajuda a entendre l’ascens de perfils com el creador de contingut Jordi Wild, que difon missatges misògins sota una aparença de llibertat d’expressió i humor. També el cas de Risto Mejide, amb programes que blanquegen discursos d’odi en horari de màxima audiència. Fins i tot veus que abans es posicionaven clarament a l’esquerra, com Ibai Llanos, semblen optar ara per una mena d’equidistància còmoda, que en la pràctica dona ales als discursos conservadors en esdeveniments com La Velada del Año. Tot això té conseqüències molt greus. Quan es banalitzen les violències estructurals o es difon desinformació, es debilita la resposta social i comença a desdibuixar-se la credibilitat. 

L’esclat de la intel·ligència artificial (IA) no ha fet més que complicar l’escenari actual. L’ecosistema digital no tan sols ha accelerat la propagació del discurs d’odi, sinó que l’ha sofisticat. Posar a l’abast del públic general la possibilitat de crear bots o deepfakes ha multiplicat l’abast i l’impacte d’aquesta violència, especialment contra dones i dissidències en l’esfera pública. 

La combinació de misogínia i tecnologia ha creat un entorn en què el ciberassetjament no és un fet puntual, sinó estructural. Periodistes, activistes, polítiques i creadores de contingut són víctimes d’atacs constants que van des de l’enviament massiu de missatges d’odi fins a campanyes coordinades amb bots, desinformació, muntatges visuals i deepfakes amb l’objectiu de desacreditar-les, ridiculitzar-les o sexualitzar-les. 

Davant d’aquesta ofensiva digital, han emergit iniciatives feministes que, a part de donar suport a les víctimes, es proposen construir una alternativa més ètica. Un exemple d’això és la línia d’atenció a les violències masclistes Fembloc, que actua com un espai educatiu i de divulgació. A través d’aquesta eina, es treballa per fer entendre que l’ús de les xarxes socials no pot ser aliè a la responsabilitat col·lectiva. La seva tasca evidencia que la resposta a l’odi digital no pot ser reactiva ni puntual, sinó que cal una estratègia profunda que qüestioni qui té dret a ocupar l’espai digital i en quines condicions ho fa. És una qüestió de justícia, de llibertat d’expressió i, en última instància, de democràcia. 

En un context en què les redaccions comencen amb la integració de la IA dins dels seus processos quotidians, cal qüestionar-se si la IA, tal com està dissenyada i desplegada actualment, serveix per democratitzar la informació o si més aviat contribueix a reforçar els biaixos patriarcals i discriminatoris ja existents.  

Davant d’aquest nou repte, cal apostar per una sobirania digital feminista que pensi la comunicació digital des de la responsabilitat i els drets humans. Un periodisme feminista, compromès amb la justícia social i els drets humans, ha d’exigir no solament regulació i transparència algorítmica, sinó també una revisió crítica de com la tecnologia impacta diferencialment segons el gènere, la raça o la classe. Perquè, si no abordem la violència masclista digital com una qüestió de drets, normalitzarem una esfera pública en què només poden parlar els qui no incomoden. 

Experiències i estratègies feministes 

Durant la darrera dècada, han emergit espais dins de mitjans generalistes que intenten incorporar la mirada feminista al relat informatiu. És el cas d’Ana Requena Aguilar, redactora en cap de gènere a elDiario.es, o de la creació d’Efeminista dins l’agència pública EFE.  

Aquests esforços marquen un punt d’inflexió en la lògica tradicional dels mitjans de comunicació, però també evidencien els seus límits. Al cap i a la fi, són iniciatives impulsades per dones que, amb molta feina i sovint amb poc reconeixement institucional, es converteixen en responsables de cobrir «els temes de gènere», com si es tractés d’un tema que només afecta una part de la població. El problema és que, més enllà d’aquestes peces específiques, la resta de continguts del mitjà sovint continuen reproduint biaixos masclistes. El gènere, un cop més, no s’incorpora de manera transversal, sinó com una secció específica de la resta del relat periodístic.  

Paral·lelament, hi ha propostes sorgides des del feminisme independent, com Pikara Magazine, que parteixen d’un model comunicatiu radicalment diferent i amb el gènere com a eix central. Tanmateix, la manca de mediatització d’aquests projectes en limita l’abast i complica que arribin al gran públic, de manera que queden sovint dins de cercles ja sensibilitzats. 

En l’àmbit de la lluita contra la desinformació, iniciatives com Maldita.es o Newtral tenen un paper clau en la verificació de continguts que circulen per les xarxes, molts dels quals apunten directament contra dones o col·lectius LGTBIQ+. Alhora, projectes com Learn to Check, des d’una òptica educativa, ofereixen eines per entendre com funcionen els algoritmes, identificar discursos manipulats i desenvolupar pensament crític en l’entorn digital.  

Aquestes experiències són molt valuoses, perquè ens mostren que el feminisme no tan sols serveix per denunciar el que no funciona. També pot ser una eina per canviar les coses, ja que, quan es combina amb l’educació mediàtica i el coneixement tecnològic, pot ajudar-nos a fer un ús més crític de la informació i a qüestionar els mitjans hegemònics.  

Si els algoritmes i els mitjans tradicionals reprodueixen els privilegis patriarcals, les xarxes feministes poden trencar-los. I per fer-ho no n’hi ha prou de respondre. Cal construir discurs, crear aliances i ocupar, també, l’espai digital des d’una mirada radicalment transformadora. 

Periodisme feminista: un deure democràtic 

El periodisme no és neutral. Ni ho ha estat, ni ho serà mai. Participa dels conflictes socials, hi intervé, els representa i, fins i tot, té capacitat de transformar-los. El periodisme feminista és una porta imprescindible per defensar la democràcia i la convivència en un moment en què la desinformació i els discursos d’odi amenacen els drets fonamentals.  

A més, replantejar l’objectivitat no és trair el periodisme, sinó rescatar-lo del cinisme i de la indiferència davant les lluites de poder que s’esdevenen a la societat. La neutralitat, en aquest escenari, ja no és una garantia de pluralitat: és una manera molt efectiva de silenciar. Quan es dona el mateix espai a qui denuncia una agressió que a qui la nega o la relativitza, no s’està garantint cap debat, sinó que s’està legitimant el discurs que la justifica. 

Assumir una mirada feminista en el periodisme no vol dir renunciar al rigor, sinó entendre que informar amb responsabilitat també vol dir situar els fets en el seu context i reconèixer les estructures de poder que els sostenen. Cal tenir consciència del fet que informar, més que transmetre dades, és fer-ho amb consciència de les estructures de poder que sostenen aquesta realitat. No es tracta d’una tendència o una posició ideològica més, sinó d’una responsabilitat ètica i política que posa la vida al centre i que reconeix que la justícia informativa implica visibilitzar les estructures de poder i les desigualtats que sostenen les violències. 

Però, perquè això sigui possible, cal transformar també les estructures internes dels mitjans. I aquí entra la figura clau de l’editora de gènere, una professional amb la formació, l’autoritat i l’autonomia necessàries per revisar continguts, detectar biaixos masclistes i garantir que allò que es publica no vulneri els drets de cap dona en tots els continguts generats pel mitjà de comunicació. Sense que aquesta sigui cap quota simbòlica, ni una moda passatgera, sinó una necessitat estructural, com ho és també la formació obligatòria en perspectiva de gènere per a tota la plantilla. 

El concepte d’objectivitat, per tant, no ha de desaparèixer, però sí ser replantejat com un ideal crític, i no com una norma absoluta que obliga a reconèixer els mateixos biaixos i a prioritzar la responsabilitat social de la informació. Adoptar una mirada feminista en el periodisme implica trencar amb la lògica de la neutralitat que dona la mateixa validesa a una opinió masclista que a una denúncia fonamentada de violència. I, sobretot, significa situar els drets humans al centre del relat, i molt especialment els drets de les dones i les persones LGTBIQ+.  

Davant la proliferació de discursos d’odi, la normalització del masclisme mediàtic i la circulació massiva de desinformació a les xarxes, les respostes no poden ser individuals ni improvisades. Des del feminisme, fa temps que s’articulen estratègies col·lectives per combatre aquestes formes de violència simbòlica i digital. Però aquestes eines no poden quedar relegades a espais marginals, sinó que és necessari que siguin reconegudes, escoltades i assumides pel conjunt de la societat. No només des de la denúncia, sinó des de la construcció d’un relat propi que posi la vida, els drets i la justícia social al centre. Cal recalcar que el feminisme no és només resistència; també és una proposta transformadora per defensar la democràcia i imaginar futurs més habitables. 

Laura Valverde Tierno 

(Badalona, 1999) 

És periodista especialitzada en comunicació amb perspectiva de gènere, graduada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i formada en el màster d’Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania (Universitat de Barcelona). Ha treballat en mitjans com Europa Press i Badalona Comunicació, amb una mirada centrada en l’actualitat social, política i cultural. Ha col·laborat amb projectes feministes com Fembloc, i ha impulsat Matraca Feminista, una secció radiofònica que recupera biografies de dones silenciades a partir de notícies d’actualitat. Combina la pràctica professional amb la reflexió crítica i transformadora. 

---

Bibliografia 

• Lugones, M. (2008). Colonialidad y género. Tabula Rasa, 9, 73-101. 
• Rich, A. (1980). Compulsory heterosexuality and lesbian existence. Signs: Journal of Women in Culture and Society, 5(4), 631-660. 
• Spivak, G. C. (1988). Can the Subaltern Speak? a C. Nelson i L. Grossberg (eds.), Marxism and the Interpretation of Culture (p. 271-313). University of Illinois Press. Zetkin, C. (2020). Com combatre el feixisme i vèncer. Tigre de Paper. (Text original de 1923.) 

Iniciatives feministes mencionades 

• Pikara Magazine, revista feminista independent: https://www.pikaramagazine.com  
• Maldita.es, projecte de verificació de dades: https://maldita.es  
• Newtral, mitjà especialitzat en fact-checking: https://www.newtral.es  
• Learn to Check, projecte d’educació mediàtica per combatre la desinformació: https://learntocheck.org  
• Fembloc, línia d’atenció a les violències masclistes: https://fembloc.cat