Als països de l’Hemisferi Nord que conformen l’eix Capitalista-Democràtic, la dialèctica social -que tradicionalment s’havia expressat per mitjà de la violència de classes i de la clàssica espiral acció/repressió- es desenvolupa avui a través dels mitjans de comunicació. Després de la II Guerra Mundial, l’expansió de poderosos instruments de comunicació (“boom” de la ràdio i, sobretot, la televisió) ha produït, de manera paradoxal, una fragmentació i aïllament del “corpus” social, gènesi tradicional de les grans transformacions que ha viscut la Història. El poder, per fi, respira tranquil: l’individu roman tancat a casa seva i s’informa de la “realitat exterior” a través d’uns mitjans unidireccionals que, per la seva exuberància tecnològica, tenen una contundent capacitat de persuasió davant la indefensió intel·lectual del receptor passiu.

Els mitjans de comunicació, avui, no són només transmissors d’informació. Sota la coartada de l'”asèpsia”, la “independència” o l'”objectivitat”, els media s’han convertit en els grans conductors de la ideologia neoliberal dominant. Les pautes de consum, les modes, el pensament “políticament correcte” es filtren, sense cap mena de mania, en el discurs mediàtic que ens bombardeja, nit i dia, per terra, mar i aire. Què és la veritat? Què és la realitat? És allò que trobem “repetit” a la premsa, a la ràdio i a la TV. Emprant les mateixes tècniques de la publicitat, la reiteració d’una mateixa informació és el què en determina la seva importància i, per tant, la seva versemblança. Els mitjans de comunicació anomenats “de referència” -aquells que es reprodueixen els uns als altres per crear la sensació de credibilitat- fan servir una mateixa “agenda” per seleccionar i prioritzar allò que “passa” i que “és realment notícia”.

Per analitzar el paper dels media a la societat contemporània cal tenir clar el principi econòmic i empresarial que regeix el sector: no hi ha informació sense publicitat. Això és evident en el cas de les ràdios i les TV, en què tots els ingressos per fer viable el seu funcionament procedeixen dels anunciants. Però també en el cas dels diaris convencionals, en els quals més del 90% dels ingressos vénen de la publicitat. També hem de tenir present que les emissions per ràdio i TV no són lliures i estan regulades administrativament pel govern de torn. És a dir, la creació dels mitjans de comunicació de masses està supeditada a la voluntat política que, al mateix temps, està condicionada pels grans grups empresarials i financers que sostenen aquesta ficció partidista anomenada “democràcia representativa”. Per tancar el cercle, els “mass media” normalitzen i consoliden aquest “statu quo” amb vocació de perpetuïtat.

No és només que el poder polític tingui la potestat de concedir les freqüències de ràdio i TV, o que siguin els “grans anunciants” els qui tinguin la clau de volta del negoci mediàtic. L’enorme complexitat tecnològica que requereix avui la posada en marxa d’un diari, una ràdio o una cadena de televisió es tradueix en unes inversions de centenars de milions d’euros que només estan a l’abast dels grups preexistents de poder econòmic. És a dir, des del poder es crea i s’alimenta el sistema mediàtic que ens “il·lusiona” amb el miratge democràtic i ens argumenta la nostra incorporació voluntària/necessària al “joc”. Pensem, per un moment, que les velles teories anarquistes de l’abstencionisme actiu o un vot nul massiu fossin la resposta majoritària a les urnes: l’establishment que per cooptació ha ocupat i parasita la cúpula de la piràmide social es quedaria totalment deslegitimat.

Des de la professió periodística -que pateix en primera línia el servilisme que imposa el poder i que és còmplice de la grotesca manipulació que s’escenifica cada dia- es somia amb un model públic d’organització dels mitjans de comunicació. La síndrome BBC apareix així com la “terra promesa” dels periodistes. La informació entesa no com a mercaderia sinó com a servei públic. La notícia entesa no com a propaganda interessada sinó com a eina de reflexió i mobilització social. La propietat pública dels mitjans com a alternativa als “taurons” dominants del sector i que, per la progressiva concentració, acumulen més i més poder. Però, malauradament, el model públic ha degenerat en un instrument partidista en mans de qui té el govern. Ho veiem a Catalunya, ho veiem a Espanya, i el cas de Silvio Berlusconi a Itàlia és el màxim exponent d’aquest procés de perversió.

Hi ha alternatives a aquest cercle viciós? Des de la professió periodística es promouen codis deontològics, consells professionals de redacció, es regula la clàusula de consciència… però tot plegat no serveix per a gaire. En la recerca desesperada d’una sortida també creiem en el “miracle Internet”: un mitjà nou que, amb escassa inversió, permet i garanteix a l’emissor la llibertat d’expressió “urbi et orbe”. Certament, Internet és una revolució, com ho van ser la impremta, el ferrocarril o l’electricitat. Però Internet té una virtut (no està “controlat”, de moment) i un problema: no és un mitjà de comunicació de masses, en el sentit sociològic del terme. La seva estructura en cadena el fa molt vàlid per a l’organització, però la infinita multiplicació de veus a la xarxa impedeix consolidar uns canals que garanteixin la difusió efectiva d’un discurs articulat de transformació.

Hem d’assaltar els satèl·lits, com els “soviets” van assaltar el Palau d’Hivern. Òbviament, és una “boutade”, però m’explicaré. En la construcció d’un nou món necessitem com l’aigua uns nous mitjans de comunicació. No parlo de demanar la lluna. Senzillament d’allò que a tots ens sembla lògic: erradicació de la fam, pacificació total del planeta, penalització del tràfic d’armes, desmilitarització nuclear i convencional, reconeixement de les minories nacionals i ètniques, creixement sostenible que aturi les migracions econòmiques, supressió del saqueig de matèries primeres que pateixen molts països del Tercer Món, condonació del deute extern, dret universal a l’educació i a la sanitat públiques, respecte a la biodiversitat, lluita contra l’erosió, equilibri territorial camp/ciutat, eliminació dels paradisos fiscals, tolerància religiosa i cultural, creació d’un govern mundial que garanteixi la distribució de la riquesa…

Són paraules, formulacions mil vegades dites i escrites. Certament, la humanitat va avançant, pas a pas, cap a la seva concreció. De vegades, amb greus entrebancs, com l’etapa imperial agressiva que protagonitza actualment George Bush II. Però per accelerar el procés ens cal decantar de manera decidida l’opinió pública internacional -especialment, al quadrant nord-occidental del planeta- i per això ens cal “ocupar” el discurs mediàtic central. Com? Creant, de baix a dalt, mitjans de comunicació de masses que, en paral·lel als convencionals del poder, bombardegin missatges transformadors. La batalla per “captivar” i “convèncer” l’opinió pública no es pot plantejar des de la perifèria, amb instruments desfasats ni amb plantejaments “undergrounds” o “entristes”. Cal combatre aquest sistema, egoista i injust, cara a cara, barricada contra barricada, amb mitjans per assolir la victòria.

Lula da Silva és una avantguarda d’aquesta nova democràcia revolucionària. Les massives manifestacions que hem viscut en els últims mesos a Barcelona -i arreu del món- són una expressió que l’ordre mundial concertat pels poders econòmics, polítics i mediàtics no és imbatible, que, més enllà de la “intoxicació” massiva i permanent a la què ens sotmeten, la gent no ha perdut la seva capacitat crítica i de reacció. Com traduir aquesta formidable energia espontània en un exèrcit victoriós? Ens calen mitjans de comunicació que vertebrin el discurs, que coordinin i organitzin l’acció. Mitjans de comunicació de masses que estableixin una nova “agenda” de prioritats informatives i que tinguin molt clara la seva funció pedagògica i mobilitzadora. Ens calen diaris, ràdios i televisions que repeteixin un missatge d’esperança social, optimisme humanista i voluntat superadora del neoliberalisme.

Com fer-ho? La gent ha de ser conscient de la importància cabdal que té la informació com a arma en aquesta hora de la història i, a la vegada, de la fragilitat de l’opinió pública davant la manipulació i la mentida. La gent ha d’entendre que la informació val diners i que la feina dels periodistes, com totes les feines, ha de ser remunerada. No és sospitós que la TV sigui gratis, que la ràdio sigui gratis, que els diaris “valguin” tan poc? Propugno una aliança entre els segments més actius de la societat i els periodistes compromesos en la causa transformadora per tal d’erigir un sistema alternatiu i potent de mitjans de comunicació capaç d’enderrocar el sistema. Una utopia? Catalunya ha demostrat històricament que aquí les utopies són possibles: l’anarcosindicalisme, el moviment cooperatiu, les mútues, les caixes d’estalvis… són referents d’això que propugno en el sector mediàtic.

Personalment, i des de fa 14 anys, ho intento des de les pàgines del setmanari El Triangle.