Som un grup de docents de tots els nivells educatius que estem molt preocupats pel baix nivell cultural de la nostra societat, pels alts índexs de fracàs escolar i per la proliferació de teleescombraria. Per tal de sortir d’aquesta situació, volem traspassar els murs de col·legis, instituts i universitats, tot portant la cultura i l’educació a àmbits dels quals fins ara hem estat absents, en els quals la nostra deixadesa ha privat molts ciutadans del dret universal a la cultura.

Com a primer pas, volem arribar a un acord amb les autoritats eclesiàstiques per tal que ens cedeixin un deu per cent del temps de les misses, amb l’objectiu que professors especialistes en les diferents disciplines puguin arribar més fàcilment als creients mitjançant breus intervencions didàctiques.

Estem estudiant quin seria el millor moment per introduir, en les misses, continguts científics i culturals, potser immediatament després de la consagració o tot just abans del parenostre.

És clar que alguns fidels podrien, amb raó, objectar que ells no tenen per què augmentar els seus coneixements ni la seva cultura, atès que van a missa amb l’única finalitat de pregar i d’escoltar la paraula de Déu.

Per tal de solucionar aquest problema, tot i que podria semblar inconstitucional, a l’entrada de l’església els faríem omplir un formulari perquè manifestessin la seva preferència per la religió o per la cultura.

Un cop identificades aquestes persones podrien, en el moment adequat, sortir de la nau principal de l’església i reunir-se a les capelles laterals, la cripta o la sala parroquial. Amb la finalitat d’evitar greuges, aquestes persones podrien rebre, en aquesta estona, xerrades de caràcter no cultural ni educatiu però molt relacionades amb els continguts que s’estiguessin impartint en aquell moment a la resta dels fidels des de l’altar. Per exemple, els qui no vulguin repassar la taula periòdica, estudiaran els efectes perjudicials dels colorants alimentaris, els qui no vulguin fer exercicis d’educació física podran veure un documental sobre l’obesitat, i els qui no vulguin repassar els verbs irregulars anglesos podrien estudiar estadístiques sobre la importància de parlar idiomes en el món modern.

Els bisbes ens han avançat que no hi hauria problemes per computar el temps de qualsevol d’aquestes activitats com a temps equiparable al dedicat a escoltar la paraula de Déu, a la pregària, a la contemplació, la penitència o la caritat i que en cap cas no podrà discriminar-se l’accés a la salvació eterna amb motiu de les preferències religioses o educatives dels fidels.

Tampoc no han posat la més mínima objecció a l’aparent contradicció derivada del fet que el contingut de les misses sigui basat en la fe i les creences, en contrast amb la naturalesa científica i acadèmica dels continguts que habitualment impartim a les aules.

Al començament, les classes s’impartirien només al llarg de les misses obligatòries dels diumenges i festes d’observància, i més endavant s’estendrien a altres actes religiosos d’assistència no obligatòria, com ara batejos, casaments, comunions, funerals, exercicis espirituals, ordenacions sacerdotals i fins i tot cerimònies de canonització o beatificació.

Però, ¿d’on sortirien els diners per pagar el professorat que treballés els diumenges? Sens dubte, de les almoines dels fidels, del percentatge d’impostos dedicats al sosteniment de l’Església Catòlica o, en general, dels pressupostos de l’Església.

Per tal de garantir la qualitat dels ensenyaments, la nostra associació gestionaria directament els diners aportats per l’Església i amb això contractaria professors de sòlida formació pedagògica i científica que s’encarregarien de fer les classes al llarg de les misses.

Naturalment, atès el caràcter eminentment laic de les classes, no dubtaríem a acomiadar sense recança aquells professors que no mantinguessin una coherència laica entre la seva vida professional i personal, fent coses com ara casar-se per l’Església, anar a missa cada setmana o participar en qualsevol tipus d’actes religiosos.

Finalment, portarem les nostres negociacions fins al mateix Vaticà, amb les autoritats del qual signaríem un Concordat que garantís la continuïtat de la nostra noble tasca docent a les esglésies al llarg dels propers anys.

¿Us sembla un disbarat? ¿Us sembla difícil d’aconseguir? No és cap disbarat ni és tan difícil. Aquí tenim l’exemple dels acords entre l’Església i el Ministeri d’Educació sobre l’assignatura de religió i la seva alternativa. A la fi han aconseguit allò que ningú no hauria pensat que fos possible.

Mentrestant, podeu fer arribar la nostra proposta educativa a docents, pares, alumnes, polítics, sindicalistes, mitjans de comunicació i fins i tot a les autoritats eclesiàstiques. Potser així farem que s’entengui més bé el que està succeint amb relació a l’ensenyament de la religió en els centres educatius sostinguts amb fons públics.