De bon matí, i cap al final d’aquesta tarda desagradable -i no veritablement catalana- havia sentit un cucut. Abans, m’havia fixat en un concert atonal i sobreexcitat que venia d’un arbre al costat de la piscina, un dispositiu d’alarma purament natural. I ara veig un cucut sortir d’aquest arbre. Associació! Doncs: més aviat una cucut. Una cucut que havia trobat un niu de mallerenga o de pinsà per dipositar-hi el seu ou.

Em preguntava: «Però per a què, de fet, pot realment servir el cucut?» Com, de fet, omple el temps el cucut? El cucut fecunda la cucut en ocasió del zel de rutina previst per la naturalesa, i heus aquí que ha acabat el seu deure darwinià. I la cucut descarrega el seu ou al niu d’un ocell més petit, innocent, desesperat, i heus aquí que ella, al seu torn, ha executat el seu treball predestinat. D’aquí la pregunta: què fa la parella cucut durant la resta de l’any, posem les 50 setmanes després d’haver jugat i haver-se ajuntat? És una pregunta de la qual no pot prescindir cap ciutadà europeu convencional del segle XXI, perquè el Cucut com a Categoria no entra en el nostre sistema d’eficàcia i d’utilitarisme. És incomprensible. Què dic: inadmissible! Però no fa gràcia comprovar que som incapaços de fabricar una resposta, d’inventar una explicació, fins i tot després de la lectura de L’origen de les espècies? Perquè seria inexplicable -el Bon Déu mai no ha aparegut en la meva vida i n’estic molt agraït-, perquè som clarament incapaços de pensar fora del nostre sistema. No és doncs el misteri que ens ha de meravellar, sinó més aviat el nostre defalliment. Potser és que el Sr. i la Sra. Cucut, que fan la impressió de ser eternament de vacances, han de ser considerats com un símbol, un símbol que ens fa esdevenir conscients… Com la duració d’un flaix, en el nostre esperit rovellat i indestructible. Un símbol que ens obliga a atorgar un suplement d’atenció al que sembla inútil i -(això es fa inquietant)- del tot immune a les nostres Croades del Pensament Occidental, el Just, el Veritable, l’Únic. Símbol que, per acabar, ens dóna l’oportunitat de superar el nostre rentat de cervell mercantil, que ja és vell de segles.

Comparteix

Facebook

Twitter

Linkedin