Gil Toll és periodista dedicat a la informació econòmica a TV3 i doctor en Història. En els últims anys ha investigat profundament els diaris republicans més populars de la premsa espanyola. Ha publicat un llibre sobre el Heraldo de Madrid i unes memòries sobre el director d’El Diluvio. En la seva última obra analitza el periòdic popular amb més tirada editat a Barcelona: “El Diluvio, la premsa y la Segunda República“. 

Què va representar El Diluvio i per què és un diari important en la història de Barcelona?  

El Diluvio va ser una institució de la ciutat de Barcelona perquè es va publicar durant 81 anys amb un ampli ressò entre els lectors. Quan es van fer números extraordinaris pel seu 75 aniversari, l’any 1933, es va escriure que el diari es podia comparar a les Rambles com a símbol de la ciutat. Era una mena de diari molt genuí i identificat amb una part molt àmplia de la ciutadania.

Quin era el perfil del seu lector i perquè va arribar a tenir tanta influència?  

Els lectors del diari eren les classes populars i treballadores, incloent-hi petits propietaris i professionals modestos. El Diluvio circulava molt a les barberies, a les tavernes, als ateneus i també als tallers i les grans fàbriques.A Barcelona i la rodalia, però també a l’interior de Catalunya i fins i tot a l’Aragó. Era un diari molt compartit en aquests punts de trobada socials, cada exemplar podia passar per mans de moltes persones i també es feia lectura en veu alta. Tot això dona una difusió i una influència molt grans.

Una de les etiquetes que s’ha utilitzat constantment per definir el diari era l’adjectiu “anticlerical”. Quina és la realitat del diari i quin tipus d’informació hi apareixia?  

El diari es definia com a partidari de la separació de l’Església i l’Estat. Va defensar la llei del matrimoni civil de la Primera República i des de llavors els catòlics el van titllar d’anticlerical. La veritat és que, durant la Segona República, el tema clerical no era la principal preocupació del diari, ni molt menys. Sí que apareixia quan es debatia a les Corts, la Constitució o en algunes ocasions concretes, però els temes més importants pel diari eren els polítics i els socials. L’etiqueta d’anticlerical es va fer servir pels seus contraris per desprestigiar-lo.

En el teu nou llibre analitzes l’etapa de la II República des de la perspectiva del diari. Quina informació ens transmet d’aquell període? 

Doncs es trasllada la imatge d’una democràcia imperfecta en un context de grans necessitats socials que impulsaven a moltes persones a reclamar canvis radicals. La República va suposar un gran avenç en la democràcia i els drets dels ciutadans, però va estar molt lluny de la perfecció. El diari va mantenir l’esperit crític i assenyalava errors i males pràctiques de l’Ajuntament, la Generalitat i el govern central. S’ha de dir que alguns dels periodistes del diari van explicar que deixaven d’escriure sobre determinats temes per no perjudicar el projecte polític republicà, hi va haver autocensura, però la imatge que es va donar no va ser gens idíl·lica.

Per què El Diluvio va tenir aquesta aliança amb Esquerra Republicana?  

El director del diari i el seu entorn van identificar ERC com un partit capaç de portar endavant el projecte de República amb progrés social que es defensava editorialment. Volien la República Federal i llegien en aquesta clau les idees de Francesc Macià, a pesar del separatisme declarat del polític i apostant per un pragmatisme que finalment es va imposar.  

Quin va ser el final d’El Diluvio i dels seus periodistes acabada la Guerra Civil?  

L’empresa va ser confiscada pels franquistes, el diari no es va tornar a publicar després del 26 de febrer de 1939. La maquinària va ser repartida entre diferents diaris del Movimiento mentre que la major part de periodistes sortien a l’exili. Es va quedar l’editor, Manuel de Lasarte, que va morir a la presó Model al cap de tres mesos d’una malaltia renal expressament no atesa. Els seus fills i altres periodistes també van patir presó i, després, la prohibició de treballar a la premsa de la ciutat. Els exiliats es van repartir per França, Mèxic, Cuba o Xile, on van tenir sorts diverses.

La memòria del diari s’ha vist diluïda amb el pas del temps, per què creus que ha restat en l’oblit?  

Com altres institucions o personatges incòmodes al franquisme, es va enterrar la memòria d’aquest diari. Els seus protagonistes eren fora del país o, els que vivien aquí, tenien molta por i van quedar en silenci. La democràcia tampoc va significar un canvi en aquest cas, perquè va faltar un treball de recerca des de l’àmbit universitari. La veritat és que en la història de la premsa hi ha grans llacunes i que costa molt omplir-les. Aquest llibre intenta omplir un buit, però encara n’hi ha molts més. 

Per la comunitat acadèmica, quina importància té analitzar aquestes etapes històriques anteriors a la Guerra Civil agafant com a font primària El Diluvio? 

Espero que el llibre contribueixi a fer més conegut el diari en la comunitat acadèmica perquè el tinguin més en compte en les seves recerques històriques. Cal que els historiadors generals i els que es dediquen a alguna especialitat facin servir diaris de diferents línies editorials coneixent què tenen entre mans per acabar projectant una imatge més fidel del passat. El Diluvio està digitalitzat i és molt fàcil de consultar a https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/inicio/inicio.do