El passat 1 de juny va ser publicat el BOE el Real Decreto-Ley 20/2020, de 29 de mayo, por el que se establece el ingreso mínimo vital. L’aprovació d’aquesta prestació no contributiva s’ha accelerat amb la crisi de la Covid-19, si bé es tracta d’una mesura amb voluntat de permanència, per a garantir l’accés de tota la ciutadania a uns ingressos mínims.
Paradoxalment, els requisits necessaris per a accedir a l’IMV posen de manifest que una part important del col·lectiu jove en queda exclosa, malgrat ser un dels grups de població on l’impacte de la precarietat, la temporalitat i l’atur és major. L’article 5.2 del Real Decret-Llei estableix que podran ser titulars de l’ingrés mínim vital les persones d’entre 23 i 65 anys, tant si la persona viu sola com si forma part d’una unitat de convivència (integrada per persones que habiten en un mateix domicili).
Per tant, en termes generals, les persones d’entre 16 i 22 anys queden automàticament excloses de l’IMV, podent-ne ser beneficiàries en el cas de formar part d’una unitat de convivència (és a dir, es tenen en compte a l’hora de determinar la quantitat que ha de percebre la unitat de convivència), però en cap cas poden ser titulars de la prestació, fet que dificulta el desenvolupament de l’autonomia i independència econòmica dels joves. Només en casos excepcionals es contempla l’accés a l’IMV de persones majors de 18 anys (tenir menors d’edat a càrrec, ser víctima de la violència de gènere, del tràfic de persones o de l’explotació sexual).
Per altra banda, totes les persones que accedeixin a l’IMV han de comptar amb, com a mínim, un any de residència legal a Espanya (Art. 7.1.a). Per altra banda, les persones que viuen soles han d’acreditar que viuen de manera independent des de fa, com a mínim, 3 anys (Art. 7.2) i les unitats de convivència s’han d’haver constituït també, com a mínim, un any abans de sol·licitar la prestació (Art. 7.3).
Tenint en compte aquests elements, es pot afirmar que, per una banda, el model proposat per l’IMV no planteja una superació del model de benestar familiarista, propi dels països del sud d’Europa. Més aviat al contrari, s’hi recolza i el reforça, donat que la major part de les persones d’entre 16 i 23 anys no poden ser titulars de la prestació, i només en poden ser beneficiàries en la mesura que formen part d’una unitat de convivència (és a dir, viuen amb la família o persones majors de 23 anys que puguin ser titulars), amb la qual cosa l’IMV no reforça l’autonomia i l’emancipació del col·lectiu jove, sinó que la reprodueix. En aquest sentit, únicament es reconeix la possibilitat de canviar d’habitatge transitòriament per motius d’estudi, treball, tractament mèdic, etc. (Art. 6. 3), en aquests casos es considera que no es trenca la unitat de convivència, amb la qual cosa el jove segueix sent beneficiari, però segueix sense poder-ne ser titular.
Per altra banda, en cas de viure sol, és necessari acreditar haver viscut de manera independent durant un període mínim de tres anys, un requisit difícil de complir per bona part de les persones joves (només un 19% dels joves de l’estat espanyol d’entre 16 i 29 anys viuen fora de la llar familiar, segons el Consell de la Joventut d’Espanya), i gairebé impossible per a persones joves amb baixos ingressos, que entenem són els potencials sol·licitants de l’IMV. En el cas de les unitats de convivència, aquestes s’han d’haver constituït com a mínim un any abans de sol·licitar la prestació. Per tant, a la pràctica podem preveure que no només queden exclosos de la prestació la majoria de persones joves d’entre 16 i 22 anys, sinó també bona part de les persones majors de 23, donats els requisits d’independència habitacional.
En tercer lloc, les persones sense residència legal a l’estat (persones migrades, moltes de les quals són joves) queden també automàticament excloses de l’IMV, malgrat que l’actual Llei d’estrangeria permet accedir a prestacions socials bàsiques a les persones en situació administrativa irregular. Per altra banda, en cas de comptar amb residència legal a l’estat, aquesta s’ha d’haver obtingut com a mínim un any abans de fer la sol·licitud.
Per tant, veiem que, per una banda, l’actual proposta d’IMV no planteja un impuls a l’autonomia jove, sinó que fins i tot pot generar una major dependència de les persones joves al nucli familiar i, per l’altra banda, exclou a sectors especialment vulnerables i sovint sense drets efectivament reconeguts.
Comentaris recents