Oh Sant Jordi confinat, oh Sant Jordi tot tancat, què en farem de les novetats? Com que no tenim massa clar com serà aquesta diada tan llibresca i popular, seguirem la tradició de fer recomanacions de lectura quan hi ha temps lliure per endavant, ja sigui el motiu unes vacances, una convalescència o un empresonament, o com ara, un estat d’alarma general i un confinament gairebé planetari, que potser provoqui en un futur a parlar dels esdeveniment (a.C. i d.C.), o sia abans i després del Coronavirus. Així doncs, seleccionarem quatre títols triats a l’atzar de la memòria recent, però que ja han abandonat les taules de novetats i, fins i tot potser, les prestatgeries de les llibreries, sempre d’urgent substitució. Els llibres volen ràpid cap als foscos mons del reciclatge. Però si en teniu l’oportunitat, si recupereu la confiança i la salut, aneu a qualsevol llibreria i demaneu-los, feu-los tornar del pou mort dels magatzems i doneu-los la llarga vida que es mereixen.
Jardins en la memòria
Ara que la gran majoria de nosaltres estem envoltats de ciment i la botànica es circumscriu a allò que pot arrelar en un test, o potser al bocí d’arbreda municipal que s’albira des de la finestra de la cuina, proposem dos llibres amb el jardí com a tema central, des d’un punt de vista no tan botànic com vital, jardins que van lligats a unes vides singulars, a una voluntat poètica de la natura i l’experiència. Jardines en tiempos de guerra, del poeta de Sarajevo Teodor Ceric, és un recorregut que comença amb l’atzar tràgic de la guerra dels Balcans. El poeta marxa de Sarajevo i l’exili el porta a buscar-se la vida per Europa. En la duresa de les circumstàncies que li toquen viure, troba en set jardins, en set ciutats diferents, una història coherent i diversa. Ceric és un poeta que vol fugir del parany líric de les paraules i en l’austeritat de l’experiència troba l’autèntic misteri que li ofereixen jardins ben diversos, amb atractius i històries contraposats.
L’altre llibre, El jardín perdido és un manual singular, és obra de Jorn de Précy, anglès nascut a Islàndia, que va dedicar la seva existència a viure el seu jardí de Greystone, com una manera d’entendre la vida i el món. El llibre és com una “biografia botànica”. La pèrdua que l’autor tem i augura és la d’aquest món seu, la d’una forma d’entendre la vida, per aquesta raó s’acosta als jardins en un repàs elegíac que reivindica el geni local, l’ànima dels déus petits, el jardí com a temple, la sagrada solitud del món.
Ambdós llibres els va publicar Elba, una editorial que ha consolidat un catàleg que és referència imprescindible en l’àmbit de l’art. Dos llibres que des d’una peripècia diferent arriben al mateix punt de saviesa, la que significa que la terra, un bocí erm en aparença, pot ser un camí de coneixement i una finalitat en si mateixa.
Píndoles literàries d’un gironí anglòfil
L’escriptor Miquel Berga, gironí de Salt i catedràtic de Literatura Anglesa de la UPF, va reunir una selecció d’articles publicats a El Punt, enyorat diari de Girona i El Punt-Avui, la fusió que va permetre sobreviure al degà de la premsa en català. Fent el lloable gest d’indultar el paper de diari, Edicions del Periscopi, va publicar Un aire anglès, tota una perla de la literatura breu i periodística. No tots els articles d’opinió, les columnes amb signatura, mereixen salvar-se de l’efímer destí del paper de diari, però aquests textos de Miquel Berga justament reunits en un llibre és com agafen més forma i sentit. Si trobar-los a l’atzar en la lectura del diari sempre ens han proporcionat un somriure intel·ligent, una dada interessant, un gir de mirada que s’atura en el detall que per la majoria de nosaltres passa inadvertit; seleccionats i aplegats adquireixen la solidesa d’un llibre on els articles es converteixen en capítols d’una narració que va més enllà del periodístic. La saviesa bonhomiosa de Miquel Berga transita per la quotidianitat, repenjat en la ironia del gironí empeltat de britànic, una barreja que duplica i esmola les qualitats de l’humor. En el seu recorregut per la literatura i la vida amb la mirada d’un escriptor atent i discret, trobarem sentències tan il·luminadores com la que penja d’un despatx d’Eton: “No jutgis mai un home pel seu paraigua: és probable que no sigui seu”, i que em recorda el nostre: “de llibres i paraigües no en tornen gaires”. Un rere l’altre, llegit amb una velocitat lleugera, aquest aire anglès, sens dubte, us refrescarà les xafogors del pensament i el recloïment antivíric.
Hi havia una vegada… la Història de la Ciència
Els llibres de divulgació científica són tot un gènere, una lectura que si prové d’un científic molt saberut de vegades se’ns travessa per inintel·ligible, però si és un periodista agosarat qui es llença a explicar-nos els aspectes poc coneguts, sovint cau en la frivolitat o la imprecisió. Ignasi Llorente (Barcelona, 1973), autor de La Història de la Ciència com mai te l’han explicat (Angle Editorial), no és del tot ni una cosa ni una altra, potser per això -i per la seva habilitat- se’n surt d’una manera excepcional, ens situa amb un to literari i amè en una selecció de moments estel·lars de la ciència, per explicar-nos la fórmula i el context, la humanitat i el descobriment. Anem avançant per les pàgines, pels capítols, en una progressió engrescadora. Comencem amb Tales de Milet i Anaximandre parlant-nos del naixement de la ciència i acabem amb Dicke, Penzias i Wilson i la demostració del Big Bang. El recorregut s’atura en les matemàtiques, en la biblioteca d’Alexandria, en la Bagdad del segle IX, en Gutenberg, en l’astrologia que desemboca en l’astronomia, en la revolució que significa Galileu i Huygens, en l’astrofísica que neix de l’astronomia, en l’alquímia que dona pas a la química, en el determinisme de Laplace, en l’electromagnetisme de Faraday i Maxwell, en l’aparició de Darwin i la seva teoria evolutiva, en el qüestionament de la física newtoniana de Le Verrier i Watson, en l’esclat de la teoria de la relativitat einsteniana i en el posterior principi d’incertesa. Qui en dona més?
Tot un viatge per la humanitat i la seva lluita en la recerca del coneixement científic, però sobretot Ignasi Llorente s’atura en els seus protagonistes, per presentar-los en la senzillesa del seu viure que es fa preguntes i avança, a voltes sense saber-ho, però sempre sense solemnitats teatrals. Llorente fabula els instants d’aquest homo sapiens que avança i recula, que lluita contra les tenebres dogmàtiques per arribar a les veritats sempre transitòries i qüestionables. Aquesta humanitat que va néixer a la ciència amb Tales i Anaximandre a Anatòlia, Arquimedes a Sicília, Mozi a la Xina, Arybhata a l’Índia, Al-Khwarizmí a Bagdad, Alhazen a Egipte. Una lectura propera que ens incitarà a aprofundir, però que segur que ens ofereix un doll d’informació interessant, exposada amb l’habilitat d’un bon narrador, d’algú que ens fa estimar allò que sovint se’ns mostra llunyà i incomprensible: la ciència i la seva història.
Estic segur que, malgrat el confinament i la impossibilitat de l’aglomeració de llibres i lectors, tots sabreu trobar el camí de noves lectures, i si potser els addictes a la novetat i la festassa, enguany estaran un xic decebuts i tristos, vista -per les xarxes-, la capacitat ciutadana de convertir un piset de pocs metres quadrats en un escenari sense límits, no dubto gens ni mica que el 23 d’abril d’enguany s’omplirà de roses de balcó i en els passadissos ensopegareu amb taules plenes de llibres que ens incitaran a la millor pràctica, la relectura.
Comentaris recents