Cinquanta anys del maig del 68
Només en fa cinquanta?
D’un còmput temporal vinculat al calendari més immediat, sí. O potser sí. Només fa cinquanta anys del maig de 1968… D’aquella exaltada manifestació de sensacions que, segons Edgar Morin, “va ser més que una revolta, però menys que una revolució”…
Fa una mica més de temps, no gaire, però -en el procés del temps històric- des de l’actitud lliure i digna d’Epicur que obre el camí de l’afirmació de l’existència com a valor fonamental, i de la seva primacia per damunt de qualsevol cosmovisió finalista extraconscient… Si no fa por la mort, ni els déus, ni el mite, guanyem la vida. Per tant, vivim-la amb ple goig de la llibertat, en tots els seus aspectes, replecs, raconets, arrugues I possibilitats…
“He fet malbé els teus paranys, oh destí, he tancat tots els camins per on podies enxanpar-me. No ens deixarem véncer ni per tu, ni per cap força maligna. I quan hagi sonat l’hora de la inevitable sortida, el nostre menyspreu pels que s’enganxen vanament a l’existència esclatarà en aquest bonic cant: Ah, quant dignament hem viscut!”
Epicur
Cinquanta de l’esclat, més aviat màgic, mític i poètic que no pas polític, de l’aspiració a la revolta protagonitzada per sectors socials i grups d’edat que, històricament, no havien acostumat a protagonitzar gaire res.
Font: Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis (IISG) Flickr.com/iisg
L’esclat d’una aspiració a la revolta, certament. Dels joves, els estudiants, les dones, els artistes, els somiadors, els bohemis, els excèntrics, les minories més o menys arraconades als marges de les històries oficials. Per això, les esvalotades incerteses i les incomprensions de molts dels nuclis del pensament instal·lat en tota mena de certeses, de qualsevol magnitud. També dels instal·lats en les incertes certeses de l’oposició.
Tan sols cinquanta anys d’aquell vent nou amb forta flaire de primavera, quan s’obren els sentits per mirar d’atorgar, a fons, més plenitud i dignitat a la vida –petita, per això íntimament I col·lectivament tan gran- que és l’únic que tenim. A París, a Praga, a Berkeley, a Mèxic, a Barcelona, a Madrid… Les noves -que esdevindran tan actuals i contemporànies- experiències d’alliberament individual, en tots els àmbits, les aspiracions a la llibertat entesa com a un bé que dignifica les nostres vides, esclaten aquell maig.
No calia més explicació, perquè no hi havia, ni hi ha, cap mena de sentit. Cap essència prèvia a la que recórrer. Només l’existència. Lliure, per tant.
L’únic sentit és el de la recerca. La recerca de què? De la consciència solidària que ens allibera si cooperem en la conquesta lliure de la dignitat. Com ja s’havia dit una mica abans, també:
“L’home en rebel·lia vol ser-ho tot, identificar-se totalment amb aquest bé del que ha assolit completa consciència i que vol que sigui, en la seva persona, reconegut i saludat –o no res, és a dir, trobar-se definitivament degradat per la força que el domina. En darrer terme, accepta la degradació última que és la mort, si ha de ser privat d’aquesta consagració exclusiva que anomenarà, per exemple, la seva llibertat. Abans morir dempeus que viure agenollat”.
“De bon començament, vet aquí el primer progrés que l’esperit de rebel·lia fa efectuar a una reflexió penetrada de l’absurd i de l’aparent esterilitat del món. En l’experiència de l’absurd el sofriment és individual. A partir del moviment de la rebel·lia adquireix consciència de ser col·lectiu, és l’aventura de tots…
El mal que patia un sol home es fa pesta col·lectiva. En la prova quotidiana que és la nostra, la rebel·lia representa el mateix paper que el cogito en l’ordre del pensament: és la primera evidència. Però aquesta evidència treu l’individu de la seva soledat. És un lloc comú que funda en tots els homes el primer valor. Em rebel·lo, doncs existim.”
Albert Camus
Comentaris recents