Des de la Fundació Ferrer i Guàrdia, volem mostrar el nostre condol per la defunció de Jaume Botey Vallès, doctor en Antropologia i Filosofia, professor d’institut i de la Universitat Autònoma de Barcelona, polític i escriptor, mort el passat 15 de febrer.

Jaume Botey va ser una figura molt vinculada a l’associacionisme i al moviment sociopolític de L’Hospitalet de Llobregat: va ser promotor de les escoles d’adults, de la Casa de Reconciliació, de l’Associació de Veïns de Can Serra i del Centre d’Estudis del municipi.

Cristià, amb fortes idees socialistes i compromès amb la igualtat i la democràcia i la laïcitat, les quals va defensar des de organitzacions com ara Cristians pel Socialisme i Cristianisme i Justícia.

Vam tenir l’honor de comptar amb la seva ploma a l’Informe Ferrer i Guàrdia 2015, on va defensar els principis del Concili Vaticà II davant l’actuació de l’església catòlica a Espanya.

Com a mostra de record i d’agraïment a la seva tasca, reproduïm l’article publicat sota la seva signatura.

Que la terra et sigui lleu.

Rouco Varela i el primer any de pontificat del papa Francesc

Per Jaume Botey Vallès.

El Concili Vaticà II va suposar un canvi de 180º respecte a la relació que, des de sempre, l’Església havia tingut amb el món. A grans trets, construeix la seva visió del món i de Déu a partir de principis molt senzills, per exemple:

• El món és definitivament laic i adult. En un gest insòlit, el Concili reconeix l’autonomia de la política, de la moral, de la ciència, dels drets humans, és a dir, la llibertat de consciència i la laïcitat com un fet positiu. És el reconeixement d’un món que no necessita tuteles religioses i que no accepta barrejar la religió amb el poder econòmic, polític o cultural.
• Qui cregui en Déu ha de comprometre’s amb la història i especialment amb els pobres. No per criteris polítics o morals, sinó perquè així ho va fer Jesús.
• Ningú no té el monopoli de la Veritat. Les diferents confessions religioses -jueus, musulmans, cristians, budistes, altres espiritualitats laiques o l’ateisme- han de ser considerades com una riquesa, diferents expressions de la manera de viure i pensar les persones, són cares diferents que porten cap al mateix.

No havia estat fàcil arribar fins aquí. Suposava la renúncia a dos mil anys d’història de poder polític, econòmic, cultural i al monopoli religiós. Un canvi d’aquesta envergadura necessàriament havia de provocar moltes i importants resistències dins el Vaticà, tant teològiques com polítiques.

La contrareforma s’imposà ràpidament. Fou un llarg període de trenta-cinc anys entre Joan Pau II (1978-2005) i Ratzinger (2005-2013). Convençuts que el gir del Concili havia estat erroni, es proposaren el retorn al pensament d’abans, del Déu vinculat amb el poder, o de considerar l’Església única font de veritat. Imposaren un implacable control en el nomenament de bisbes i rectors de seminaris, disciplina, repressió de qualsevol intent de teologia de l’alliberament, condemnes a comunitats cristianes…

S’identificà, de fet, moral cristiana exclusivament amb una sexualitat repressiva, es van afavorir grups de dreta i d’espiritualismes desencarnats (Opus, Legionaris, Comunió i Alliberament, kikos…).

Aquesta involució coincideix en el temps amb el període de la gran transformació en valors, cultura, model de democràcia, llibertats conquerides, autonomia de la joventut, laïcitat. En comptes de comprendre què passa, per què passa i com s’hi hauria de situar, l’Església creu defensar-se tancant-se sobre ella mateixa com a posseïdora de veritats eternes. Veritats, d’altra banda, que, en la seva formulació, ja no interessen ningú. Durant aquests anys, Església i modernitat han caminat en direccions contràries. Ara la distància és molt superior a la d’abans del Concili.

El gir tindrà efectes a Espanya. Quan Joan Pau II és nomenat Papa, el president de la Conferència Episcopal espanyola era el cardenal Tarancón. Les relacions entre ells dos van ser fredes, representants de dos models d’entendre l’Església en el món, des del poder o des del reconeixement de la laïcitat. Joan Pau II recriminava a Tarancón postures aperturistes, no haver propiciat durant la transició la creació d’un partit democratacristià i haver tingut una posició poc bel·ligerant en la redacció de la nova constitució, acceptant la no-confessionalitat de l’Estat. Tarancón va acabar el mandat al 1981.

A partir de 1987 la presidència de la Conferència Episcopal espanyola sempre ha estat en mans de bisbes conservadors, propers a la línia involucionista de Joan Pau II:

Ángel Suquía, Elías Yanes i, sobretot, Antonio Maria Rouco des de 1999 fins al 2014 (excepte tres anys de Ricardo Blázquez).

A Espanya es va ser extremadament sever amb el nomenament de bisbes. La majoria dels nomenats són persones desconnectades del món i fins i tot de la realitat de les seves pròpies diòcesis, d’una imatge aspra i d’extrema rigidesa doctrinal, mirant sempre a Roma, amb por de ser sancionats, al capdavant dels quals durant molts anys el duo Rouco-Cañizares

Rouco ha buscat, ha tingut poder i l’ha exercit implacablement. Exigint per a l’Església tota mena de privilegis: majors dotacions econòmiques, exempcions fiscals, mitjans propis de comunicació, la religió catòlica a l’escola impartida per professors nomenats pels bisbes, intents de control de la moral publica.

Des de posicions intransigents ha liderat l’oposició contra tot allò que ell anomena laïcisme a Espanya i “relativisme cultural”. Ha mostrat el seu desacord amb el Govern o amb els sectors de l’Església tolerants amb les polítiques sobre sexe, família, avortament, matrimonis homosexuals o la possibilitat de normalitzar dins de l’Església la situació dels divorciats tornats a casar.

Les seves anàlisis, però, són d’un simplisme que espanta: la culpa la tenen sempre els altres, la modernitat, el liberalisme de costums, el sexe, la droga… Fou emblemàtic el judici sobre el 15M, que tantes esperances va despertar: “…estem veient aquests dies, amb el fenomen del 15M de la Puerta del Sol protagonitzat per joves vides trencades, que no coneixen Déu, que no coneixen Crist…així el fracàs és segur, la rebel·lió també, i el desconcert ho serà encara més”.

Pel que fa al tema de Catalunya, Rouco i Cañizares han liderat en el si de la Conferència Episcopal espanyola la posició més virulent del nacionalisme espanyolista contra Catalunya, impulsant una croada amb documents, condemnes, fins i tot encapçalant manifestacions al carrer al costat de la ultradreta. Al 2002, responent a la demanda d’Aznar, promouen un document de la Conferència Episcopal, “Valoración moral del terrorismo en España”, en el que quasi identifiquen terrorisme amb nacionalisme, defensant la unitat d’Espanya “com un bé moral”.

Més que les prèdiques dominicals, la COPE ha estat i és el més important instrument de difusió del pensament integrista de Rouco.

Contradient els seus estatuts -que parlen de “concòrdia”, “servei a la veritat”- la COPE ha sembrat odi, mentint i insultant grollerament als que no entenen la presència del cristià en el món només condemnant, els comportaments tímidament liberals, els discursos d’acollida a l’immigrant i, especialmente, tot el que fa referència al dret d’ìdentitat de Catalunya. És encara un lamentable testimoni d’antievangeli reiteradament denunciat per comunitats de base i, fins i tot, pels bisbes de Catalunya que, davant la posició dura i inamovible de Rouco, es van veure obligats a crear Ràdio Estel.

Finalment, al juliol de 2014, tres anys després de complir l’edat reglamentària, va dimitir. El seu últim discurs fou una descripció apocalíptica de la societat española, reiterant els seus temes preferits: el laïcisme, el relativisme, el materialisme, la desprotecció que diu que pateix el matrimoni, la destrucció d’Espanya, etc.

Però la proclamació de tanta ètica no es correspon amb els fets de la seva vida personal: a més de resistir-se a dimitir, resistir-se a abandonar el palau episcopal, anar a viure finalment en un luxós i escandalós sobreàtic de 400 m2., l’adaptació del qual ha costat mig milió d’euros, forma part d’un reduït nombre de cardenals d’ultradreta que impulsen maniobres per frenar i desprestigiar l’obra i la influència del Papa.

El Papa Francesc, en canvi, des del seu nomenament, crida l’atenció mundial pel contrari. La coherència entre el signe i la paraula, entre el missatge i la vida que marquen el seu testimoni, ha despertat l’esperança de molta gent, dins i fora de la comunitat de creients.

Sense ínfules teològiques, actuant senzillament des del sentit comú, retorna l’Església a aquells principis que van configurar la nova teologia del Vaticà II: escoltar les necessitats de la gent, remarcar que la comprensió de la història ha de fer-se des de les víctimes, respectar l’adultesa del món i la laïcitat en la ciència, en els criteris morals, en la lluita per la pau, el respecte als drets humans i el reconeixement que l’espiritualitat és cosa de tothom, no és patrimoni de l’Església.

Com a mostra d’això, per falta d’espai, em limitaré a enumerar els que em semblen els principis més importants del recent document sobre Medi Ambient i la conservació de la naturalesa, que va titular “Laudato Si’” en record de l’himne a les criatures de Sant Francesc. Crec que és el document més “antisistema” produït pel Vaticà.

1. És una condemna global del sistema capitalista, que qualifica com a sistema de mort. A diferència dels anteriors documents de la Doctrina Social de l’Església, que acceptaven el sistema i miraven de pal·liar-ne els excessos, condemna la seva mateixa essència: necessàriament és un sistema que porta a la guerra i a la mort, i vincula opressió a la naturalesa i opressió als pobres.
2. Condemna la filosofia del sistema. No solament condemna el sistema en les seves conseqüències, sinó en la seva essència: la possibilitat de convertir-ho “tot” en mercaderia. Igual que Marx, que parlava de la “fetitxització” (divinització) del diner, que porta a la “cosificació” fins i tot de les relacions humanes, tant laborals com afectives, a la possibilitat del poder sense escrúpols sobre els altres i sobre la natura.
3. No al paradigma de la modernitat sobre la possibilitat del creixement indefinit. Posa en el centre el debat sobre els límits del creixement. Des de la industrialització el món modern parteix d’una suposició equivocada, que és la disponibilitat infinita dels béns del planeta, quan sabem que ja hem tocat els límits físics de la Terra i que gran part dels recursos no són renovables.
4. Des de la “perspectiva dels pobres” com a mètode d’anàlisi. L’opció d’aquest mètode tenyeix i condiciona tot el contingut. Es tracta d’un punt de partida insòlit en els documents vaticans. En tot discurs o investigació l’epistemologia escollida, com unes ulleres, condiciona el color del que veiem, el contingut.
5. Condemna dels culpables: institucions i persones… Ser ric hauria de ser considerat un “pecat”. No estalvia paraules per denunciar els culpables. Dirigeix ​​les acusacions contra els grans poders econòmics i polítics, quasi només li falta posar el nom d’algunes de les multinacionals. En el nostre món, la riquesa suposa reconeixement, honor. Les persones més riques del món apareixen a la llista Forbes i, en lloc d’aparèixer com a delinqüents, com hauria de ser, són admirats i tinguts per respectables.
6. Crítica de la tècnica i la ciència com un demiürg. Avui es tendeix a creure que amb la tècnica i la ciència es poden resoldre tots els problemes. El veritable problema és que ciència i tècnica s’han fet autònomes respecte de la moral, van sotmetre la política a l’economia i la natura a l’acumulació de béns materials.
7. Ecologia integral. No hi ha diferents “opressions”. Hi ha una sola opressió amb diferents cares: social, ambiental, de gènere, cultural, nacional… La solució d’un problema en què “tot està relacionat” no pot provenir d’una sola disciplina ni d’una cultura dominant. La crisi mediambiental no pot ser analitzada només des de les ciències naturals o econòmiques, cal abordar el tema des dels diferents aspectes de l’única realitat.
8. Canvi de model de vida i solidaritat amb les víctimes. És necessari un canvi de model de vida cap a una major austeritat. Cal un canvi d’estructures, però és també necessari un canvi de models de vida. Es tracta d’una mirada diferent, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que impulsin la resistència i l’esperança.

El Papa Francesc parla de la solidaritat i del necessari contacte amb un món que pateix, amb els exclosos, amb les cares, vides, angoixes i plors del sofriment. A tots ens és benèfica l’experiència de la solidaritat, d’acompanyar a les víctimes, d’anar a la contra d’aquest món de bogeria.

Comparteix

Facebook

Twitter

Linkedin