El Nobel, al Poble Sec!
Vicenç Molina
Sí, de debò. Fa molt de temps que ho escoltem en el vent, i és que els temps estan canviant… O és que ho estaven. O, potser, és que ho estaran. Això, amics meus, tan sols ho sap el vent. Escoltem la resposta dins el vent.
Alguns campanuts tibats que tenen un concepte dinosàuric de la cultura posen mala cara. D’altres, no ho saben. Alguns, com passa sempre, gaudeixen indefectiblement de la seva manca de perspectiva històrica. I, d’aquí, en surten molts maldecaps universals. En totes les àrees de l’activitat humana, i en tots els àmbits del pensament, i especialment de la manca de pensament.
Bob Dylan pertany a la tradició literària. Per això, és modern. Abans, es distingia entre trobadors i joglars. Ara, no. Almenys, no sempre és així. Se sap, a més a més, que això dels premis Nobel respon, sovint, a un joc d’alternances indissimulades, que té a veure amb el joc del repartiment de les relacions de poder, entre cercles acadèmics, entre estats amb més o menys capacitat d’influència, entre determinades àrees lingüístiques, entre defensors o detractors d’allò que pugui ser considerat políticament correcte, o no… Sabem que, per això, alguna vegada, el Nobel –de Literatura, en aquest cas, però també el de la Pau, més d’un cop…- s’ha atribuït a personatges l’obra dels quals no responia a cap valor implícit ni explícit del tot veritable. Autors l’obra dels quals no era proveïda de sensibilitat, càrrega profunda o capacitat creativa. I no podia esdevenir clàssica. I el joc dels poders podia fer que, en comptes d’Àngel Guimerà, per exemple, el premi Nobel de Literatura de 1904 fos repartit entre Frédéric Mistral i José Echegaray. En aquest darrer cas, la seva obra és prou capaç de ser considerada com irrepresentable i allunyada de les sensibilitats poètiques i dramàtiques, d’aleshores i de després. No cal oblidar, però, que el mateix Echegaray té una obra probablement molt més digna en el camp de les matemàtiques i l’enginyeria, no gens menyspreable. Bob Dylan sí que és un autor amb demostrable capacitat de creació literària, poètica i musical, prou potent. I amb molts circuits per reproduir-la. Cap problema. Ara, ja que no li van concedir el premi a Guimerà quan pertocava, com a mínim, i un cop tenint el precedent, és hora que l’Acadèmia Sueca obri els ulls, no arrufi el nas, prengui alè, respiri l’oxigen més pur de l’Escandinàvia boreal, miri el cel, senti amb les oïdes, capti l’emoció, es deixi endur per la sensibilitat creativa, per l’art, la literatura, la poesia en acció, la poesia esdevinguda música, el cant dels meus carrers, d’en Joan-Manuel Serrat. Un immillorable, universal i decidit premi Nobel de Literatura. O de la Pau, també, sense bromes. Ah! A més a més, és del carrer Cabanyes, del Poble Sec. Per si no n’hi havia prou.
Comentaris recents