Memòria laica a l’Amèrica llatina

Vicenç Molina

La revolució afusellada

Joan Duran

Moisés Martínez

Artistes.

Xerrem amb en Joan i el Moisés, que han vingut des del Yucatan a Barcelona, on s’han encarregat del component de creació visual en el seminari “La revolució afusellada”, que testimonia l’impacte del llegat de Ferrer i Guàrdia a la península mexicana.

En Joan i el Moisés, artistes plàstics, són referents i impulsors, amb altres artistes, de Container Team, amb seu a Mérida, al Yucatan, Mèxic, i a Belize…

Som un equip multinacional, a Mérida hi tenim la base operativa, les eines, els ordinadors, les màquines… A Belize hi tenim, diguem-ne, la base filosòfica…

Estan compromesos amb una idea de l’acció i la pràctica artística com a eix impulsor de l’alliberament de les consciències, com a suport –un suport més, en tot cas- del procés envers  l’emancipació de totes les persones.

Joan Duran va decidir deixar enrere l’Espanya franquista, alliberar-se del servei militar i arrelar en terres d’Amèrica…

Fixeu-vos que, en aquella època, afusellaven algun nano, algun soldat, al Sàhara, per haver-se quedat adormit al cos de guàrdia, o a la garita…

Viu a Mérida, al Yucatan, però ha tingut també estrets vincles amb Belize, país del que ha estat ambaixador. Des de ben petit –des dels divuit mesos, més o menys… – ha manifestat interès per la pintura i s’hi ha dedicat… El seu entorn familiar, culte, il·lustrat, amb pares mestres i amb aficions artístiques, ho afavoria… La mare escrivia i el pare editava, i ens portaven a les exposicions els diumenges…

Això és el que el fa entrar en relació amb el Moisés, estudiant d’Arts visuals a la Universitat Autònoma del Yucatan –fundada i inspirada, precisament, per Felipe Carrillo, del que més endavant tractarem- i amb d’altres estudiants i artistes amb els que han col·laborat per confegir i il·lustrar diverses publicacions.

Com expliqueu el vostre projecte, què és el que feu, exactament?

Fem pintura, fotografia, disseny gràfic, obra digital, pel·lícules, composicions, llibres, il·lustració… Nosaltres creiem que l’art no pot ser concebut com un producte. No entenem la creació artística amb la mirada d’un producte que ha de ser venut, distribuït o imaginat amb perspectiva pròpia del mercat. No es tracta d’exposar a la Sala Parés, per exemple, o allà on sigui… La pintura, la fotografia, els elements visuals amb els que treballem no són per comprar i vendre com un article industrial o comercial de consum.

Jo només he “venut”, suposant, la meva obra a gent que em queia bé, no pas d’una altra manera… Hi havia d’haver algun tipus de relació humana.- afirma en Joan.

I diu el Moisés: Són elements d’incentivació d’una cultura humanista, que posseïm tots, i que tractem de desvetllar, per tal que ens puguin ser eines del nostre propi procés d’alliberament. La inquietud estètica no la concebim professionalitzada, sinó com un factor que té un fons biològic, que és comú a la humanitat i que mirem de conduir cap a un espai de creació artística. Això, que sorgeix d’una subjectivitat potser inconscient, és potencialment alliberador.

Per això treballem amb espontaneïtat, sense una planificació excessiva, amb la ment molt oberta, molt receptius a tot el que podem captar de la resta de la gent, defugint academicismes i disciplines tecnicistes…

Com ho podem explicar? Per què és alliberador?

Perquè es dirigeix al conjunt de totes les persones, perquè tothom té algun element creatiu que no sempre resulta fàcil de poder expressar, persones que no tenen perquè tenir cap relació amb l’art.

Amb la nostra feina, que és molt de carrer, mirem d’adreçar-nos a qualsevol persona amb la que ens podem trobar, i, certament, de tots i totes, al carrer, a les barriades, a les comunitats rurals, arreu, en podem aprendre eines creatives, que poden concretar-se en treballs plàstics que inciten a tenir perspectives d’alliberament, d’emancipació respecte a qualsevol possible relació de poder o de sotmetiment.

Mireu aquest retrat… -el d’una noia, que forma part de l’exposició “La revolució afusellada”- és el de la filla de “doña Paula”, la senyora que ens ajuda a les feines de neteja i manteniment del taller… Mireu, aquesta expressió d’infinita intel·ligència, de tantes possibilitats, tenyida per un to de tristesa, per un alè un tant fosc… Bé, això és molt identificatiu d’una de les realitats del poble maia, de la majoria dels habitants del Yucatan. Amb aquest rostre, amb aquesta mirada, podem simbolitzar el conjunt del desplegament de possibilitats que, per mitjà de l’art i de l’educació en general, haurien pogut gaudir moltes persones si la revolució “no hagués estat afusellada”. Allò que en podem dir el país que hagués pogut ser i no va ser, com a conseqüència de l’afusellament del procés revolucionari del Yucatan, als anys vint, en la figura del seu principal inspirador, Felipe Carrillo Puerto.

Nosaltres volem posar l’art al servei del mateix ideal emancipador. I és aquí on ens trobem, per cert, amb…

…Francesc Ferrer i Guàrdia…

Sí, perquè es tracta dels mateixos valors, i d’una inspiració directa…

De fet, quan ens plantejàvem una obra, discretament, bé, fins i tot un treball un tant “secret” sobre un llibre al voltant de Felipe Carrillo Puerto, que va ser governador de l’estat de Yucatan, als anys vint del segle passat, en el context de la revolució mexicana, vam trobar que, precisament, aquest home havia inspirat la seva tasca de renovació pedagògica, d’institucionalització educativa, des del govern estatal, en l’experiència de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. El model d’escola racionalista que va voler impulsar al Yucatan és, ben bé, la transposició del que va voler fer aquí Ferrer i Guàrdia amb l’Escola Moderna.

Una educació laica, racionalista, oberta a tots els sectors socials, amb llibertat i igualtat, que eduqués per alliberar i no pas per sotmetre o esclavitzar com fa l’escola tradicional. La connexió entre Ferrer i Guàrdia i l’obra de Felipe Carrillo s’expressa en aquests valors d’humanitat i emancipació que nosaltres volem desvetllar amb la nostra obra, amb els nostres treballs.

La “revolució afusellada”, dissortadament, també ens parla d’una connexió final…

Sí, igual que Ferrer i Guàrdia va ser afusellat injustament, acusat sense cap prova en un judici forçat, també Felipe Carrillo va morir afusellat, sent governador del Yucatan, per un grup de militars revoltats al servei de l’oligarquia latifundista que veia perillar molt els seus interessos si continuava la tasca d’educar, conscienciar i alliberar les consciències de la població maia, que constituïa la base social del treball de les hisendes locals. Era perillosíssim, és clar!

Els dos pensaven que la revolució havia de fonamentar-se en l’educació, per damunt de qualsevol altra cosa.

Nosaltres farem un llibre que, per mitjà de la imatge, de les imatges, pugui, també, transmetre els valors que representava Felipe Carrillo, sense haver de passar-nos l’estona, però, parlant-ne directament. Basant-nos en el context actual, en allò que en dèiem de la imatge del que és així perquè no van deixar que fos el que hauria pogut ser…

Francesc Ferrer i Guàrdia i Felipe Carrillo Puerto, dues revolucions afusellades…

Una de les obres exposades, precisament, és un record al·lusiu a l’afusellament. És feta, precisament, amb forats efectuats per trets de foc real de l’exèrcit mexicà, que vam demanar a la guarnició d’allà, a Mérida…

…Una dimensió alhora tràgica i poètica per commemorar els anhels i l’esperit d’aquesta proposta alliberadora. Dues persones, una mateixa esperança. Una revolució doblement afusellada.

I és així com ens trobem amb en Jorge Mantilla, expert en la personalitat i l’obra cívica i política de Felipe Carrillo Puerto…

Jorge Mantilla

Professor investigador de la Facultat de Ciències Antropològiques de la Universitat Autònoma de Yucatan.

Autor, entre d’altres, d’obres com El etnosocialismo maya i Hombre nuevo, mundo antiguo. Felipe Carrillo Puerto.

Jorge, explica’ns com comença l’interès, la inquietud per estudiar la figura de Felipe Carrillo, i com es descobreix, com s’interpreta la connexió amb Ferrer i Guàrdia…

Per començar, cal dir que Felipe Carrillo és una figura molt important per a tota l’Amèrica llatina. És el primer governador socialista d’Amèrica, de tot el continent. És una figura avançada al seu temps, que proposa una veritable transformació de fons de la realitat social, per via pacífica. Tot i ser dins el context de la revolució social mexicana, mai no va proposar la insurrecció armada. Va realitzar una gran obra, per exemple va fundar la Universitat Autònoma de Yucatan, en la qual hi treballo, i que té uns quaranta-mil estudiants… És per això, perquè em trobo amb la figura de Felipe Carrillo a la Universitat, que m’hi apassiono. Faig diversos estudis d’investigació i, en les darreres fases, quan observo els fonaments del seu projecte, em trobo amb Ferrer i Guàrdia, de qui no en tenia la més mínima idea…

Penseu que el decret número 1, el primer del govern socialista de Felipe Carrillo Puerto, estableix l’escola racionalista…

Amb l’oposició, òbviament, dels sectors de la dreta, l’Església i els sectors terratinents. En aquella època es tractava d’una de les zones més riques de Mèxic, per la producció de fibres dures, per fer-ne cordes, materials de paqueteria, estris per vaixells i per a les feines agrícoles de les valls fèrtils dels Estats Units…

Es volia transformar la societat mitjançant un procés educatiu, pacífic, ordenat…

Des de les institucions, a més, és clar…

Sí, des de les institucions…

Felipe Carrillo és un autodidacte, no? Com Ferrer i Guàrdia. Això implica una gran semblança en les seves inquietuds intel·lectuals, perquè cap d’ells no havia tingut formació pedagògica reglada… Com coneix l’obra de Ferrer i Guàrdia?

Doncs per mitjà de l’obra de Kropotkin, el teòric rus, amb qui Ferrer i Guàrdia tenia correspondència personal. I així s’hi va anar interessant. Perquè, d’altra banda, Carrillo era un home del camp, de la província, els seus pares tenien una ferreteria, tot i que ell no s’hi va dedicar. Va treballar de carreter, fent transport de mercaderies, també de ferroviari…

…Un altre ben concret element de vinculació amb Ferrer.

I com comença la seva participació política?

Amb la revolució mexicana, que, fora del Yucatan, a l’estat de Morelos, per exemple, on havia anat Carrillo, sí era un fenomen violent. Allà, amb les forces d’Emiliano Zapata, Carrillo es dedica a fer d’agrimensor, per tal de contribuir a les tasques del repartiment de les terres. Cal dir que Zapata és un personatge important, significat, molt més interessant que no pas Villa, que era, a part de més oportunista i interessat pel poder, un home francament bestial…

Quan Carrillo torna al Yucatan es troba un general constitucionalista, revolucionari, com a governant, Salvador Alvarado. Un gran home, també, coneixedor de la potencialitat emancipadora de l’educació. Va fer coses importants. Per exemple, a les hisendes yucateques existia l’anomenat servilisme per endeutament: els camperols maies estaven endeutats amb els hisendats, no podien deixar la hisenda, marxar, no eren lliures, els deutes s’heretaven. Els hisendats tenien els seus propis diners, amb els que pagaven la mà d’obra, però aquests només podien comprar al mateix hisendat, amb el que estaven sempre en deute…

Això s’agreujava amb el paper dels capellans, que, a la capella de les hisendes, es dedicaven a explicar als amos les confessions que feien els treballadors… El sotmetiment estava garantit. Alvarado acaba amb això, en un acte veritablement revolucionari. També els treu el control del mercat de la fibra (l’henequén), creant la Comissió reguladora del mercat de l’henequén –és una fibra dura, que anirà substituint el cànem…

Fins i tot el general Alvarado organitza el primer congrés feminista d’Amèrica… De fet, un congrés amb la intenció d’establir un tipus d’Escola Moderna, perquè, és clar, la majoria del possible públic eren mestres i l’educació era en mans de les mestres. No es va poder aconseguir, però, establir-ne encara el model, perquè la majoria de les mestres no ho veien prou clar. Sí que s’hi van començar a introduir alguns valors…

No hi havia desconfiança envers les dones, per la possible influència clerical, com en altres casos –com en el cas del debat sobre el sufragi femení a la II República espanyola…?

 Sí, és clar, total desconfiança… Tot i els avenços de la Constitució de 1917, que reconeixia la dignitat de totes les persones, i se’ls atorgaven drets civils i patrimonials, però, no es va aprovar el dret al sufragi femení, perquè calia, abans, procedir a la seva “desfanatització”… Fins i tot al 1927, l’Església va promoure una guerra, recolzada bàsicament per dones, amb el suport d’algunes riques hereves, armant els camperols contra el govern revolucionari. Va ser la guerra dels “cristeros”…  

Què representava Alvarado, en el context de la revolució mexicana?

Són homes com ell, la part sana i noble de la revolució, els que no en tenien prou amb ocupar el poder polític, sinó que volien fer-lo servir per transformar la realitat. Són els promotors de la Constitució de Mèxic de 1917, una constitució humanista, un veritable poema a l’humanisme, molt bonica, molt generosa… Que si s’apliqués bé, es podrien resoldre moltes coses…

Però Alvarado no podia presentar-se a les eleccions al Yucatan, perquè no hi tenia els anys suficients de residència, malgrat l’estima popular. És un antecedent del que va venir a representar Carrillo Puerto… Quan aquest torna al Yucatan, després de col·laborar amb Zapata, és empresonat, per poc temps, i quan Alvarado coneix el seu plantejament pacífic, de seguida el converteix en propagandista de l’obra de govern… Hi haurà tot un grup de propagandistes encarregats de comunicar els seus drets als treballadors, als camperols, que, malgrat l’oposició dels hisendats, poden introduir-se a les hisendes, acompanyats sovint per la policia, per l’exèrcit… Fins que Alvarado l’anima a fundar el Partit Socialista de Yucatan, els sindicats…

Però quan Alvarado intenta mantenir-se en el càrrec, malgrat els impediments constitucionals, Carrillo comença a allunyar-se’n, fundant posteriorment el Partit Socialista del Sudest de Mèxic. Carrillo serà diputat al Congrés estatal, al federal i, finalment, serà escollit governador del Yucatan… Per 235.000 vots contra 3.000 del partit liberal –que representava els hisendats… Tothom el va recolzar, l’estimaven, es dirigia al públic en llengua maia…

Però ell era maia d’origen?

No era d’una família maia, però vivia enmig de la zona maia, tot el contacte, la comunicació, la llengua del carrer era maia. N’estava plenament imbuït. Jo crec que aquest vincle íntim amb el món maia és una de les causes del seu afusellament. Haver reconegut, a la premsa nacional, que volia atorgar a la llengua maia el caràcter de llengua oficial, això va ser desastrós per a ell… Això va espantar a molta gent, al govern central, a moltes instàncies dels poders fàctics. El van afusellar a ell i a tot el seu govern…

Hi ha un mite, potser llegenda urbana, que diu que algun general va intentar impedir que el matessin, però que l’ordre no va arribar a temps?

No, no és cert… En aquest moment, el president i el secretari de governació –Álvaro Obregón i Plutarco Elías Calles- eren íntims amics de Carrillo, i ho haurien pogut impedir. Elías Calles compartia les idees de Carrillo Puerto, pel que fa a l’educació, a l’emancipació de les dones… A mi em fa l’efecte que haurien pogut intervenir… Tot i que hi ha dues versions, sí, aquella que diu que l’ordre d’impedir-ho no va arribar a temps, i també la que diu que els hisendats van subornar la guàrdia per assassinar-lo… Aquests hisendats eren la gent més rica de Mèxic en aquest moment, i sí, van poder pagar una part de les pròpies tropes del governador perquè el matessin…

El van afusellar a ell, a quatre dels seus germans, i va haver-hi una forta persecució contra els socialistes… Carrillo havia creat unes lligues de resistència del Partit Socialista del Sudest, que incloïen la població maia. Alvarado no havia tocat els maies, ni el camp, tan sols els treballadors urbans, perquè volia els diners del camp per finançar la revolució en altres zones –mitjançant préstecs forçats per part  dels hisendats.

Aquí és on Carrillo deixa clar que la seva revolució és amb els maies, més que no pas amb els obrers, és amb els camperols, que són la gran majoria de la població, i que són ètnicament maies. Això ho plantejo en el meu llibre El etnosocialismo maya…  

En el seu projecte d’emancipació per mitjà de l’educació, Felipe Carrillo va fer servir el mateix nom d’“Escola Moderna”?

Bé… Escola Moderna, Escola Racionalista o Escola Socialista… Sempre en el marc de les idees de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia…

I això, incloent-hi les denominacions, havia de portar problemes…

Sí, tot això és en un context d’un Mèxic obert als canvis, però no tant! Alguns mestres no hi van estar d’acord, van sabotejar, va caldre posar-hi fortes inspeccions, controls…

Aquesta confiança en el paper de les institucions i els seus mecanismes de control és, potser, una de les diferències amb Ferrer i Guàrdia, que, després de les seves experiències amb el republicanisme, desconfiava de l’acció política institucional…

Bé, Felipe Carrillo mai no va perdre el terra de vista (“nunca perdió el piso…”).

Era un projecte socialista i etnosocialista… Empoderar els maies, fer-los conscients d’una personalitat pròpia, això era perillosíssim, atemoridor… Atemoridor perquè els maies havien fet una guerra contra els blancs, el 1847, i aquesta guerra la van guanyar… Fins i tot, quan arriba Alvarado, molt després, a la zona de Quintana Roo, a la zona de Cancún, aquests llocs actualment tan turístics, encara hi havia zones amb focus rebels… Per això, quan Carrillo, el 1922, 1923, diu que vol recuperar la societat maia, la llengua, la cultura, a molta gent li fa por… Fins al govern federal, que pensa que no convé agitar les aigües, perquè encara quedava zona rebel…

Això és prou desconegut…

La història oficial del Yucatan, la dels blancs, no ho reconeix, però jo puc afirmar, documentalment, que els maies van guanyar aquella guerra, perquè volien autonomia territorial, i la van obtenir… I allò va originar moltíssima por… L’empoderament dels maies podia fer resorgir el mateix esperit de rebel·lió, per això van acabar deixant sol Carrillo Puerto.

I això malgrat les complicitats, diguem-ne, ideològiques, perquè, en aquella època, com a l’etapa de Lázaro Cárdenas, els governs eren bàsicament progressistes…

Sí, sí i van fer moltes coses, però amb la qüestió maia no hi volien res, per no suscitar animadversió internacional un altre cop, com va passar amb les desfetes de moltes propietats durant la revolució, que van ocasionar greuges amb els Estats Units, Espanya, Gran Bretanya… Quan va acabar la revolució, al 1915, 1916, els Estats Units van exigir a Obregón que pagués despeses de guerra i, en no poder fer-ho per manca de recursos, es va produir la invasió punitiva de Veracruz…

D’altra banda, als anys vint, el govern federal preferia anar eliminant els diferents partits locals per fer un gran partit nacional revolucionari, el que va fer Calles, que és l’antecedent, la base, del futur Partit Revolucionari Institucional –el PRI- que, al llarg de molts anys, ha governat el país, i, malgrat dèficits de transparència democràtica en alguns casos, ha fet també moltes coses interessants… No es pot emetre un judici absolut. El que va dir Vargas Llosa no és cert, no coneix la història de Mèxic… -es refereix a la polèmica, de fa anys, que va causar la definició de Mèxic com “la dictadura perfecta” per part de l’escriptor peruà-.

Aquí, a Catalunya, a Espanya, hi ha hagut fortes simpaties envers alguns governs federals mexicans, el del president Lázaro Cárdenas, especialment, per l’acolliment i l’ajut que van proporcionar a molts exiliats republicans després de la guerra…

Finalment, què passa amb l’escola al Yucatan, després de la mort de Carrillo?

Pràcticament desapareix… Hi ha una fugida de mestres, poetes, intel·lectuals, cap a la ciutat de Mèxic… Ara mateix aquest és el període en el que he de trobar documentació i treballar-hi, però sí que hi ha una clara persecució…

Aquí, després de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, l’Editorial va continuar funcionant i van continuar existint escoles similars, a Barcelona i fora de Barcelona, generalment per iniciativa de particulars, de societats obreres, entitats republicanes, cooperatives, ateneus…

Sí, al Yucatan desapareix, però la llavor va estendre’s a alguns territoris, com Tabasco, Veracruz, amb quadres que s’havien format amb Felipe Carrillo… Això és un incentiu per a la meva feina futura, perquè la història de l’educació a Mèxic requereix de molt d’esforç i recerca de documentació. A més, cal anar també amb compte, perquè, sovint, els néts d’alguns dels personatges que es poden esmentar són actualmemt a les esferes de poder polític, empresarial, financer…

Una darrera qüestió… L’EZLN –l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional- del “subcomandante” Marcos, ha recollit alguna cosa de l’herència de Felipe Carrillo?

No, no, desafortunadament no. No hi ha hagut, per part seva, una visió històrica o profunda, és immediatista, no tenen gaire interès per res que no sigui la figura de Marcos. Jo els he conegut, hi he parlat algunes vegades, però m’he trobat amb un cercle tancat. Els he trobat hermètics, endògams. No volen utilitzar serveis públics, un hospital, per exemple, perquè és del govern, no aprofundeixen en el que pot ser l’ús de les institucions al servei de la població, en la cultura, en l’art. No entenien que jo els digués que Carrillo Puerto era molt més important que el Che…