Genara Sert
Filòsofa
En primer lloc, quan parlem d’exclusió social què volem dir exactament? Ens referim a la pobresa? I quina diferència hi hauria amb el que se’n diu risc d’exclusió social? Fer-se aquestes preguntes i les que calgui, tot i que semblen molt elementals, és essencial per a comprendre l’abast d’aquest fenomen.
Comencem, doncs, per la definició. S’entén per exclusió social la manca de participació de segments de la població en la vida social, econòmica i cultural de les seves respectives societats, a causa de la carència de drets, recursos i capacitats bàsiques. No gaudir d’una participació social plena vol dir no tenir accés a la legalitat, al mercat laboral, a l’educació, a les tecnologies de la informació i als sistemes de salut i protecció social. Per tant, i tenint en compte que, a principis del segle XXI, això no és ni molt menys així per a tothom, aquest és un concepte clau per a abordar les situacions de pobresa, vulnerabilitat i marginalitat sofertes per diferents parts de la població. No només de la seva existència, sinó també del seu tractament prioritari per part del que es coneix com el primer món, n’és una prova el fet que la Unió Europea declarés l’any 2010 any europeu de la lluita contra la pobresa i l’exclusió.
Arribats aquí, convé trencar estereotips. Ni és cert que l’exclusió social només afecti als països pobres del tercer món, ni que el perfil de l’individu exclòs respongui exclusivament al fet de ser pobre i no tenir recursos materials. Sense cap dubte, exclusió social i pobresa van de la mà en el sentit que la pobresa porta a l’exclusió social, però l’exclusió social va més enllà de la pobresa, en la mesura que l’aborda des d’una perspectiva global. En aquest sentit alerta de la discriminació o la manca de competències bàsiques i oportunitats d’aprenentatge permanent, perquè fa que hi hagi un allunyament respecte de les oportunitats de treball, percepció d’ingressos i educació, així com de les xarxes i activitats de les comunitats. En resum, l’exclusió social posa de relleu la complexitat del problema i el perill que suposa tota simplificació que pugui ser fruit de la precipitació.
El fet de parlar de risc d’exclusió social, a diferència de l’exclusió en si mateixa, significa subratllar la importància de la tasca de prevenció. Poder establir mecanismes que ajudin a detectar situacions de risc per tal de poder anticipar-les i fer-hi front, és fonamental. En aquesta batalla tenen la paraula no només els afectats, els governs i les institucions públiques i privades, sinó la societat sencera. Cadascú pot aportar el seu granet de sorra fent pedagogia en el seu entorn i, sobretot, a les futures generacions, transmetent un missatge de tolerància, respecte i solidaritat envers els altres, i més encara si són vulnerables i, per tant, més fàcilment susceptibles de ser exclosos socialment.
Fer memòria del relat de l’aparició del concepte d’exclusió social i de la seva evolució ens ha de servir per a recordar que el camí fins a assolir el preuat estat del benestar no ha estat senzill, i que no hem de deixar de lluitar per a mantenir-lo. Bé, el seu origen és a França i va ser encunyat als anys 50 i 70, però no va ser fins a finals dels 80 quan va agafar protagonisme a l’escena política francesa. Llavors va protagonitzar el centre dels debats entorn la proposta, finalment aprovada al parlament al desembre de 1988, de crear el que es coneix com l’RMI (Revenu Minimum d’Insertion) o Ingrés Mínim d’Inserció. A casa nostra és responsabilitat de cada comunitat autònoma donar el que es coneix com a salari social a les persones que no tenen uns ingressos mínims per a garantir una qualitat de vida bàsica. Gràcies a Jacques Delors i el seus assessors el tema de la inclusió/exclusió va passar a ser predominant en la Unió Europea, arribant fins i tot a substituir el concepte tradicional de pobresa. El 1989 va ser oficialment adoptat per la Comunitat Europea en una resolució del Consell Europeu, que va portar per títol Combatre l’exclusió social. El que convé recordar, però, és que aquest concepte va suposar un canvi de rumb radical respecte de les investigacions clàssiques sobre la pobresa. En aquest sentit, va transformar la percepció de la pobresa, contemplada ara no tant com a fenomen aïllat i individual sinó vinculat a la societat sencera.
Posteriorment, els anglesos, tot i ser més reticents respecte del nou concepte i, concretament, el govern de Tony Blair li va donar un impuls en crear la Social Exclusion Unit (Unitat per a l’Exclusió Social) el 1997, com a part integrant del gabinet del primer ministre, i el 1999 va nomenar un ministre per a l’exclusió social. De tota manera, si bé el concepte ha fet fortuna als països membre de la Unió Europea, no ha succeït el mateix als Estats Units ni a l’Àsia, ni molt menys a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina, on encara preval el concepte clàssic de pobresa. Fins i tot a la Unió Europea el concepte d’exclusió social ha perdut pes en els darrers anys enfront de la pobresa, com ho demostra el fet que en el seu nou programa estrella, Europa 2020, la iniciativa emblemàtica respecte de la lluita contra la pobresa i l’exclusió s’anomeni simplement Plataforma europea contra la pobresa.
Tot i que les ja esmentades dues maneres oposades d’abordar l’exclusió social són presents en el mateix concepte, el cert és que la vinculada amb la privació material i els drets socials de la ciutadania s’ha acabat imposant sobre l’altra. Mentre que aquesta estava lligada a la pobresa, la primera es feia ressò de la ruptura del que el pare de la sociologia Émile Durkheim anomenava lien social, que és el fonament del que avui anomenem cohesió social, i que ell reconduïa a una qüestió moral. Amb tot, quina conclusió en podem treure? I sobretot, quina que ens sigui d’utilitat en la situació actual de crisi, quasi podríem dir endèmica del sistema capitalista, que d’aquesta manera el que fa, paradoxalment, és reforçar-se a si mateix de manera perversa. Més enllà de la discussió esmentada, el que planteja el propi concepte d’exclusió social és la necessitat de mesurar la pobresa no merament en termes econòmics, sinó de desigualtats, degut a una manca de drets socials, d’equitat a l’hora d’accedir a l’educació, la sanitat, el mercat laboral. Per tant, urgeix encarar el fenomen de la pobresa de manera diferent a com s’havia fet fins ara ja que, per una banda, contempla l’individu que la pateix en la seva relació amb l’entorn i, per una altra exigeix la implicació de la societat sencera en la seva erradicació. Més encara, només en la mesura que la societat en la seva totalitat es fa responsable i intervé en la lluita contra la pobresa, hi ha la possibilitat de combatre-la amb èxit.
Dit això, quina és la situació actual a Espanya i a Catalunya? Basant-nos en la informació que ens proporciona la Fundación Foessa (Foment d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) mitjançant el seu darrer Informe sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Espanya del 2014, “la fractura social s’ha eixamplat en un 45% a Espanya”. Això no és degut exclusivament a la crisi, que més aviat n’és una conseqüència, sinó al fet que durant els temps de bonança econòmica anteriors al 2008 no s’ha fet la feina que s’havia de fer, és a dir, establir mesures i polítiques per a afavorir un bon desenvolupament social. La voluntat política en el sentit de treballar per al bé comú costa de trobar entre els nostres polítics, incapaços de teixir acords, una tasca essencial en política, per culpa de la seva avergonyidora dependència dels partits. On queda el compromís amb la ciutadania? En aquests moments és encara més clara la incapacitat dels partits per fixar acords, la qual cosa explica la situació d’atzucac en la qual ens trobem.
Si fem una ullada a la situació de Catalunya, què ens trobem? Segons el que diu l’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) a la darrera edició de l’Informe INSOCAT per a la millora de l’acció social (novembre 2015), un recull d’indicadors socials a Catalunya en relació al context estatal i europeu, titulat Polarització social i pobresa més severa, la situació és més aviat alarmant. L’informe alerta que, des de la crisi, el nombre de persones en situació de pobresa extrema, és a dir, persones que viuen amb ingressos inferiors al 40% de la renda mitjana, ha augmentat a Catalunya fins a assolir l’11,7% l’any 2014. Però el que és més preocupant és que aquesta tendència a l’alça ha crescut desmesuradament en els darrers anys, concretament el percentatge de famílies amb carències materials greus s’ha duplicat, i ha passat del 7,8% de la població el 2013 al 16,8% el 2014.
Aquest informe fa palesa la “creixent polarització social” que pateix Catalunya degut a un increment de les desigualtats, de tal manera que els rics són cada vegada més rics, els pobres cada vegada més pobres, mentre que la classe mitjana va desapareixent. Les causes són múltiples, però atenent-nos a l’evolució dels darrers anys, es concentren en “la precarietat del mercat laboral i en els dèficits del sistema de protecció social”. La darrera reforma laboral ha empitjorat les condicions laborals, de tal manera que el fenomen dels “treballadors pobres” ja no és circumstancial. També ha donat lloc a un increment de l’atur juvenil i de l’atur de llarga durada. Per acabar-ho d’adobar, tenim un alt percentatge de pobresa infantil, exactament el 28,8% dels menors de 16 anys a Catalunya es troba en risc de pobresa, sens dubte la xifra més esgarrifosa de totes. El sistema de protecció social no ha funcionat bé, la qual cosa es manifesta en una manca d’ajuts suficients per als infants i les famílies. Una de les assignatures pendents és, doncs, “reformular el model de protecció social”, parant atenció a la necessitat d’encarar la pobresa “des d’una perspectiva global i preventiva”, per tal de “garantir a tothom uns ingressos mínims per a una vida digna”. Això requereix valentia, voluntat política i, sobretot, posar a l’abast un pressupost que permeti revertir una situació ni molt menys irreversible.
Actualment a Catalunya el marc jurídic que regula i vetlla pels drets dels infants i joves és la Llei dels Drets i les Oportunitats en la Infància i l’Adolescència de 2010. Sis anys després de la seva aprovació és temps suficient per a fer-ne un balanç. A l’informe publicat per la Fedaia (Federació d’Entitats d’Atenció a la Infáncia i l’Adolescència) es reconeix, en el Pacte Nacional per a la Infància de 2013, la feina feta pel govern per a desplegar la Llei, així com el Pla d’Atenció Integral a la Infància i l’Adolescència (2014-2017) i el Pla de Transició (2013-2014). Tot i així, el problema fonamental rau en una manca endèmica de recursos destinats al seu efectiu compliment, motiu pel qual posa èmfasi en la recurrent reivindicació, encara avui pendent, que “la Llei s’acompanyés d’una memòria econòmica que garantís el seu desplegament”, la qual cosa ha d’anar precedida per “una anàlisi de necessitats per elaborar un mapa de recursos i serveis” relatius a la prevenció i protecció dels infants, també pendent. En definitiva, els pressupostos destinats a la infància i l’adolescència han de ser una prioritat per al govern, si no es vol que gran part de la Llei quedi en paper mullat, com fins ara.
Comentaris recents