Potser són paranoies meves, però em sembla que, d’uns anys ençà, els debats sobre la forma de criar els fills freguen la imbecil·litat i parteixen d’una premissa equivocada: que els fills ho són dels seus pares. No sé si és l’exaltació total de la propietat privada, la conseqüència de la fragmentació postmoderna dels valors socials dominants, la crisi d’allò públic o una barreja de tot plegat, però la lògica que domina és alguna cosa així com «el fill és meu i faig amb ell el que vulgui». Tot plegat molt poc republicà.
En el debat sobre la immersió lingüística a Catalunya, atacada frontalment pel govern del PP, dominen els arguments basats en la capacitat d’elecció. Famílies que escullen català contra famílies que escullen castellà. Opció contra opció. I sobretot, la preeminència dels drets dels pares. La qual cosa fa que alguns acabin posant per escrit que, si un dia proper hi ha una minoria que reclama escoles en anglès, xinès o urdú, doncs que hauríem d’anar preparant-nos per a tal escenari. Sense adonar-se que aquest és el terreny de joc ideològic en que es desenvolupa la proposta del PP. I que, a més, és una falsa llibertat individual, perquè l’objectiu és carregar-se l’escola en català i la convivència civil a Catalunya.
En la recent polèmica sobre les vacunacions provocada pel cas de diftèria d’un nen d’Olot, ens hem passejat per la racionalitat o irracionalitat de les opinions i creences dels pares del nen i de les famílies anti-vacunes en general. Tenen raó? No la tenen? Hem de permetre que deixin de vacunar les criatures? I d’aquí s’evoluciona cap a una crítica als monopolis de la indústria farmacèutica i a les mancances del sistema públic de salut. Jo no aconsegueixo seguir el raonament de com la mort d’un nen de sis anys pot contribuir a augmentar la dotació de personal dels CAP, o a diversificar la despesa farmacèutica, però potser sóc jo que mai no he acabat d’entendre els martirologis.
Un altre fenomen que cada vegada té més prèdica i que no es desenvolupa més perquè la llei no ho permet, és el homescooling. Que ve a ser educar els infants a casa, al marge del sistema educatiu. Sembla una cosa molt moderna i alternativa. Fins al punt que alguns ho defensen en base a un millor rendiment acadèmic, que és un argument que alimenta la obsessió per mesurar l’educació només en funció de les qualificacions; o sigui, seguint els criteris de la vella escola. I que si s’estira una mica més enllà acaba impugnant la capacitat de la república de ni tan sols marcar uns mínims criteris educatius. Si la república no pot escolaritzar la meva filla, a sant de què podrà més endavant marcar criteris d’avaluació?
I probablement podríem trobar més casos semblants, on qualsevol debat que afecti a la infància es resolgui per la via ràpida: el que diguin els pares de la criatura.
Però mira, el teu fill no és teu. La teva opinió sobre la indústria farmacèutica no ha d’impedir que porti les vacunes que li corresponguin. Que desconfiïs del sistema educatiu i tinguis la seguretat que a casa n’aprendria més no et dóna dret a treure’l de l’escola per molt modern que soni això del homescooling.
Oi que no el pots atonyinar, ni mutilar-lo, ni abusar sexualment d’ell? Doncs tampoc pots decidir tantes altres coses.
No discuteixo que ningú s’estimi les seves criatures amb bogeria, que desitgin el millor per a elles, ni que estigui disposat a tots els sacrificis que faci falta. No en dubto gens, però gens. No estic fent un judici de valor sobre l’amor paterno-filial, ni tan sols aventurant que tal cosa pugui ser quantificada o jutjada. Res d’això. Per no negar, no nego ni allò que diu la Constitució: allò del «derecho que asiste a los padres para que sus hijos reciban la formación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones».
Només afirmo que per sobre dels drets dels pares hi ha els drets dels infants. A la vida, a l’educació, a la cura, a l’afecte, a tantes altres coses. Que elevar a absoluta la capacitat dels pares de decidir tots i cadascun dels racons de la vida dels seus fills és extingir de facto els drets de l’infant.
I que a l’hora de prendre decisions en matèria d’infància, hauríem de desplaçar el criteri dels drets dels pares als drets dels infants. Que és el criteri que sosté la immersió lingüística, l’escolarització universal, la universalització de la sanitat, i tantes altres conquestes civils i socials sobre les que desbarrem massa alegrement.
Comentaris recents