A aquestes alçades del segle XXI… Vint-i-u? hi ha qui s’entesta a viatjar cap al passat, contravenint, segons sembla, la tesi de la física quàntica sobre l’acceleració de partícules, i alguna altra llei sobrevinguda que, potser, ens empeny a viatjar cap al futur, superant la velocitat de la llum en la transmissió de partícules subatòmiques i, així, poder arribar a algun lloc, meta, objectiu o destinació abans de sortir-hi… O és que potser es tracta d’això, i tot és a l’inrevés. O al contrari?
En aquest viatge, el carlisme s’ha emportat el gat a l’aigua. I això que, als gats, almenys a la majoria dels gats, no els agrada gaire l’aigua. El que jo conec, per exemple, fuig de l’aigua com d’un mal llamp, i tan sols vol una mica de llet freda –a l’hivern, especialment.
N’hi ha que són molt seus. Tan seus que accepten actes de contricció i penediment proposats per governs conservadors, tot i nominalment situar-se en mons alternatius –el món nou el portem al cor, i no en podem dubtar, però l’hem de saber corporeïtzar en el terreny de l’anàlisi política i les seves conseqüències. I la penitència, tan auspiciada per l’entramat cultural en el qual es substenta el carlisme? Doncs, acabar assumint que els destructors de les estructures d’Estat que ja hi havia continuïn al poder, amb el compromís de construir-ne més. No són estructures d’Estat l’educació pública, la sanitat? Els llits d’hospital –ah, no, que es tanquen! els serveis que es deriven –ah! cap a les clíniques privades i les mútues tan ben defensades per l’anterior conseller, els serveis socials, les prestacions públiques per la dependència, les beques universitàries i de menjador escolar? Passat i futur, que es mengen el present. Destruïm per construir. Han llegit bé Schumpeter, abans de fer res? O, almenys, s’han posat les ulleres?
Una aliança comunitarista, ben encimentada en el rerefons de la cultura tradicional, amb la confusió –tan entranyable!- entre poble i ciutadania, amb les apel·lacions de sempre, amb la confessió de fe que s’exhibeix i la penitència que s’imposa als que hi han arribat tard.
La sacralització dels símbols que envolten els actors sobreactuants. La confusió del llenguatge que diu voler emancipar mentre s’exerceix una administració que subjuga clientelarment bona part dels seus mateixos beneficiaris. La ideal projecció d’un passat que mai no ha estat, i l’oblit del component veritablement emancipador d’aquest mateix passat. Ningú no recorda el substrat republicà, federal, universalista i laic del catalanisme polític? No, no, no ens passéssim. En tenen prou amb l’altra vessant. La nacionalcatòlica. Si no, de què acceptem tantes disculpes, contriccions i penitències?
El passat històric, la veritat, per segons què. Ni tan sols això ho tenen clar. El senyor Puigdemont no és el primer president d’origen gironí després del senyor de Cruïlles, no. També hi ha hagut en Josep Irla, que era de Sant Feliu de Guíxols, però aquest era de l’exili republicà, i, a més, pertanyia a alguna tradició cultural molt allunyada del gregarisme comunitari carlí.
Aquest cop, sense trabucs. Amb subvencions grosses a la premsa lleial i als mitjans de comunicació –públics?- que transmeten l’única veritat del poble redimit: tothom a la plaça –tot i que n’eren poquets- ben envoltats de banderes que, abans, quan no es podia, no gosaven exhibir. Amb una altra relació física prou demostrada al llarg de la història: a més gran exhibició de banderes i penjolls als carrers, a les places i als balcons –en democràcia, quan no passa res…- més absència d’idees en els cervells. A més carlinada, com ja deien els nostres antics mestres, menys pensament. Molt menys esforç!
Ara, això sí, aquesta quarta carlinada comporta un doble sentiment ambigu i contradictori. Un sentiment d’alegria, d’una banda, i de profunda tristesa i frustració, de l’altra… Alegria per la renúncia (momentània) –a base de penes i contriccions, és clar- d’un individu com en Mas. Tristesa i frustració pel fet que el senyor Puigdemont no hagi continuat a l’obrador de la pastisseria familiar, a Amer, de prou contrastada solvència. De molt bon gust. El seu passat endolcit faria més dolç el seu present i el nostre futur.
Comentaris recents