Jordi Amat viu amb passió la Història que investiga des de la seva joventut de cos i d’esperit i desvetlla en mi records de moments viscuts quan ell encara no havia nascut. Com l’arribada a Barcelona del president Josep Tarradellas aquell 23 d’octubre de 1977, quan vaig ser un dels tres “joves” que el van rebre juntament amb una quarantena de persones al peu de l’escala de l’avió i quan vaig sentir en directe el “ja soc aquí”. No amago que esperava més, més contingut ideològic, però que després el vaig descobrir en la tria acuradament “republicana” d’aquell “Ciutadans de Catalunya!”, un concepte essencialment polític, referit al desig d’arribar a una societat bona, i tant allunyant de les referències actuals al “poble” que omplen els discursos del nacionalisme simplificador i egoista dels nostres dies. En el seu darrer llibre, Jordi Amat recupera per a tots nosaltres no ja el que coneixíem, sinó el que no havíem pogut saber mai, com, en aquest cas, la vida d’un home discret, bo, de conviccions fermes i de compromís personal, civil i religiós, un “home amb corbata” –destaca l’autor- que ens llega la Fundació Jaume Bofill en la millor tradició barcelonina del patriciat i que ajuda a molts dels qui durant la dictadura o durant la construcció de la democràcia i de l’autonomia malden per oferir als altres el bo i millor de la seva capacitat transformadora. Amat explica amb naturalitat la vida de Josep Maria Vilaseca Marcet i la de la gent que se li acosta, amb un realisme no exempt d’exemplaritat que no és mai hagiogràfic. Com s’havia compromès amb la viuda de Ramon Trias Fargas per a un altre llibre: dir només la veritat i tota la veritat. Aquella biografia del catedràtic d’Hisenda Pública reflectia el pensament més íntim d’un home polític. Aquesta biografia del jurista destaca la transcendència política d’un home de despatx i de família. En dos reptes ben diferents, Amat ofereix al lector el que el lector no podia obtenir pel seu compte.
Parent per afinitat d’en Josep Maria Vilaseca, el meu coneixement sobre ell es va centrar quasi exclusivament en la seva doctrina sobre les fundacions, en el salt agosarat i creatiu de la fundació-patrimoni a la fundació-projecte. Des de la Llei Vilaseca, el Parlament no ha fet més que empitjorar una norma impecable, a resultes de l’opinió pública creada arran d’uns pocs, malgrat que greus, escàndols amb fundacions. Vaig tenir ocasió de reivindicar la bondat d’aquesta figura –al marge de la condemna dels desaprensius que s’han volgut aprofitar- i la intel·ligent doctrina de Vilaseca a la meva compareixença al Parlament de Catalunya, a proposta del Grup Socialista, l’1 de març de 2012.
En Jordi Amat s’endinsa amb sensibilitat i respecte en l’interior del biografiat, en la seva dimensió espiritual, i ens permet esbrinar la diferència entre allò que Vilaseca considera immutable al llarg de la seva vida (la referència a Deu, a qui interroga, interpel·la, interpreta i agraeix coses amb el Laus Deo que escriu sovint als seus papers) i el que ha d’acabar acceptant com accidental (el paper de la religió en la guia de la vida social i de la moral individual i col·lectiva), des de la confiança en el monopoli ideològic de l’Església i la condemna dels heterodoxes fins al descobriment en els heterodoxes, precisament, d’una espurna d’eternitat o de transcendència. La transició, en realitat, des de la certesa en el dogma al dubte humanista entrellaçat amb una fe sotmesa a dures proves o dit d’una altra manera: el descobriment de la fe, en el millor sentit de la paraula.
La virtut més destacable de la recerca de Jordi Amat és el seu respecte pel biografiat, la seva capacitat de situar-se al seu costat en aquell temps i en aquell país, el que significa un esforç de desllorigar les claus vigents aleshores, sense deixar-se enganyar per la forma de pensar que tenim avui. I en Jordi Amat ho aconsegueix, ens trasllada a la foscor d’un país que s’havia acostumat a viure sense llibertat. O que havia après a moure’s dins els límits més o menys borrosos que altres marcaven, aprofitant les escletxes més inversemblants com el recurs a les institucions eclesiàstiques protegides d’una manera o d’altra per la condició de subjecte del Dret internacional de la Santa Seu. La paradoxa rau en que el privilegi concordatari –una anomalia política es miri com es miri- va permetre donar refugi a idees de progrés i, per exemple, protegir el patrimoni de la família Vilaseca-Roca i de la Fundació Bofill de les conseqüències negatives que podrien haver-se derivat del seu activisme polític i cultural.
Descobrir que Teresa Roca, l’esposa de Josep M. Vilaseca, va militar al Reagrupament de Josep Pallach és una dada que es posa al costat del pensament socialista de Josep Maria Vilaseca. El seu socialisme neix del seu cristianisme social. Al meu parer, és sobretot una convicció sobre la necessitat de superar les injustícies socials i les desigualtats greus per la via de l’adopció de solucions socialistes, inclosa la propietat pública d’una part dels mitjans de producció. Aquest cristianisme socialista apareix als anys seixanta i setanta del segle passat, en part, per influència francesa i, en part, com a resultat del Concili Vaticà II. L’exemple de Vilaseca, molt ben descrit per Jordi Amat, podria ser un incentiu per a estudiar aquest fenomen sovint poc comprés, però molt interessant, i ho dic des del meu punt de vista laïcista, sempre atent a les relacions entre religió i poder. El cristianisme socialista català (Pallach, Vilaseca, Martínez Fraile i molts altres) mereix una recerca en profunditat, com la mereix un altre tema encara més desconegut, les relacions entre una part d’aquests cristians socialistes i la Francmaçoneria renascuda durant els anys de la transició.
Jordi Amat escriu amb la mestria de qui ha descobert la sacralitat de la llengua mitjançant l’enorme esforç (avui gens valorat) d’aprendre a llegir i a escriure. I posa aquesta mestria al servei de desvetllar al lector d’avui un personatge d’un ahir, proper i llunyà, que projecta la seva llum sobre el nostre present incert i desconcertat.
Jordi Amat: Un país a l’ombra. Vida de Josep Maria Vilaseca Marcet (1919-1995), L’Avenç, 2015.
Comentaris recents