Amb la reforma fiscal que ens han preparat des de Madrid, al darrer novembre, resulta que totes les entitats, sense excepció, hauran de presentar, entre d’altres obligacions, l’Impost de Societats. Bé! Des que en tinc notícia, via comunicacions del Departament de Cultura, tot convocant reunions informatives, via administració local, també convocant les entitats de l’àmbit i territori, estic rumiant, des del primer moment, que algú dirà quelcom. Les associacions ens posicionarem per exigir moratòries: el cop ha estat bèstia, amb nocturnitat i traïdoria… Des del 27 de novembre del 2014 ens apliquen la nova llei, sense contemplacions. Bé, quantes són les lleis i reglaments que no tenen les moratòries aprovades, fins i tot abans de la mateixa llei? També m’estranya el silenci, en general, de les federacions, el no pronunciament d’algun càrrec públic, el silenci de les administracions locals… Tot just pots apreciar petites veus… Esperem que es facin sentir més!
Des del poc coneixement del fet associatiu i de les entitats que puc arribar a tenir, no puc comprendre, de cap manera, la mesura. Ep! Ho dic des del punt de vista associatiu. El fet és que, i parlant clar, l’associació de costums populars, l’entitat de joves del poble, les associacions culturals i ateneus, les colles de diables, els voluntaris que treballen en l’assistència a les persones, els esplais i caus, les associacions de veïns, el club de futbol del poble, les entitats ambientalistes de districte, el grup de teatre del casal, les associacions de pares i mares, els esplais d’avis, els geganters, i tantes i tantes altres entitats de molts àmbits es troben, sempre, compartint allò que podem anomenar com vulgueu: altruisme, voluntat, activisme, esforç comú, fer país, progrés, participació… No pas compartint plans generals comptables.
Tots compartim aquests valors, i més que en podríem posar, i molts compartim un perfil que m’imagino que pot ser d’un volum petit, com a entitats. No em quadra gaire com una entitat, diguem-ne petita, pugui assumir les despeses d’una gestoria, perquè, la veritat, no es tenen els coneixements, en general, sobre gestió. I sobre gestió en podríem parlar molt. Certament, a voltes, les entitats no ho fem sempre tot bé, necessitem millorar i podem millorar, si ens deixen treballar, si ens ajudem i no ens fem la traveta. Ja no val descobrir, per exemple, que l’IVA sí que ens afecta… La Llei és del 1992! No val fer l’orni, que, la veritat, no el fem en general, al fet associatiu.
Però què s’ha fet, ara? Què ens han fet? Res, des de Madrid, s’han carregat d’un cop de ploma una sèrie, no gaires, d’exempcions que conformaven tota una forma d’apreciar al fet associatiu, de manera diferent, fiscalment parlant, del fet empresarial. No moltes exempcions, no us feu idees equivocades! Potser les justes perquè la trama associativa, voluntària, sense ànim de lucre, pogués treballar de forma més o menys còmoda. Ara som «empresa» a nivell fiscal, i prou! Els 347, el model 200, l’Impost de societats, declaracions censals, prorrata… Són ara part del nomenclàtor oficial de puntaires, castellers, columbòfils, geganters, escoltes, casals de joves, ateneistes i xapacavistes, entre d’altres…
Per què s’ha fet? Per què ara? Per què nosaltres? Francament, no en trec l’entrellat, des d’un pla associatiu. Volen reactivar la contractació laboral de molts més inspectors? Sota un punt de vista polític, més general, sí que entenc aquesta punyalada com a un punt del “Pla”, més gros, per controlar-ho tot. Aquest gran germà, contradictori alhora amb les teories liberals, que ens munten des de l’estat, té molts ulls… Per estadística ens tocava ja. I més si, com podeu comprovar en molts estudis, en els que vulgueu, us fixeu que el gran gruix del fet associatiu és a Catalunya. Casualitat? No, intencionalitat!
També, en aquest sentit, i alhora que s’entén la realitat com a quelcom per fer i desfer des de l’estat, podem entendre que s’actua amb aquesta virulència contra el fet associatiu per dues raons: perquè no s’entén el fet associatiu, el fet comunitari, i el lliure fet d’associar-se, i perquè, des de sempre, des de Castella, el que no s’entén, s’aixafa, s’extermina, i punt.
Diuen que a Catalunya tenim un ric teixit associatiu… Com algú no faci quelcom, se’l carreguen amb aquesta Llei del 27 de novembre, nou règim fiscal per a les associacions. Se’l carreguen ara, per què? Procés?… També sofrim, de bell nou, una Llei de transparència, que hauria de ser el pa de cada dia, perquè s’ha muntat un pollastre amb corrupteles, enxufismes, mala gestió, robatoris, picaresques… Sí! Però el fet associatiu, no. Precisament, i em remeto als estudis que vulgueu i a les estadístiques que us demani el cos, els del fet activista, voluntari, associatiu, som els que gestionem més bé, amb més cura, i més econòmicament els recursos, els nostres i els que vénen de l’administració. Això és un fet. Un altre fet és que no ho fem tot bé, certament, moltes vegades emparats sota el concepte de «bona voluntat» es fan reals desastres. Malgrat això, i malgrat una llei que no garanteix, ni de bon tros, tota la transparència amb la qual s’ha d’actuar sempre en la cosa pública -i el fet associatiu també ho és- les entitats, allò que anomenen societat civil organitzada, sempre estan per a les qüestions importants, encara que, a partir d’ara, hagin de portar, tots els membres actius, un gestor al coll. Potser que algú digui quelcom! Que això és molt pesat, i el ruc està cansat. Potser algú d’aquells que va tant en ruc, podria, per un moment, baixar i dir alguna cosa!
Jaume Pieres és Secretari general de Xarxateneu
Comentaris recents