Hi ha un experiment fascinant al Museu de la Ciència, constituït per un llistó fixat a un motor en posició perpendicular a terra, i un segon llistó fixat a l’extrem del primer i que hi gira lliurement.
Senzill oi? Bé, si mesurem les x i les y que ens donen la posició de l’extrem del primer llistó (on hi ha fixat el segon), obtenim una ona regular perfecta. Si mesurem les x i les y de l’extrem lliure del segon llistó obtenim unes dades irregulars i una funció totalment aleatòria, i malgrat que acumulem mesures fins a l’infinit, sense saber-ne l’origen no podrem saber la causa de les mateixes, un rotor que gira regularment i l’efecte del rotor i de la gravetat sobre el segon llistó.
En ciència a aquest fenomen se’l coneix com a soroll. En tota mesura científica hi ha un volum de vegades limitat (dispersió dels mesuraments de la concentració d’una solució), a voltes colossal (registre de terratrèmols), que ens aporta dades precises però de cap utilitat per estudiar la raó del fenomen que estem intentant estudiar.
Si ara repassem els diaris en paper i molts dels digitals des de les darreres eleccions municipals, que segueixen la màxima que si un gos mossega un home no és noticia però que si un home mossega un gos sí que ho és, quines han estat les grans noticies? Uns twuits de mal gust d’un regidor de Madrid, que, com assenyala l’Ada Colau, va confondre l’eina informàtica amb el bar de la cantonada (ignorància de la tecnologia), que alguns nous alcaldes anessin a treballar en transport públic, o que es personessin en desnonaments amb fotos i abundants comentaris arreu… Però tot aquest soroll ens explica d’on prové aquest gir cap a l’esquerra? Sabem per què dos milions de votants van abandonar el PP a les urnes? És un canvi de llarg recorregut o una simple explosió de ràbia, com la deserció dels votants del PSOE l’any 2011?
No nego que pot ser divertit veure el Pablo Iglesias i l’Ada Colau tancats a un ascensor de l’Ajuntament de Barcelona, però potser és més interessant saber per què els ascensors de la meva feina, amb tres mil usuaris, no es fan malbé mai, i el de l’Ajuntament, amb un centenar, sí.
Si analitzem les portades dels diaris, comentaris dels polítics, fòrums d’Internet, tertúlies diverses, obtindrem un enorme volum de soroll i cap informació. La raó és senzilla, la informació és cara i la de qualitat molt cara i, finalment, els mitjans de comunicació son empreses orientades al benefici amb una política clara de reducció de costos.
Primera regla, si una informació no prové de fonts públiques, traçables i contrastables (s’ha de poder consultar la dada inicial en brut), desconfieu de qualsevol informació gratuïta, segur que és propaganda i, de vegades, una invenció.
La segona regla és que processos senzills provoquen conseqüències complexes, i fins i tot incomprensibles (recordem els llistons), perquè no sembla haver-hi cap relació entre la informació i la notícia. Agafem els darrers resultats de les eleccions municipals, intuïm que l’augment de les desigualtats, l’accés cada cop més difícil a un habitatge propi, fins i tot per a joves amb feines estables, hi està relacionat. En d’altres moments històrics o altres països, aquest fet simplement ha significat un creixement dels partits de l’oposició amb discursos alternatius, i un canvi en les polítiques públiques. Ara, en canvi, nous partits estan creixent al marge dels clàssics i ningú no en dóna cap raó. Finalment, els grans partits tenen també eines a Internet, comptes de Twitter, webs, etc.
Si gratem i analitzem l’origen dels darrers escàndols, twitts, diaris digitals, comptes de Facebook, etc, potser és rellevant una notícia de El Diario del 14/9/2014 que ens aclaria que més de la meitat dels votants del PSOE i del PP no tenien correu electrònic. Sembla irrellevant, però si pensem en un canvi tecnològic que ha canviat de dalt a baix les comunicacions entre les empreses i entre els particulars, aquest és el correu electrònic i tots els elements associats (intercanvi àgil de documentació, difusió viral, universalització, etc.).
Que tants votants no en tinguin vol dir que estan al marge de l’evolució de la societat… Direu que problemes de renda poden negar-ne l’accés, però amb l’existència dels comptes de correu gratuïts i els accessos gratuïts a biblioteques, bars i altres espais públics, això ha deixat de ser cert. El resultat és que són gent que tenen una relació persona a persona o, simplement, passiva amb la política i el fet públic, per edat o mentalitat (la diferència entre els usuaris de la banca per Internet i els angoixats si no poden operar per caixer).
En canvi, que els votants de les noves formacions estiguin massívament connectats a una tecnologia que, per ser útil, demana la participació i l’intercanvi, vol dir que són pro-actius, que tenen una tendència adquirida a participar i a reaccionar davant dels fets i les opinions dels altres i, sobretot, que viuen a la xarxa. Com aquest 50% de votants de PSOE i PP abans haurien anat al bar a trobar als amics i coneguts, ara hi contacten constantment via Whats up, E-mail o Facebook.
Pot semblar una raó fràgil, però llegint la novel·la Retorn a Titan de l’Arthur C. Clarke, se’ns descriu un petit ordinador portàtil que conté totes les prestacions de les tablets actuals, sense les xarxes socials. Es percep com l’aparició dels mitjans de comunicació socials no és simplement una addició als mitjans existents, sinó un salt qualitatiu on el consumidor pot passar alhora a ser productor d’informació i/o soroll.
Recordant en Karl Marx, la infraestructura acaba determinant la superestructura, en llengua entenedora, l’adaptació d’un canvi tecnològic existent, està canviant la manera com la societat s’estructura i, finalment, com els ciutadans es relacionaran amb els seus representats.
I no hem de perdre de vista que, finalment, a la gent li és indiferent tot allò que no sigui viure amb dignitat el seu dia a dia, tot criant, si així ho decideix, els seu fills i veure’ls continuar la seva línia genètica. Són, doncs les dades relacionades amb aquests fets, natalitat, habitatge, renda, igualtat d’oportunitats, les que ens donaran informació i ens ajudaran a guiar-nos a través del garbuix de soroll en què els mitjans s’han convertit.
Josep Sellarès, Antropòleg
Comentaris recents