Vull fer dues reflexions sobre com diferents llibertats poden entrar en col•lisió i difícilment poden arribar a un acord, o com l’exercici de la llibertat i de l’autonomia personal, de vegades, està basat en pressupòsits perillosament falsos.
Amb prou freqüència arriben als diaris els assalts periòdics a les barreres de Ceuta i Melilla, i el comportament salvatge del govern i de la policia envers éssers humans totalment desesperats.
Sense menystenir cap dels protagonistes, jo només em pregunto per què s’hauria de preocupar el govern per uns ciutadans d’un altre país, als quals no ha cridat i que, ara, només augmentaran la despesa en sanitat i educació, sense aportar cap valor afegit en forma de mà d’obra explotable perquè acumulessin beneficis els amics polítics, ni cap rèdit en forma de vots, perquè, en cas que ho fessin, poden trigar dècades a convertir-se en votants. Mentre, les possibles despeses s’hauran d’extreure -ara sí- de votants reals..
Què hauria de fer la policia davant d’éssers humans que, només posant el peu a terra, ja tenen drets, sense més eines que pilotes de goma i algun clatellot, i sense possible accés a pistoles i fusells davant de persones impulsades per la desesperació i la necessitat?
I, finalment, quin grau de responsabilitat tenim amb éssers humans prou rics com per pagar als pirates del desert, subornar les policies dels diversos països, amb graus de corrupció diversos, que travessen en el seu recorregut, i amb uns costos d’allotjament i manutenció prohibitius davant la necessitat i la persecució?
Cal, doncs, deixar de pensar que al nostre país hi cap tothom, o que no hi cap ningú més… Objectivament, sabem que necessitem joves que cobreixin els no nats en les darreres crisis. Tampoc no podem pensar que els drets són absoluts, o que hi ha drets (la propietat) que estan per sobre d’altres. Cal definir quotes i criteris d’entrada i, aleshores, les decisions seran objectives i transparents, tot i que caldrà assumir que la llibertat existeix perquè la justícia persegueix aquells que amb la violència (maltractadors, moobing escolar, terroristes, etc.) n’abusen en el propi interès i més enllà dels límits. Continuarem necessitant policies, jutges i presons, perquè, en definitiva, fins el paradís terrenal tenia un món exterior on et podien expulsar.
En tot cas -i resumint- parlem d’un problema que afecta a 5.000 persones l’any? Bé, davant els més de 100.000 immigrants que necessitem només per mantenir equilibrada la nostra piràmide demogràfica i la sostenibilitat de les prestacions socials, no acabo d’entendre els problemes per solucionar-ho… Si no és que són negres i moros… Però segur que estic equivocat, i no és aquesta la raó.
L’esquerra ha partit de dues prèvies sobre la vellesa que han estat vàlides durant generacions, però que ho han deixat de ser durant la nostra. La primera és que la protecció a la vellesa era un problema exclusivament econòmic, i que un cop estructurat un sòlid sistema de pensions quedava resolt. La segona, que tothom tenim a la vellesa una xarxa familiar, comandada per les mestresses de casa i/o els fills, que ens protegirà del món i, sobretot, de nosaltres mateixos.
Per això a ningú li preocupen els 4.250.000 majors de 75 anys que cobren segures pensions, i que, en temps d’atur i empobriment dels seus fills i néts, van als bancs i caixes a renovar terminis fixos, fruit d’un estalvi sacrificat i constant.
Però l’entrada massiva (finalment!) de la dona en el mercat de treball, i la caiguda de la natalitat des de fa més de trenta anys, està deixant els avis sols, sovint en pisos deteriorats i mal adaptats per a una realitat física cada cop més degradada, i amb una capacitat de comprensió molt limitada, davant de tractaments mèdics complexos que són veritables bombes químiques, decisions quirúrgiques d’abast difícilment comprensible i unes responsabilitats financeres de vegades decisives (gestió del patrimoni mobiliari i immobiliari) que signifiquen la diferència entre un cert benestar i el pur sobreviure. En uns moments en els que cap dels actors (bancs, professionals, etc. ), no té cap credibilitat i –per què no dir-ho- mentre els expliquen que productes estructurats, creats a partir de futurs i opcions sobre deute grec, borsa europea o americana són la millor solució per al seu present..
Si volem que per al 10% dels ciutadans la llibertat no sigui més que un exercici teòric sotmès a nebots, veïns, metges, assistents socials i amics que assumeixen responsabilitats a les quals, objectivament, no tenen ni dret ni obligació, caldrà repensar aquest nou món que ja és aquí, i redefinir, nivells de responsabilitat personal, garanties no només per als vells sinó per aquells que prenen decisions en nom seu a la valenta. Si no, algú o molts es passaran de la ratlla i actuaran més enllà del que els correspon.
Comentaris recents