Freddy Ehlers ha estudiat jurisprudència, a l’Equador, ciències polítiques a Davidson College, als Estats Units, i televisió a Hilversum, Holanda. Però es presenta com a periodista, com un comunicador especialment interessat a divulgar un paradigma de vida que, des de l’any 2013, el govern de Rafael Correa identifica amb l’horitzó del “Buen Vivir”. Ha realitzat, al llarg de vint-i-sis anys, un programa de televisió de referència en la difusió del que en diu una visió ecològica de la vida.

No li agrada gaire que li diguin “ministre”, tot i que té experiència en càrrecs de gestió institucional, per tal com ha estat ministre de Turisme, de 2010 a 2013, i, abans, secretari general de la Comunitat Andina, de 2007 a 2010 –organisme integrat per Bolívia, Colòmbia, l’Equador i el Perú-.

És un home afable, amable, bon conversador, amb inquietuds diverses, i amb certa –i explícita- coqueteria –sempre porta barret, fins i tot en aquesta trobada, a la biblioteca de la Fundació, sota cobert, òbviament- i li encanta explicar que no li fan l’edat que té -69 anys…-, en part com a prova viva de l’equilibri intern que amb el “Bon Viure” es pot aconseguir…

… La premsa de dretes em caricaturitza anant en limusina pels carrers de París, on hem estat aquests dies… No, no té res a veure amb això. Jo me’n ric, sense emprenyar.me, eh? El Bon Viure vol dir viure d’una altra manera, més completa, harmoniosa, integral, equilibrada… I això és el que hem estat intentant divulgar aquests darrers dies per Europa…

Ens trobem amb en Freddy Ehlers en el seu periple europeu, acompanyat per Txus Sanz, amic i col·laborador de la Fundació, company de feines i compromisos, que és, a l’actualitat, un dels seus millors assessors… Freddy Ehlers manifesta el seu interès per la figura i l’obra de Ferrer i Guàrdia, i observa que, casualment, la seva imatge física i el seu perfil històric són sorprenentment semblants als d’un president de l’Equador, Eloy Alfaro, liberal progressista, impulsor decidit del lliurepensament, de l’extensió de l’educació, del laïcisme, del progrés de les obres públiques, com era, a principis del segle XX, el ferrocarril. També, en paral·lel, va ser afusellat, l’any 1912, tres anys després de Ferrer, per la reacció conservadora catòlica.

En aquests intercanvis realitzats per Europa, ens esmenta els seus contactes acadèmics i amb mitjans de comunicació, a la Universitat de Múrcia, a l’Autònoma de Barcelona, a l’Institut Universitari Europeu de Florència, on ha participat a la seva conferència anual, a universitats de París, amb el Consell Econòmic i Social de França…

I especialment un contacte molt estret amb el meu admirat Edgar Morin, actiu, lúcid, molt interessat en la divulgació del Bon Viure, als seus increïbles noranta-quatre anys!

Ha assistit, també, a la inauguració del pavelló de l’Equador a l’Expo de Milà, i ha mantingut bones relacions a Grenoble, que considera un paradigma de ciutat sostenible, sobretot pel que fa a la mobilitat i el medi ambient.

Bé, bé, però, un ministeri del “Buen Vivir”…?

Sí, és clar… Es tracta que la gent pugui gaudir de la vida, cercar la felicitat! No? Com? Mirant de desenvolupar la consciència dels individus, l’harmonia entre els éssers humans i entre aquests i la naturalesa. Allò que, més o menys, en quètxua, anomenem Sumak Kawsay… Busquem un procés de transformació de les persones, mitjançant la pràctica de certs valors, amb la intenció d’aconseguir una vida conscient i feliç. Promoure això, en l’àmbit internacional, com estem fent, per exemple, implica divulgar una proposta que desafia el model econòmic que es basa en el consum compulsiu i en la degradació dels ecosistemes.

I quines són les polítiques públiques que ho poden fer possible?

Es tracta d’orientar les polítiques de tots els departaments, mitjançant una transversalitat ministerial. Això ens porta a fixar-nos objectius en tots els àmbits: des de l’accés a la salut i a l’educació fins a la construcció de les carreteres, de l’esforç per la reducció de la pobresa fins a les pràctiques de voluntariat, des de la reforma de l’exèrcit, o la superació dels centres d’internament per a persones amb malalties mentals –la supressió dels antics manicomis- fins a la protecció de l’Amazònia, impedint noves tales. Fem programes setmanals basats en el concepte “aprendre de tots”, per impulsar el desenvolupament de les “ciutats del bon viure”, on millori l’atenció als nens i nenes, l’equitat, l’alimentació –per exemple, hem tirat endavant els “semàfors de l’alimentació”, amb un sistema de senyalització, amb els tres colors d’un semàfor, en molts productes, per avisar dels continguts insans, amb excés de greixos o sucres…

Hem impulsat campanyes per canviar alguns comportaments basats en la compulsió egoista, competitiva, consumista, com la supressió dels casinos, a tot el país, per referèndum, eh? L’Equador és el primer país que ho ha fet.

En un context globalitzat, com l’actual, tot això comporta, també, lògicament, molta feina de difusió internacional. Es tracta de sortir de la pobresa, de superar la misèria, però no per adoptar el model de vida occidental, nordamericà –o, sí, també, xinès… basat en l’acumulació compulsiva que t’impedeix gaudir realment del que ets, perquè no pares de voler tenir més coses, en comptes de viure amb tranquil·litat el present.

Cal tenir molt en compte un vell aforisme d’Epicur –i també del Pepe Mújica, l’expresident de l’Uruguai: “Res no és suficient per a qui el suficient és poc”

Tot això és una manera de superar el pensament tradicional, els vells paradigmes, de reequilibrar l’entorn i la nostra relació amb ell. Hi ha tres països, l’Equador, Bolívia i Bhutan, que han incorporat els drets de la Natura a les seves constitucions.

Bhutan és un país que ha canviat l’índex de desenvolupament fonamentat en la producció de béns materials –el PIB- per un índex que pretén mesurar el grau de felicitat de la població, amb indicadors d’un humanisme integral: el riure, la forma de dormir, la percepció de la salut, la relació amb els altres, la comunitat…

Sí, i això és alguna cosa que també és present en la tradició de les nostres comunitats indígenes, en part perquè la percepció del benestar no s’ajusta a l’element material, com en el conjunt de les societats occidentals, que, com deia Erich Fromm, han fomentat més el “tenir” que no pas l’ “ésser”. Els principis del “Buen Vivir” s’inspiren més en el “sentir” propi de la comunitat indígena, que es fonamenta en l’amor, més que no pas en el “pensar” racionalista propi de la tradició europea, fonamentat en el saber.

Fixeu-vos, per exemple, que, per viure bé, més val menjar poc i que el menjar sigui barat, i no optar per despeses innecessàries. Cal evitar el que –també ho deia Epicur…- són plaers innecessaris –el poder, la fama, que enterboleixen el gaudi del moment present. Sí, això també és a prop d’alguns postulats de les tradicions orientals, de Buda o Lao Tse… I en les nostres tradicions culturals hi ha més afinitat emotiva… Ni en quètxua, ni en aimara, per exemple, no hi ha cap paraula per definir el terme “pobresa”, perquè vivien de manera molt igual… I, en canvi, ara, 53 persones, només 53, posseeixen el 50% de la riquesa mundial, i acumulen aquesta proporció a causa del consumisme exacerbat, que identifica benestar amb consum material. Amb l’ecocidi general que està provocant. La culpa és del màrqueting, el problema són els spots publicitaris!

I com es fa front a la immensa capacitat de seducció del model consumista en un entorn globalitzat?

Doncs nosaltres creiem en fer una proposta conjunta al món, una proposta per evitar i superar aquest ecocidi, basada en els principis del “Buen Vivir”, que són l’harmonia, l’equitat, la igualtat i la solidaritat. Principis que van acompanyats de les nostres pràctiques, i d’una enorme esperança en el compromís de la joventut, que, en molts llocs ja està renunciant a comportaments de consum compulsiu.

I, en les trobades que heu fet amb representants de les institucions europees, d’alguns organismes governamentals, per exemple, heu notat algun tipus de sintonia?

Sí, sí… I, certament, això és preocupant, eh? –riu…-

Crec que, de debò, ens han escoltat, s’han mostrat disposats a escoltar-nos… Potser això pertany a la mateixa lògica de l’humanisme, d’un cert humanisme, que fa més fàcil empatitzar i dialogar, obrir-se i escoltar a l’altre si et fonamentes en les emocions, més que no pas en les idees, en sistemes tancats molt conceptuals…

Es pot, doncs, arribar a algun punt d’interacció positiva amb el que seria el pensament occidental?

Això és més complicat, i és fruit, també, dels errors que hem comès, tradicionalment, en tots els sistemes de pensament derivats del moll de l’os del pensament europeu. Ha estat un error intel·lectual de la pròpia esquerra, de les nostres mateixes esquerres hispanoamericanes, que han equivocat l’enemic principal. L’enemic principal no era l’imperialisme, sinó Descartes… René Descartes, que va ensenyar i influir tant Adam Smith com Karl Marx, ha fet que, sovint, hàgim lluitat per banderes que no eren nostres… Es tracta de superar un model de pensament tancat a la mateixa vida, a les emocions que no poden incloure’s en cosmovisions abstractes o dogmàtiques… El “Buen Vivir”, en tot cas, no proposa un model que s’hagi de comparar de forma competitiva, que es presenti com a “millor”, sinó com a diferent, més centrat en el gust per defensar la plenitud de la vida, ara que la tenim, en el present. Per això, superar la pobresa i sortir de la ignorància no vol dir aspirar a imitar la forma de vida angoixada de l’estil occidental…

… Occidental, oriental, també en termes relatius, perquè, vist des d’aquí, Amèrica és més l’Occident… I vist des d’allà, depèn de cap a on es miri… -Més riure…-

Hi ha una altra mena de mirada, allunyada de compulsions consumistes, ni que sigui consumistes de la pròpia manera d’entendre la visió que podem tenir de la nostra percepció del mateix espai que ens envolta… Per exemple, uns amics em van explicar que a Guatemala, en un indret boscós meravellós, es varen trobar amb una caseta, molt humil –ell en diu una “chocita”, pronunciant amb “s”, és clar…- que tenia la part del davant encarada a un petit hortet, donant l’esquena a un paisatge d’una sublim bellesa… Amb una mirada “occidental” –al marge que Amèrica sigui ben bé l’Occident, des de la vostra perspectiva geogràfica- un dels acompanyants va dir al camperol que hi vivia que per què no feien alguna finestra a la paret –de fusta- del darrere, per poder gaudir de la vista…

“Si jo sé que és aquí, el paisatge… Per què hauria de fer res?”… Va contestar.

Aquest tipus de percepció, de cosmovisió, malgrat tot, és assumida per algunes formes de pensament alternatiu, no necessàriament ideològiques, que també aspiren a fer possible que l’accés de les persones als drets impliqui la possibilitat de viure d’una altra manera, de gaudir de la vida real, no de cap somni futur, i en això hi pot coincidir bona part de l’herència del mateix pensament il·lustrat, despullat de dogmes i ortodòxies…

D’acord, d’acord! El mateix Edgar Morin explica que, per sortir de l’ecocidi al que ens porta l’actual model de l’economia, cal rescatar alguns d’aquests ideals… Del comunisme, la vida comunitària, del socialisme, la justícia social, de l’anarquisme, el dret a la llibertat, a tota la llibertat, de l’ecologisme, l’equilibri amb la natura…

Què recomanem als més joves? Hi tenim confiança?

Tinc dubtes sobre els encerts dels actuals sistemes educatius, però hem d’impulsar l’accés a l’educació, a una educació que sigui alliberadora dels esquemes consumistes. Jo tinc molta esperança en la joventut, en una joventut que se’n deslliuri –com ja està començant a passar- d’aquesta mentalitat compulsiva i destructiva, en totes les seves manifestacions, que són diversíssimes…

Recordo que, un cop, en una reunió en què hi havia un ministre del Bhutan, vaig demanar-li, de part d’un esportista equatorià, si era possible aconseguir permisos per escalar alguns cims del seu país… -torna a riure amb ganes…- I em va contestar que, a les muntanyes de Bhutan, no s’hi pot pujar, que són sagrades, que cal respectar-les… Sí que es poden fer moltes excursions de senderisme, increïbles, fantàstiques, meravelloses, pels voltants, però, pujar-hi, “fer el cim” no deixa de ser la manifestació d’un esperit consumista… El “Buen Vivir” també tracta d’això.

Comparteix

Facebook

Twitter

Linkedin