Pablo Faura Enríquez va néixer al 1979 i és president de Joventut Europea Federalista de Catalunya (JEF-Catalunya) i de JEF Espanya, una associació amb més de 30.000 membres arreu d’Europa. Des de l’adolescència ha estat implicat en nombrosos moviments associatius de tall europeista. A més a més, treballa d’advocat especialitzat en Dret de la UE i de la Competència i Dret Mercantil.
Europa, somni, engany o pretensió?
És un somni realitzable, com ho han estat tots els projectes que, en desenvolupar-se, han portat el progrés al llarg de la història. Pretensió en el sentit que és ambiciós, però no pas inassequible. Engany en cap cas, excepte que pensem, al pur estil de l’home-massa orteguià, que el progrés social i polític és un camí de roses…
És possible una sortida europea -social i democràtica- de la crisi?
I tant que ho és! La sortida ha de ser europea perquè la crisi és d’àmbit europeu. A més a més, serà social i democràtica només en la mesura en què la ciutadania prengui consciència de la seva capacitat de canviar les coses. El projecte europeu no és essencialment d’esquerres o de dretes. Depèn de qui mani als estats membres i al Parlament Europeu. Per això és tan important que la gent vagi a votar en les properes eleccions europees. No crec pas que es pugui sostenir seriosament que Juncker (democristià), Schulz (socialdemòcrata), Verhofstadt (liberal), Tsipras (esquerra ortodoxa), Keller i Bové (verds) defensen el mateix model d’Europa.
Com ho fem perquè l’Europa política s’imposi als mercats financers? Com passem de l’Europa del capital a la de la ciutadania?
En realitat, en contra del tòpic, Europa ja té una dimensió ciutadana important. De fet, quan les llibertats civils i democràtiques s’han posat en dubte en algun estat membre, la Unió ha posat aquell estat sota vigilància. Però, pel que fa al poders dels mercats, la recepta és molt coneguda: institucions democràtiques fortes. El poder polític és només una part, i cada vegada més petita, del Poder amb majúscules, però és l’únic que pot posar-li límit. Si establim unes institucions europees fortes i sotmeses al control democràtic de la ciutadania, resulta molt més complicat que operi l’estat hobbesià de la naturalesa materialitzat en capitalisme salvatge. Com? Amb una Europa federal, que en realitat significa concloure el procés de construcció europea i dotar Europa de totes les eines i elements propis de l’estat modern, uns Estats Units d’Europa amb una divisió clara de poders.
Hi ha projecte federal?
El projecte de construcció europea és originàriament i essencialment federalitzant. Schuman i Monet ja assenyalaven, a meitat del segle XX, la federació europea com a objectiu. El que passa és que va molt a poc a poc. Però, si ho mirem amb perspectiva, ¿no sembla propi d’un projecte federal establir una cambra parlamentària comuna representant de tota la ciutadania, una moneda única o una representació exterior comuna? I molts líders europeus ja parlen obertament d’establir un govern econòmic comú (que probablement veurem en la propera legislatura) i, fins i tot, d’un polític. Hi ha projecte federal. El que penso que no hi ha és prou voluntat política per dur-lo a terme com més aviat millor.
El federalisme va més enllà de la tècnica d’organització territorial? Què és el federalisme integral, social, cooperatiu?
El federalisme és, en certa manera, una actitud, i consisteix a voler construir amb el diferent sense renunciar a l’ésser propi. I això no només és aplicable als territoris o pobles, sinó que es pot concretar fins al nivell de cada individu, entès aquest com la unitat moral bàsica, en paraules del professor González Amuchástegui. Federalisme ve del llatí foedes que vol dir pacte i significa això, voler pactar. Per a mi la idea de federalisme entronca perfectament amb la concreció del contracte social.
Federalisme cooperatiu significa una distribució de tasques que impliqui col·laborar de manera permanent entre els diferents nivells administratius, com, per exemple, passa a Alemanya. El federalisme social posa l’accent en la igualtat efectiva i el benestar social. Per últim, el federalisme integral és de tall llibertari, referit inicialment al pensament de Bakunin, Proudhon i, a nivell espanyol, Pi i Margall, i actualment es podria relacionar amb els que defensen la democràcia directa. Dins del federalisme hi ha on escollir, sempre que un estigui disposat a col·laborar amb la resta d’agents.
Una Europa d’estats federats, de nacions federades, una Europa de ciutadans?
De ciutadans per damunt de tot. I això forma part de l’essència del federalisme, que significa fer compatible la diferència amb la cooperació. El federalisme implica renunciar a tota tendència homogeneïtzadora, i això, al final, implica a cada individu. Els estats o nacions són perfectament compatibles amb la federació i poden ser eines adequades per articular les diferències existents entre agents a federar, però el centre del pacte federal, segons la meva opinió, ha de ser la ciutadania.
Com es combat el creixement de l’extrema dreta i la xenofòbia?
No és fàcil fer-ho perquè té una base fonamentalment emocional i no racional. Resulta molt il·lustratiu que, al referèndum celebrat a Suïssa sobre la imposició de restriccions a la immigració, el sí obtingués més recolzament precisament a les poblacions on hi ha menys immigrants. Això es combat amb molta pedagogia i fomentant un alt nivell de cultura democràtica. Malauradament aquesta tasca porta dècades i sempre pot haver-hi marxa enrere.
Quan i com Europa serà atraient per a l’esquerra més crítica i alternativa?
Crec que l’esquerra euroescèptica hauria de plantejar-se si l’alternativa és millor per assolir els seus objectius. Per exemple, fer campanya en contra del Tractat Constitucional de la Unió al 2004 ha servit per tenir una Europa més social? Jo penso que no. El propi Altiero Spinelli, autor del Manifest Federalista de Ventotene, era comunista i ja al 1941, en plena IIª Guerra Mundial i empresonat per Mussolini, raonava que resultava necessari caminar cap a una Europa federal. L’Europa federal és un projecte d’arrel internacionalista! Crec que val la pena ser crític (i a la JEF ho som molt) per canviar la Unió Europea des de dins en comptes de renunciar-hi.
Sobiranisme i federalisme són compatibles?
Voler formar part d’una Europa federal a través d’un estat de nova creació pot ser compatible. El que sembla antagònic és ser federalista i alhora predicar un nacionalisme, de qualsevol àmbit territorial o identitari, que pretengui fer de les diferències pròpies un motiu de discriminació o que vulgui imposar una identitat sobre les altres. El federalisme requereix una actitud oberta a pactar i organitzar-se conjuntament amb total respecte a l’autonomia de cadascú.
Alguna esperança en les eleccions al Parlament europeu?
Dues. La primera és que les forces ultranacionalistes i d’extrema dreta obtinguin finalment pocs escons. La segona és que l’Europarlament que surti escollit sigui agosarat i s’atreveixi a convocar una convenció constituent per donar a Europa una veritable constitució federal, per ser ratificada per tota la ciutadania europea i que configuri una Unió inexorablement sotmesa al control democràtic.
Què recomanaries als nostres lectors joves?
Que no deixin escapar qualsevol oportunitat de viatjar, parlar idiomes, que estiguin oberts a conèixer persones i coses diferents, que tractin d’eliminar qualsevol prejudici respecte de qui sigui diferent. I també que repassin la història del segle XX per constatar que la primera meitat, sense àmbits de cooperació, va portar guerres, i que durant la segona meitat la cooperació entre els diferents estats va portar a Europa occidental un marc de pau, de llibertats i de prosperitat que és una referència al món, tot i que encara hi hagi ha moltes coses a canviar.
Comentaris recents