El 1985 es va arribar a l’acord de que l’himne oficial de l’actual Unió Europea fos un fragment de la Novena Simfonia de Beethoven i no és per casualitat. Aquesta obra és també coneguda amb el sobrenom de “Coral”, perquè a l’últim moviment irrompen desenes de veus cantant conjuntament la Oda a l‘Alegria.
L’actual Unió Europa, que avui dia compta amb 28 membres i és l’espai de llibertat i democràcia més poblat del món, va ser concebuda des dels seus inicis com una obra coral. Robert Schuman, dins de la seva declaració del dia 9 de maig de 1950 que dóna sentit a que en aquesta data celebrem el Dia d’Europa, ja parlava llavors d’una “obra de conjunt” pel que es feia necessari crear una “solidaritat de fet”.
Estats que pocs anys abans es trobaven en guerra varen anar forjant poc a poc aquest projecte comú. Primer una comunitat del carbó i de l’acer per anar donant forma a una veritable comunitat econòmica en el sentit ampli, la lliure circulació de béns i persones, un parlament molt influent malgrat el que comunament es pensa, el concepte de ciutadania europea, una moneda única; la llista d’assoliments és molt extensa. El sentit comunitari va permetre aquests i altres progressos i, de pas, va contribuir a què un estat com Espanya pogués accelerar el seu desenvolupament social i econòmic gràcies als fons de cohesió.
No obstant això, la complicada situació econòmica i social que vivim i les polítiques miops plantejades en clau exclusivament estatal per alguns dels seus líders actuals han dut el projecte europeu fins a un punt en el que la seva essència mateixa sembla estar entredit. Com a resultat directe d’això les corrents euro-escèptiques i els nacionalismes han guanyat posicions dins de tot Europa. Cal només atendre als alarmants resultats obtinguts per Marine Le Pen fa un any a les eleccions presidencials franceses per no parlar de l’ascens a Grècia del sinistre partit neonazi Albada Daurada.
Però si ens regíssim per la lògica racional, el context global hauria d’actuar com una força centrípeta del procés de construcció europea. La ineficàcia del BCE en aquesta crisi ha vingut, precisament, de no actuar com un banc central tradicional defensant la seva moneda, a l’estil de la Reserva Federal. La principal feblesa del deute sobirà és que es troba segmentat per estats, per la qual cosa resulta més senzill pels especuladors llançar atacs contra un determinat estat en particular per fer pujar els tipus d’interès que obtenen per la seva adquisició, una cosa que seria difícilment realitzable si existissin els eurobons. La falta de pes de la Unió Europea a nivell internacional deriva del paper secundari que juga la seva, per altre banda sempre absent, representant per assumptes exteriors i de seguretat.
Tampoc sembla haver contribuït a millorar la situació la ineficaç i erràtica manera de l’Eurogrup de gestionar el rescat de Xipre, que no va tenir cap mena d’objecció en proposar inicialment mesures que contravenien a les pròpies normes comunitàries i, de pas, deteriorar greument la confiança en el sistema financer europeu. Des de que va esclatar la crisi la falta del sentit comunitari (o comú a seques) i la perplexitat semblen imperar en la Unió.
En definitiva, enfortir la Unió Europea no és ja una opció, és una necessitat si Europa no vol quedar relegada a un paper irrellevant en el món. Es fan precises institucions fortes amb capacitat, però també amb determinació, de governar i posar límits als mercats. Només sota aquests pressupostos podrà la Unió defensar de manera efectiva, dins i fora del seu territori, un model de respecte als drets humans i la democràcia sobre els eixos dels valors tradicionals de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat.
La Unió Europea no es pot permetre continuar sotmesa a la imposició dels interessos nacionals d’alguns estats membres. Els ciutadans europeus hauríem de reclamar als nostres governants que recuperin el sentit comunitari del projecte, basat en la solidaritat entre homes i pobles per defensar un model social que garanteixi la igualtat d’oportunitats i que afavoreixi l’accés universal a la cultura, el coneixement i el pensament crític com a motor del nostre desenvolupament social, científic i econòmic.
Comença a ser peremptori que avancem, com més abans millor, en el projecte d’una Europa federal, aprofundint en la democratització del seu finançament i afavorint l’existència d’una opinió pública europea davant la confrontació dels interessos estatals. Hem de, com més abans millor, tornar al projecte de l’Europa coral esbossat per Schuman en el 1950 que mai hauríem d’haver abandonat.
*Pablo Faura Enríquez és advocat en exercici especialitzat en el Dret de la UE i de la Competència i Dret Corporatiu i actual president de la Joventut Europea Federalista de Catalunya (JEF Catalunya) i de Joves Europeistes Federalistes d’Espanya (JEF-Spain)
*Óliver Soto Sainz, politòleg i actual vicepresident de Joves Europeistes Federalistes d’Espanya (JEF-Spain)
Comentaris recents