«Amb la dita globalització sorgeix un “mercat” de religions en què triomfen les versions més fonamentalistes, deslligades de la seva cultura i territori d’origen». Ho comenta O. Roy, l’expert francès en islamisme i religions de l’Orient, en La santa ignorància. En aquest paper, no anem de religions, anirem de costums festius, perquè resulta que el diagnòstic és tan aplicable a les religions, com als costums festius. Com en l’oportunitat que comenta O. Roy en relació a les religions, el camp dels costums festius també ha estat alterat per un fenomen semblant: el mercat, el consumisme. Aquest mercat, divulgant i expandint costums culturals, ha alterat el continuum dels costums festius locals als països de tradició no anglosaxona (i a bona part d’aquells). Ha alterat els costums d’esbarjo social, de les relacions festives veïnals, de la moda en el vestir, en el jugar, etc. I, sobretot, ha alterat els usos socials que aquests fenòmens comporten.
El mercat consumista ha divulgat la imatge del Papa Noël i els seus gnoms i cèrvols voladors, protagonistes d’aparadors dels grans magatzems, i invasors de balcons locals (i, en aquests cas, el mercat no ha anat en detriment dels Reis, sinó afegint-ho de més). I, també, a través del mercat globalitzat, i els mass media globalitzats, un dia ens arribà el halloween de les carbasses i les disfresses que ha de suplantar castanyera i panellets; i encara, aportada per l’erudició del becari espavilat, el dia de la marmota per substituir la lluna de la Candelera… I cada any apareixen a la premsa més “notes” sobre dates exactes del mes del Ramadà, sense que es justifiqui que la comunitat islàmica s’hagi abocat al consum de premsa local. És obvi que som coneixedors que el comerç és en la base dels intercanvis culturals: de sempre el comerç ha vehiculat, d’un cantó a un altre, noves idees i noves formes. Però aquí no es tracta de la vella dedicació humana a comerciar, es tracta del dit mercat global, del mercat consumista. En relació a la nostra qüestió, el problema del mercat global no són els productes que transporta, sobre els quals un pot objectar que, bàsicament, el halloween només és diferent de la castanyada en la forma, i que és igual de fiable preveure quan arriba el fred a través de la sortida de la marmota, com de la lluna de la Candelera, tot plegat només són figures locals que adopten morfologies festives diferents. Això fora igual, si no fos que, comparativament al que expressa Roy sobre les religions, dels productes parafestius que transporta el mercat consumista ens en quedem la part més “idiota”, o sigui, el dogma, la part no informativa, la part inspirada o revelada, i que, per tant, no cal comprendre. I el dogma no ens informa de res dels productes que ens ofereix aquest mercat, el consumista (i, per tant, tampoc no ens forma). D’aquests productes només n’adoptem l’embolcall de lluentons. De la castanyada, del sant Joan, de l’home dels nassos, etc., molts veïns ens donaran raó, o de la celebració del Primer de maig, sempre tindrem algú per narrar-nos la raó de celebrar-lo. Ens serà molt dificultós, però, trobar un veí proper que ens informi sobre el què i la raó del halloween, o què representa aquest individu barbut i rodanxó que escala xemeneies. I, en fi, ho celebrarem, però ens quedarem amb el dogma, o sigui, ens quedarem en Bàbia, estat molt proper a la inèpcia i a l’aculturació. Ho celebrarem amb llums, disfresses i trompeteria, però no sabrem què redéu celebrem, i per què ho celebrem a la manera que indiquen els aparadors dels grans magatzems i les sèries de televisió. Celebrarem la gojosa i alegre ignorància que ens ofereix el dogma.
Comentaris recents