L’unanimisme, enemic de l’emancipació

Abril 2013 - Debat polític - Autor/s: - 2 comments

ajedrezQuan l’emperador Constantí va autoritzar la pràctica legal del cristianisme, els bisbes van obtenir de seguida exempcions tributàries i van començar a intervenir en el govern de la Ciutat de forma agressiva. Mai cap altra religió ho havia fet i, finalment, Teodosi, d’origen hispà, va establir el cristianisme com a religió única i obligatòria. Paradoxalment, en transformar-se de religió en ideologia política, el cristianisme dogmàtic dedicat a conrear el poder i a generar riqueses va començar a morir en aquell moment, i un dia –com pronosticava Mark Twain- desapareixerà. Les imatges del primer papa que abdica en sis segles potser simbolitzaran la transició d’una espiritualitat de subjecció moral a una espiritualitat liberal, si un dels seus successors abandona la tiara representativa de la seva condició de cap d’Estat, de la pretesa supremacia sobre el poder temporal i de l’autoritat moral sobre tota la humanitat. Sigui com sigui, l’Església Catòlica Romana ha pretès durant disset segles ser l’única font de pensament i ha dedicat molts més esforços a la crema dels llibres dels heterodoxos que no a la creació d’un pensament sotmès a la crítica lliure de la ciència i de la raó. La humanitat ha patit així l’esclavatge d’un unanimisme imposat per la força de les armes i per la de la por.

Les monarquies absolutes (en realitat una redundància, si només governa un només pot fer-ho de forma absoluta) van fer-se un forat traient-li espai a la religió i bastint una mena de “religió nacional” (el regalisme): la sobirania pontifícia cedeix el pas a la sobirania monàrquica, especialment, però no exclusivament, durant els segles XVII i XVIII.

La sobirania esdevé així, durant l’absolutisme, un atribut del monarca. L’etimologia de monarca ens dóna el significat de la paraula: com ja he dit, qui governa sol, qui és únic al poder. La monarquia concebuda com una concessió de la divinitat sobre uns pocs escollits –condemnats, per cert, a fer-se la guerra entre ells- era una mena d’extensió del concepte de propietat: el rei era l’amo de persones i hisendes i n’adquiria de noves o les perdia segons li anés la sort en el combat. Només comptava el rei, fins i tot a l’hora d’escollir creences: cuius regio, eius religio. La Inquisició s’encarregava d’assegurar la pervivència d’aquest vincle de propietat. L’ésser humà vivia una permanent minoria d’edat, a la qual Kant qualificarà d’autoculpable.

Durant el segle XVIII, les Llums desperten les consciències adormides i criden a cada persona: sapere aude! I la gent va començar a atrevir-se a saber. La ignorància era la penyora del seu acceptat esclavatge, i l’Església Catòlica Romana l’instrument més eficient de preservació de la foscor nascuda de l’analfabetisme i de la superstició. El gran delicte de Luter va ser traduir la Bíblia del llatí a l’alemany, perquè transformava el misteri en literatura. Avui encara l’Islam integrista veta les traduccions de l’Alcorà. El pontífex romà era un rei amb armadura i cavall, amb nostàlgia d’emperador. La mateixa nostàlgia que es descobreix darrera les sabates vermelles fetes a mida o del darrer viatge en helicòpter al particular Yuste de Benet XVI.

La sobirania es predicava del rei com a únic titular possible, i el segle XIX contempla com aquell atribut se li arrenca al monarca (parcialment, primer; totalment, després) perquè el reclama el poble. Per la via de la revolució o del pacte, el rei deixarà poc a poc de ser monarca, per ser només símbol o per desaparèixer, i les constitucions bastiran nacions sobiranes. La monarquia deixa de ser-ho quan esdevé només corona a un règim parlamentari que s’organitza com una república.

El combat per la sobirania deixa a la cuneta primer la Religió i després la Monarquia. En desaparèixer aquests dos protagonistes que volien tenir el monopoli del poder, passa al primer lloc la Nació, concebuda com el plebiscit permanent (al mode de Renan) de construcció poc a poc de la ciutadania. Aquest és l’itinerari de l’emancipació dels éssers humans (que a altres indrets del món haurà requerit també la descolonització). De Déu a l’individu, per tant, amb un únic horitzó que és la llibertat (per a tothom) en un marc d’igualtat vertebrat solidàriament per la fraternitat. És la Ciutat, amb majúscules, altrament dita República.

La sobirania és, en conseqüència, un estadi provisional de l’evolució destinat a desaparèixer per tal de transitar dels acords entre les nacions a la convivència federal entre els ciutadans. El federalisme així entès, el federalisme social, és molt més que un model, és un principi com el van pensar Pierre Joseph Proudhon i Francesc Pi i Margall. Més enllà del gradualisme que l’ha fet possible, la Unió Europea ha avançat gràcies a l’impuls del principi federatiu que ha permès comptar amb un parlament elegit per sufragi universal i que ha establert les bases d’un futur govern europeu representatiu.

A Espanya, després de 1812, de 1820, de 1868, de 1873 i de 1931, la reivindicació de la sobirania popular va tenir un moment important amb la Constitució de 1978 (sobirania contra dictadura, contra una dictadura que havia concentrat tots els poders en una sola persona, una mena de cap d’Estat sense corona d’una monarquia en el pitjor sentit del terme). La sobirania popular va elaborar la millor Constitució que mai ha tingut Espanya, per la seva carta de drets i de deures, pel reconeixement del principi d’autonomia política i per la configuració “republicana” de la política, fins a l’extrem que dubtosament, avui, una nova redacció, per al conjunt d’Espanya o per a Catalunya només, assoliria aquell nivell.

La sobirania avui, però, és un concepte obsolet. Quan torna a esgrimir-se a qualsevol indret de la Unió Europea és només per retrocedir, per tornar a un tancament estèril en la reivindicació del nosaltres contra la resta, en la divisió entre nosaltres i ells. Què curiós! Nosaltres: els bons, els rics, els hàbils, els treballadors, els encantats d’haver-nos conegut. Ells: els dolents, els dropos, els inútils, els enemics. El sobiranisme, en general, no parla de política, només critica als altres. Delenda est Carthago i en el lloc de Cartago posi vostè qui vulgui. Cartago és l’excusa de totes les nostres misèries, el que justifica la manca d’idees, la renúncia al progrés i la infantilització del debat públic. L’enemic justifica una economia de guerra, un pressupost de guerra, una escola de guerra, una sanitat de guerra, una cultura de guerra, una vida sotmesa a l’unanimisme enyorat de la vella religió. Extra Ecclesia nulla salus, fora del credo sobiranista no hi ha salvació. I cada cop som més pobres, més febles, més patètics, menys lliures, mentre ens omplim la boca de frases buides repetides en llengües diferents per tots els nacionalismes (amb Estat o sense) que es fan i es desfan. Hem invertit el camí de l’emancipació, hem aturat l’enderrocament de les fronteres i hem abandonat la construcció d’una Europa federal i, per tant, democràtica, republicana i social. Hem oblidat Francesc Pi i Margall, la imaginació al servei d’un món millor i més lliure, per recuperar Enric Prat de la Riba, hem retornat a un catolicisme nostrat com excusa identitària (més catedrals i menys mesquites, més futbol i televisió i menys ateneus i associacions) i hem abandonat al peu de l’altar de la pàtria les armes de la raó, de la laïcitat i del lliure pensament. Hem exclòs la fraternitat per fer-li sacrificis al nostre melic. Hem matat el catalanisme per glorificar el vigatanisme. I quan la gent es pregunta quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra?, no ens volem adonar que Catilina no és ningú més que nosaltres mateixos.