Després de deixar el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya l’any 1989, corria jo desvagat per la seu de la Ferrer i Guàrdia a Via Laietana, quan la Gemma i en Serrano, en alguna de les reunions que teníem sobre projectes a voltes insensats i d’altres interessants, van comentar-me que, aprofitant que la Fundació ocupava un pis de dues habitacions i menjador, havien pensat arreglar la segona habitació per al fill que havia de venir… Ni més ni menys que l’escola que havíem de concebre amb Esplac, que s’havia afartat d’anar al Cole dels catós (catòlics), i volia fer una formació dels seus monitors adaptada a les seves idees i a les del moviment.
La concepció no va ser fàcil, ja sabeu: baix recompte d’espermatozous. La primera certesa era que havíem d’explicar què érem, no què no volíem ser. Conscients de la nostra ignorància, vam convidar a ments preclares a un seguit de seminaris dels quals havia de sortir el corpus ideològic sobre el qual bastir el nostre discurs i estructurar les nostres accions.
Ideòlegs com Ignasi Riera, d’Iniciativa, Jaume Carbonell, director de Cuadernos de Pedagogia, Raimon Obiols, primer secretari del PSC, i d’altres prohoms de l’esquerra ens van demostrar que la crisi del progressisme realment transformador, que ja s’esbossava en aquells moments, era en realitat anèmia intel·lectual.
Finalment, en Joan-Francesc Pont va encarregar a l’Albert Freixa, llicenciat en Filosofia Política i militant de Crítica Radical, que ens redactés un document resumint l’estat dels debats sobre progressisme i laïcitat en la filosofia política d’aquells moments, que servís de document base de l’ideari. Però un cop rebut, i davant la qualitat d’aquest, en Serrano hi va afegir un apartat sobre Catalanisme. L’escola havia estat concebuda… Perdó, ja teníem Ideari (l’original).
Un cop feta la feina fàcil, calia una llevadora amb experiència i empenta, així que van encarregar-li la Secretaria General de l’Escola i tota la responsabilitat del part a la Carme Donaire, fins feia poc secretària general d’Esplac. I així vaig conèixer a qui es presentava com a mestressa de casa, però que tenia un enorme fons cultural i humà.
Com sempre passa a les famílies, va començar una lluita pel nom del nadó. Esplac volia que es digués el Sol, que sempre m’ha semblat molt farigola, tot i que després es despengessin dient que era el nom de la filla d’en Francisco Ferrer. Jo, en canvi, defensava que es digués Escola Lliure, perquè ja dugués al nom l’empremta del projecte. Desgraciadament, va guanyar el Sol i, el que per a mi, a voltes, pot ser pitjor: l’herència cultural dels esplais catós pseudoprogres, de la qual hem de fugir.
L’arrencada del dia a dia de l’Escola consistia a programar els primers cursos, buscar els primers professors, demanar les primeres subvencions… Sempre faltava un permís, un currículum, un carnet, un imprès, un… etc.
Mentrestant, la vida seguia el seu camí i, en una situació digna dels Monty Python, un problema de tresoreria a la Cooperativa (si, ja teníem fins i tot cooperativa), va desembocar en una absurda lluita pel poder en què la testosterona va manar sobre l’intel·lecte, i ens vam quedar sense directors de la Cooperativa i sense directora de l’Escola.
I mentre revisàvem qui la podia dirigir, jo em vaig postular com a director. Finalitzada la intensa campanya electoral de cinc minuts, amb l’acord de l’equip de direcció, vaig començar la feina llegint el decret amb el programa i condicions d’impartició dels cursos de Monitor i Director, i em va caure l’ànima als peus…
Primer, perquè el programa no era més que el resum extractat d’un curs acadèmic d’animació sociocultural, com si els monitors fossin mini animadors socioculturals, una categoria genialment criticada per la Gemma en un article d’Espai de Llibertat (sí, ja teníem revista). En tot cas, no era un programa que subministrés eines testades en el dia a dia per membres sènior del moviment, per millorar l’efectivitat de les iniciatives de les noves incorporacions.
Segon, perquè arreu traspuava la ideologia de l’acadèmia, de savis que imparteixen doctrina i joves que l’absorbeixen, i jo no trobava cap escletxa de debat crític, revisió de conceptes o d’intercanvi d’experiències.
I tercer, perquè tots érem joves i, pensàvem que tot el que trobàvem fet era necessàriament erroni. Així que, després de donar-hi moltes voltes, vam decidir fer un curs tal i com opinàvem que havia de ser. Al cap i a la fi, també altres moviments amb més tradició eren heterodoxos, perquè en definitiva estaven convençuts, com nosaltres, que el decret no recollia el que ells necessitaven.
El primer intent va ser organitzar una Escola d’Estiu, amb cursos sobre racisme, sectes i altres, a fi d’introduir els temes entre els monitors de l’escola i obrir-ne, així, la formació. Ja ho puc confessar: va ser un fiasco monumental, i només gràcies a la magnífica gestió de la Carme no vam enterrar financerament l’Escola.
El segon intent, més mesurat, van ser els primers cursos de Viladrau. Tots estàvem d’acord que l’experiència havia de ser com pujar dalt d’un arbre i recitar un poema, és a dir, vital i trencadora, que remogués certeses i plantegés moltes preguntes. Però com assolir-ho? Bé, cadascú hi va aportar ingredients de la seva joventut, fos política, escolta o d’esplai, que l’havien impactat de forma positiva.
Abans que res vam introduir una excursió al programa, perquè els monitors de ciutat toquessin herbes i formigues. Opinàvem que el món de l’esplai cató, concebut com un experiment educatiu de la reforma escolar que s’estava implementant en aquells moments a les escoles, s’havia allunyat erròniament de la natura, font d’inspiració de reformes proposades per en Francisco Ferrer i d’altres moviments progressistes. Jo vaig proposar que inclogués un bivac (dormir a l’aire lliure sense tenda), aprofitant que érem a l’agost. Perquè penso que és un canvi de paradigma en el concepte de superació de filies i fòbies, i en el reforç de l’autonomia personal. Però l’horror a la natura en cru ho va fer caure del programa.
Una altra iniciativa fou que cada assistent al curs llegís un poema just abans de l’inici dels àpats. La idea subjacent era estripar la disfressa social que tots ens posem en sortir de casa, i mostrar, amb el poema escollit i la forma de declamar-lo davant dels iguals, algun dels nostres pensaments més íntims. Va viure una existència irregular i sempre va patir la resistència sorda i contínua dels monitors a participar-hi. Els mateixos que, després, eren capaços de banyar-se nus de nit a la piscina, protegits, òbviament, per la disfressa social.
Perquè, en definitiva, es tractava de provocar que els alumnes, que moltíssims cops són el grup de joves que allarguen la seva amistat fent de caps, fessin la transició al paper d’activistes… D’adults que són monitors com una forma d’activisme, i que ho integressin a les seves vides, participant, en el futur, a les associacions de mares i pares d’alumnes, les associacions de veïns o allà on calgui. D’aquí que, en un moment determinat, es veiés la necessitat no només d’explicar l’ideari sinó de treballar-lo i, curs a curs, segons les mancances que s’anaven detectant, com falsa tolerància, bonisme irreflexiu, incapacitat per argumentar les pròpies posicions i moltes d’altres, anar-hi introduint els materials, els continguts i el programa que es fa avui.
Finalment, pensant en l’apartat d’organització, explicar fiscalitat o comptabilitat als directors era d’escassa utilitat per al projecte que estàvem implementant. Així, vaig anar introduint cada cop més i més elements de l’antropologia, a fi de transmetre un bon estoig d’eines que permetés analitzar i gestionar la realitat.
Perquè molts cops la realitat la vivim sense adonar-nos del que fem. Així, en una de les sessions, estava explicant com són, es creen i es reprodueixen els grups i vaig preguntar si es feia alguna festa, cerimònia concreta amb els nous i que la descrivissin de la forma més acurada possible…
Els futurs directors descobriren meravellats que tots feien ritus de pas, tot i que no sabessin per què ho feien ni com, i que aquests ritus seguien unes pautes concretes i ocupaven un lloc essencial en la creació i reproducció del grup. Per tant, la gestió correcta dels mateixos n’afavorirà o perjudicarà la reproducció i pervivència.
Molts altres professors van introduir canvis profunds en els continguts, com dinàmica de grups, continguts sociològics, tècniques de circ, sexualitat que no reproducció, i d’altres, sempre en l’esperit de la llibertat de càtedra, de la llibertat de debat i, sobretot, de participació dels alumnes en les sessions de formació.
Pot semblar una aventura quasi iniciàtica, però foren anys en els que l’Escola de l’Esplai, amb el recolzament de la Direcció General de Joventut -via subvencions massives- va mantenir una guerra econòmica bestial contra el Sol i només l’habilitat, la paciència i l’austeritat de la Carme Donaire, i la persistència de la Gemma i en Serrano perseguint regidors de joventut van mantenir a l’Escola surant enmig de la tempesta.
No vull oblidar-me de l’experiment Serrano, quan, sorgit dels freds del Nord, va arribar un “pota negra” de la gestió cultural, en Wolfgang, que havia de liderar l’Escola en un creixement més ambiciós, massa potser per a la realitat del país i del moviment, i que un any més tard va tornar cap als seus dominis Nord enllà.
Finalment, un dia vaig adonar-me que allò que estava explicant semblava incomprensible o potser no tenia cap interès per als meus alumnes, i que les meves preocupacions vitals, vida, naixement, educació o mort anaven per un camí poc coincident amb el dia a dia de l’Escola i amb les preocupacions dels joves que em trobava al davant els dies de classe. Vaig comprendre que el meu temps havia passat, i vaig dimitir com a director.
Comentaris recents