Gairebé no goso ni plantejar-me la bondat o la maldat de la tecnologia i les xarxes de comunicació que se’n deriven, em sembla un fenomen tan inevitable com qualsevol catàstrofe natural. Hi ha algú que es pensi que podem posar límits a la tecnologia? L’únic que es pot esperar és el seu ús intel·ligent i saludable: persones prou lliures per usar i transformar aquests mitjans tecnològics, no ser-ne només consumidors dòcils i obedients a les ofertes que el mercat provoqui.
L’ús de la tecnologia té el mateix protocol que el d’un bastó de fusta… Pot trencar-li l’esquena al congènere o pot ajudar a caminar al coix. Perdoneu l’exemple tan pedestre, però tot plegat és ben simple, per molt que la tècnica tingui una aparença de complicació, per molt que es compliquin els seus gestos i les seves terminologies.
Llegeixo que un jovencell nordamericà -nascut en la isolada connectivitat dels nostres dies, enganxat, com molts, als mitjans socials, propiciats avui per facebook, twitter i tots els etcèteres que volgueu, i que demà tindran un altre nom i, potser, una altra fesomia, però que ens generaran les mateixes incògnites i addiccions-, decideix calcular el temps que dedica a comunicar-se a través de la xarxa, i queda esgarrifat per la xifra… Així doncs, el xicot anuncia el seu suïcidi 2.0, decideix comunicar-se amb cartes enviades per correu postal i notetes de post-it. Tot plegat, com aquell qui agafa un all i descobreix que en pot fer una sopa ben saborosa, ens anuncia que la comunicació —després de la sorpresa inicial dels seus destinataris— és igualment eficient amb els paperets manuals. A la vista dels resultats de l’experiment, el suïcida 2.0 ha fet promesa de no estar-se tantes hores davant la pantalla, davant d’aquest forat negre de totes les fantasies, l’espill narcisista d’una societat que es comunica i s’aïlla en una progressió que, sovint, sembla descontrolada. M’alegra la notícia, com m’alegraria si em diguessin que el ciutadà ha decidit fer un parell d’hores de gimnàstica cada dia. Però la notícia vol destacar que la presència de les xarxes socials és absorbent i s’escampa com taca d’oli en les nostres vides.
La realitat que les tecnologies i les seves xarxes socials ens construeix, sovint ens provoca un malestar indefinible, una angoixa inconscient davant la creixent presència. Augmenten les informacions que rebem, les amistats 2.0 i tots els miratges virtuals que volgueu, però la nostra vida continua plantejant-nos dilemes que la tecnologia no ens ha de poder resoldre. Vivim entre un neguit gairebé infantil per les novetats i la neofòbia que ens provoca el malestar davant dels canvis. No sabria dir si vivim el miracle del progrés permanent o si som víctimes de l’hipnotisme que ens produeix el mercat. Potser entre l’apocalipsi i el paradís hi hagi un espai humanament virtual.
Comentaris recents