Compareixença a la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, representada pel seu president, Joan-Francesc Pont Clemente, Catedràtic de Dret financer i tributari de la Universitat de Barcelona.
De les fundacions s’ha de dir una primera cosa ben alta i ben clara: no són ni han estat mai una institució sospitosa, ni un entorn favorable a la foscor o a la manca de transparència ni un vehicle de frau o d’evasió fiscal. No ho han estat, vull dir, per la seva pròpia naturalesa. Les fundacions poden ser mal utilitzades com qualsevol altre institut jurídic, però la responsabilitat serà de qui hagi comés la infracció o el delicte. Si resulta admissible una valoració relativa, les persones que s’han valgut d’una fundació per al seu lucre personal han incorregut en una conducta encara més censurable que la de qui ho ha fet amb un vehicle mercantil, perquè les fundacions han estat, són i espero que ho siguin encara molt més en el futur un vehicle d’exercici de la solidaritat i, per tant, una fórmula nascuda de l’ impuls d’una societat viva per promoure els valors superiors de la igualtat i de la llibertat, els camins vers l’ideal de justícia.
No mirin el món fundacional amb cap recel, perquè les virtuts públiques creadores de fundacions són la generositat i la fe en l’ésser humà, virtuts incompatibles amb la vulneració de l’ordenament jurídic. Les excepcions, per notòries i doloroses que siguin, no poden ni enterbolir mínimament la valoració alta que l’esforç fundacional ha de suscitar.
Les fundacions eren històricament (i són) patrimonis afectes a una finalitat. Avui, aquella concepció originària que es fonamentava en els bens físics posseïts per la fundació es completa amb la idea que el patrimoni pot consistir en bens intangibles. Hi ha fundacions basades en un patrimoni i fundacions bastides sobre un projecte. Les reformes que ara planteja el projecte de Llei recuperen la fundació-projecte com una eina al servei de finalitats d’interès general, en reduir el mínim de la dotació fundacional
Hem d’aclarir i hauríem de convenir que és positiu, que és imprescindible, que les fundacions augmentin els seus fons propis i que, poc a poc, vagin incrementant el capital que, al meu parer, hauria de ser escripturat i fer-se constar als Estatuts. L’augment de capital pot originar-se per donacions, llegats o herències, però també per aportacions o quotes dels cercles d’amics, per plusvàlues en l’alienació d’immobles o per excedents pressupostaris destinats a reserves i, posteriorment, incorporats a capital. Hem d’ajudar a que les fundacions es capitalitzin, a créixer, a consolidar-se i a incrementar la seva independència del sistema bancari si volem que siguin una alternativa en els moments actuals. La previsible desaparició o disminució radical de les subvencions públiques, un procés que ja ha començat, afegeix un argument addicional i condueix a la recomanació de la millora del règim fiscal de les donacions, del patrocini i del mecenatge.
La reforma proposa excloure el concepte de fundacions públiques del Codi civil, una mesura que ha de ser valorada positivament, perquè les fundacions públiques, pròpiament, giren al voltant del Dret administratiu.
Una de les qüestions més atractives de la reforma és la substitució de les autoritzacions prèvies (que havien de ser resoltes expressament o per alguna fórmula de silenci administratiu) per les anomenades declaracions responsables. Sense perjudici de que l’adjectiu és innecessari (què diferencia una declaració d’una declaració responsable si li atorguem el valor que mereix a la paraula donada?), malgrat que imagino que és el transsumpte laic de les antigues declaracions jurades (que eren una altra barbaritat), el mecanisme de la declaració o comunicació prèvia de certs actes rellevants de la vida de la Fundació és el més adequat per no generar entrebancs a la vida d’aquestes entitats i per garantir l’exercici de les potestats administratives de comprovació
Els conceptes de fundació i de protectorat són complementaris, per dues raons, al meu parer. La primera, perquè les fundacions són una excepció al principi d’ordre públic de prohibició de les mans mortes, que comença a ser concebut per Jaume I i adquireix carta de naturalesa amb la Il·lustració (Campomanes, Floridablanca, Jovellanos, Cabarrús), amb l’article 321 de la Constitució de Cadis, de la que es va commemorar el bicentenari el passat 19 de març i amb la desamortització de Mendizábal de 1836, raó per la qual es lliga l’excepció des de 1849 a alguna mena d’intervenció administrativa. La segona, perquè la fundació ha de servir l’ interès general per les vies volgudes pel seu creador i els poders públics han de garantir que això sigui efectivament així.
La relació entre fundació i protectorat és completament natural i, com descriu la memòria de la proposició de llei presentada pel Grup Socialista, la figura del Protectorat ha d’ésser el garant del desenvolupament correcte del dret de fundació i, com es raona a l’exposició de motius, ha de complir les funcions d’assessorament, de registre i de supervisió.
La proposició de llei és una aportació important a la configuració del Protectorat com una funció administrativa digna de ser dotada de recursos personals i materials i de potestats nítidament delimitades. M’agradaria que aquest reforçament del Protectorat tingués com a resultat, precisament, el reforçament de les fundacions.
Les meves reflexions d’avui són el fruit de vint-i-cinc anys de treball voluntari al si dels patronats de diverses fundacions o de posta de la meva experiència al servei d’altres fundacions, unes de caràcter més patrimonial i altres, més basades en un projecte. He vist a les fundacions il·lusió, compromís amb el combat per un món menys injust, més equitatiu, i capacitat de les persones per donar el millor d’elles mateixes. He vist com les fundacions han patit com un greuge el descrèdit d’algunes d’elles, excepcions sense cap virtualitat de desmerèixer la valoració general. Estic a la seva disposició, a títol personal i com a president de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, creada el 31 de desembre de 1987, per a tot allò que puguin necessitar. I, només els hi demano que, a l’hora de legislar, alguns fraus importants i greus que han colpit la nostra opinió pública siguin tinguts en compte com les conductes reprovables que han estat, sense cap referència al vehicle jurídic emprat, doncs el rebuig es refereix als fets i no a la condició dels autors, i que pensin només en la xarxa de fundacions que vertebren el nostre país i en la xarxa de les persones que fan possible el seu funcionament.
Parlament de Catalunya, 1 de març de 2012.
Comentaris recents