Tot i que sóc incapaç de saber què passarà demà, estic convençut que allò que fem avui està construint aquest demà, per tant, en comptes de queixar-nos de l’ahir o de fer previsions pel demà, hem de començar a fer l’avui.

Ja han passat tres anys des que el somni que tot es podia aconseguir amb poc esforç s’ha acabat i, el pla dissenyat pels “savis economistes”, basant-se en el que va passar quan al món hi vivien quatre cops menys persones, i hi vivien molt pitjor (als anys trenta), ens ha deixat amb una muntanya de deutes i sense cap sortida.

Novament els ciutadans hauríem de recuperar afirmacions de sentit comú, com allò que qui té com a sis i gasta com a set acaba sent molt més pobre que qui té com a tres i gasta com a dos.

Aquest debat ens ha de permetre construir un futur diferent i més just per a tothom, i no només per als que s’han beneficiat de la des-regulació d’un mercat amb processos d’informació asimètrics que acaben duent a la riquesa a alguns i a la pobresa a la majoria.

D’entrada, una primera consideració: el capitalisme va néixer en el si d’una societat agrària en què tothom treballava, des dels infants que, amb el joc vinculat a tasques productives, aprenien les diverses i complexes feines lligades a la producció i procés dels aliments, fins els avis, que aportaven experiència i suport. El sistema capitalista va diferenciar entre els productius (els homes) als quals retribuïa, i els no productius (les dones) que es quedaven a casa i no cobraven. Però, tal i com van descobrir quan van accedir al mercat laboral, aquesta és una distinció aclaparadorament absurda perquè tota la part “no productiva” és essencial per al funcionament de la “productiva” i, finalment, per a la reproducció de la mateixa societat.

Cal que l’esquerra agafi el lideratge de reconstruir el concepte de treball, però no en el sentit del capital, que vol concentrar la producció en un grup cada cop més reduït de persones altament retribuïdes, sinó -com diu en Vicenç Navarro-… ¿no és molt millor tenir un mestre per a cada 8 nens, que no pas milers d’aturats cobrant prestacions i immersos en la desesperança?

Jo hi afegiria que el compliment del contracte social demana mantenir les activitats no “productives” dins de l’economia. Una proposta seria eliminar tots els subsidis, ajuts, mesures de suport, desgravacions, descomptes, etc, i instituir un sou social reduït que garantís una certa independència a cada ciutadà, inclosos els “no productius”.

Estic convençut que tindria la virtut de transferir als ciutadans el control de les seves vides, premiant-ne la capacitat i la iniciativa i alliberant-los de la coacció del poder econòmic que, a més, hauria de premiar els que s’esforcessin per tal de retenir-los. Però, per a això, hem de transferir el discurs de la igualtat de drets que, a voltes, acaba en la grisor, cap a la igualtat d’oportunitats, defensant el treballador i les seves capacitats (futur), en comptes del lloc de treball i els seus records.

Per això, cal reorganitzar l’estat del benestar inspirat en el contracte social. Primer de tot, garantint-ne els ingressos. No em sembla raonable que els delictes relacionats amb els diners no recullin les conseqüències d’aquest mateix tipus de delicte. Així, es pot anar a la presó per robar uns milers d’euros amb una certa violència, mentre que quedes lliure després d’estafar milions d’euros, l’equivalent a molts tractaments de càncer, o la frustració de moltes vides per manca de formació adequada.

Ens hem de treure del damunt, finalment, el codi d’Hammurabi, que mira només enrere, envers el que ha succeït, i introduir un codi que miri endavant i consideri la responsabilitat social de l’individu també en el delicte.

Perquè, si no, molts es comencen a preguntar, amb raó, quin sentit té defensar un Estat que ens presta cada cop menys serveis i només serveix de garant de la propietat dels poderosos. Amb l’afegit que, com hem vist aquest darrers anys, ho fa a costa de la nostra cartera.

I jo afegiria, ¿quin sentit té que hi hagi estats reconeguts i respectats com a independents, com ara Andorra, Gibraltar o Liechtenstein, que viuen del reciclatge dels diners defraudats a les hisendes de mig planeta i que, amb tots els respectes, es poden envair amb la policia municipal de Barcelona?

En la solució de la “crisi” molts economistes de l’esquerra demanen gastar encara més, oblidant que, a diferència dels anys trenta, som tres cops més éssers humans vivint en un entorn infinitament més sofisticat i car, però en el mateix planeta.

Per què no recollim les denúncies dels moviments ecologistes? Denúncies que, encertadament, ens assenyalen com una societat que viu per sobre de les seves possibilitats, devastant el medi en el qual i del qual vivim, i explotant recursos no renovables. I per què no ho articulem en un programa econòmic de convergència cap a la sostenibilitat, que no vol dir ni aïllacionisme ni deflació?

El nostre país té un llarg recorregut de possibilitats en un programa com aquest. Així el 90% de l’energia que consumim ve de fora, via petroli, gas, urani o carbó, amb l’argument financerament racional de que és més econòmic que el produït per nosaltres.

Trobo més de sentit comú, si no podem o no sabem produir energia alternativa competitiva (en tinc els meus dubtes), gastar-ne menys, invertint diners en l’estalvi i eficiència energètica de tots els processos, i no en plans E absurds. I, sobretot, fent recerca no només fonamental, sinó també aplicada de resultats immediats.

Alguns exemples serien taxar els cotxes per la seva eficiència energètica, de forma encara més agressiva, restringir-ne l’ús als llocs on té menys sentit (ciutats i grans conurbacions urbanes). Cancel·lar tots els plans AVE i deixar de subvencionar els existents, invertint en sistemes de transport ferroviari eficients, i taxar l’habitatge, no per drets mínims sense tenir en compte que no són els mateixos costos energètics els d’una vivenda al centre de Barcelona que no a una urbanització al peu del Montseny.

I, finalment, desregulant les obligacions fiscals i legals, que no les tècniques, per afavorir la petita producció i l’estalvi energètic de caire individual o de comunitats locals que presenten pocs nivells de pèrdua per transport i, sobretot, responsabilitats en l’ús infinitament més elevades.

Econòmicament tampoc no trobo raonable tenir set milions de segones residències només ocupades quinze dies l’any, i dos milions de pisos buits,mentre els joves no tenen accés a l’habitatge, encara que financerament tingui alguna lògica. Cal que els impostos forcin a una distribució equitativa dels recursos i a un ús sostenible del territori.

Podria tractar molts més exemples, però només ho vull resumir en un principi bàsic: cal defensar el ciutadà transferint-li el màxim d’independència i responsabilitat, en el si d’un estat fort i altament redistributiu que garanteixi el funcionament de la meritocràcia. Perquè quan algú et vol “servir”, sigui des de l’Estat o des d’una empresa, en realitat t’està reclamant una delegació de la teva llibertat i tu estàs abdicant de la teva responsabilitat en la teva vida.

Comparteix

Facebook

Twitter

Linkedin