Sempre he pensat que el laïcisme és un pacte, no un objectiu en si mateix. En el fons, totes les creences aspiren a que sigui un estadi transitori. Dit en altres paraules, accepten aquest “empat” de forma temporal, sense renunciar a que,un dia, les seves tesis siguin majoritàries. Jo mateix, com ateu, no em conformo a pensar que les societats del futur seguiran convivint amb unes supersticions heretades d’altres temps. No aspiro a que les meves filles convisquin amb aquells que creuen en aquestes supersticions, sinó que desitjo que creixin en unes societats que se n’hagin desprès completament o, com a mínim, majoritàriament.
Sovint s’equipara l’ateisme a la resta de creences i es fa un discurs en què l’agnosticisme es converteix en la posició políticament més correcta, més moderada, gairebé neutral entre els que estem disposats a sotmetre les nostres tesis al veredicte del mètode científic i els que no. En efecte, l’ateisme actual considera Déu una hipòtesi no contrastada, i exigeix per a ell (o ella) el mateix tracte que la resta de tesis improbables. Per a nosaltres, unes societats basades en l’empat entre els qui acceptem el mètode científic a l’hora de defensar els nostres plantejaments i els que no, viuen en una situació temporal que desitgem que es decanti a favor nostre.
Els propers anys la nostra societat haurà de decidir com replanteja el model energètic actual; haurà d’avaluar les conseqüències del canvi climàtic i estudiar com fer-hi front; haurà de combatre malalties que han conviscut amb nosaltres durant dècades, i altres de noves; i en tots aquests reptes la ciència i la tecnologia hauran de jugar un paper primordial. Ningú no s’imagina fer front a aquestes situacions des de la superstició… Per quin motiu hauríem de tractar la convivència, la llibertat individual, la identitat, la mort o la genètica amb un altre criteri?
Des que van aparèixer les primeres ciutats-estat a Sumèria, les elits dominants han cregut necessari “vestir” el seu poder d’un mandat sobrenatural, per justificar moltes de les seves decisions. Encara avui els estats conserven aquest misticisme que, al meu darrer llibre, A la recerca del benestar, proposo abandonar definitivament, despullant definitivament les nostres administracions de tot allò que les impedeix evolucionar. Com diria Piergiorgio Odifreddi, aspirem que el primer article dels estats del futur sigui: “La societat humana està fundada en la tecnologia i, per tant, en la ciència i les matemàtiques”. És per aquest motiu que no ens conformem amb un “empat” infinit com el que descrivia a l’inici.
Comentaris recents