El 9 d’octubre de 2011, Martin Lindstrom, autor de Inundados de marcas: los trucos que usan las empresas para manipular nuestras mentes y persuadirnos para que compremos, va publicar a El País, el seguent text:
“A principios de este año, llevé a cabo un experimento para averiguar si los iphones eran real y verdaderamente adictivos, no menos que el alcohol, la cocaína, las compras o los videojuegos… Los participantes en el experimento fueron expuestos por separado a grabaciones de audio y video de un iphone sonando y vibrando… En cada uno de los casos, los resultados mostraron una activación tanto de la corteza auditiva como de la visual de los cerebros de los sujetos. En otras palabras, cuando se los exponía al video, los cerebros de nuestros sujetos no solo veían el iphone vibrando, también lo “oían”; y cuando se los exponía al sonido, también lo “veían”. Este poderoso fenómeno de entrecruzamiento sensorial se conoce como sinestesia. Pero lo más sorprendente de todo era la ráfaga de activación en la corteza insular del cerebro, que se relaciona con sentimientos de amor y compasión. Los cerebros de los sujetos respondían al sonido de sus teléfonos como si respondiesen a la presencia o proximidad de una novia, un novio o un familiar. En resumen, los sujetos no mostraban los indicios cerebrales típicos de la adicción sino que amaban sus iphones.
A medida que asimilamos una nueva tecnología que lo hace todo salvo besarnos en los labios, nos arriesgamos a aislarnos de la interacción humana. Para muchos, el iphone se ha convertido en un mejor amigo, socio, salvavidas, compañero y, sí, incluso un enamorado. El hombre y la mujer que más amamos pueden estar sentados enfrente de nosotros en un romántico restaurante de París, pero su rival de 8, 16 o 32 GB acecha en el interior de nuestros bolsillos y bolsos.
¿Mi mejor consejo? Apaguen su iphone, pidan algún champán bueno y encuentren el amor y la compasión como se hacía antiguamente”
Per a moltes -… o potser per a gairebé totes?- de les activitats de la vida, de fet, en podríem tenir prou amb amor i compassió. Amb amor. I amb compassió, entenent el terme en un sentit més aviat oriental, d’empatia i complicitat amb el conjunt de la vida, que no pas com a benèvola aflicció protectora respecte al patiment aliè…
He de deixar clar, d’entrada i de manera contundent, que he de reconèixer l’eficàcia i les enormes possibilitats de les aplicacions tecnològiques en dos camps: la recerca científica –fonamental i aplicada- i la millora de les capacitats i de les possibilitats de comunicació per a persones afectades de determinades limitacions funcionals.
Ara bé, en els altres aspectes, a aquestes alçades de la pel·lícula, penso que el resultat és històricament verificable: les anomenades tecnologies de la informació i de la comunicació no ens han servit per esdevenir més conscients, més crítics, més lliures, més actius, o més llestets, o amb més inquietuds espirituals o amb més compromisos socials…
Sí que és cert que serveixen, a l’actualitat, per poder convocar amb més rapidesa, i amb una imminència insospitada, reaccions concretes davant situacions que generen rebuig ciutadà o incomoditat social… Però no han servit per trencar el caràcter efímer i fonedís –banalitzador- dels vincles i interaccions que elles mateixes –les pròpìes infraestructures logístiques d’aquesta tecnologia- determinen i condicionen. La dialèctica és, sempre, bidireccional…
Pot haver-hi protestes, sí, per Internet. Però no hi haurà revolució. Per això, caldria que el públic afectat no només es comuniqués a distància i de forma “ad hoc”, sinó que s’organitzés i es dotés d’intencionalitat política. I atorgués càrrega poètica (poiesis = construcció) a aquesta intencionalitat. I la narrés… Els partidaris de l’antipolítica, els amics dels banquers i dels bisbes, no estan gaire amenaçats, en allò que és substancial, per les queixes expressades a la xarxa… Cal tenir en compte, per exemple, el baix índex de participació ciutadana en el teixit associatiu… Baix índex -s’entén- de participació compromesa en el temps, és clar, no tan sols com a fruit d’una emoció immediata. I quedi clar que, com més emoció, més intensa serà la perspectiva constructora d’una alternativa real. Real, és a dir, no virtual. Però ha de fonamentar-se en emocions que no siguin tan sols fruit de la conjuntura, sinó més aviat en aquella alguns cops esmentada “raó de les emocions”…
És cert que és útil poder convocar una reunió, o una manifestació, o una aparença de revolta, amb rapidesa i amb un alt marge d’improvisació, però també és cert que el fet de comptar amb una interacció que et permet romandre aïllat i decidir ad hoc, fomenta la segmentació, la fragmentació i la descohesió social. Almenys, no les corregeix.
És evident que tot allò que l’aplicació tècnica de la ciència permet fer, acaba fent-se, al marge de les seves consideracions ètiques o polítiques. És evident, per tant, que una tècnica de digitalització de la informació que permetés, per exemple, tal com s’ha produït, realitzar grans moviments de capital en un temps ínfim i sense cap entrebanc, havia de servir com a infraestructura logística d’un determinat mode de producció: no hi ha globalització del capitalisme financer –la globalització realment existent, l’única que hi ha- sense capacitat tècnica i velocitat en la manipulació dels capitals. Aquesta ha estat la base material que ha sustentat l’actual fase de desenvolupament de l’estructura social i econòmica hegemònica –és a dir, de l’única que hi ha…- … I, com deia aquell que tant d’encert tenia en les seves anàlisis socials, i que tants mals interpretadors ha tingut en bona part dels seus autoanomenats seguidors, hi ha una relació dialèctica, permanent, viva, contínua, entre una determinada infraestructura tècnica i econòmica i una determinada supraestructura política, cultural, ideològica: si la tècnica ho permet, el món és econòmicament global, i la ideologia –la cosmovisió- que el sustenta és atomitzada, fragmentada, descohesionada, hiperindividualista: el regne de les màximes desigualtats… Perquè la base econòmica és d’abast mundial i no hi ha cap més estructura jurídica o política que les d’abast territorial limitat, nacional, estatal o, com a molt, descafeinadament supraestatal i escassament dotada de mitjans d’acció política pública efectiva, com passa a la Unió europea… Steve Jobs i els seus sabien el que feien, sí! Precisió: no he tingut mai la sensació que calgui parlar més bé d’algú pel fet que s’hagi mort, sincerament. Dels que es mereixien parlar-ne bé, ja en parlàvem abans… Aquesta és una al·lusió al cor de panegírics produïts, precisament, en aquest cas. També hem sabut quin era el model bàsic de sobreexplotació laboral dels centres de producció que li subministraven materials…
Què feien, doncs, en Jobs i els seus? Dotar el capitalisme de la millor maquinària d’extensió i universalització dels seus suposats valors, venent una molt coherent tècnica de comunicació que parteix del principi de la connexió permanent a un entramat de xarxes virtuals i que, de la mateixa manera, impedeix la cohesió de qualsevol grup social que aspiri a la transformació de les condicions socials o polítiques. Sí, els telèfons mòbils han servit per convocar revoltes en alguns països, però, al mateix temps, serveixen per perpetuar un tipus de relació decididament antipolítica, segons la qual es pot respondre a una urgència, és clar, però no cal organitzar-se socialment, civilment, ni dotar-se d’una càrrega d’horitzons de transformació política. Ni preocupar-se gaire per oferir una narració pròpia i autònoma que pretengui perfilar el disseny d’un futur que hauria de ser diferent i millor… Com d’antiquat han aconseguit, aquests senyors, que soni aquest llenguatge, no?. Perquè ells ja hi han arribat, al futur millor: el que els permet garantir la dominació per part del sistema financer, per mitjà de la creació d’un mecanisme de dependència –la dependència tecnològica- que, com sempre, s’ha venut sota l’aparença de la màxima modernitat. La ideologia del consumisme compulsiu de la dependència tecnològica és, nítidament, la cosmovisió ideològica que respon a aquesta època de tants matisos del gris: com més dependents, més petits, més aïllats, més contradictòriament gregaris i atomitzats, precisament, a l’inrevés del que diu la propaganda d’aquells que volen que es continuï consumint el seu producte: estem més a prop, estem més units, ens intercanviem les emocions…
Des d’una perspectiva geogràfica, sí que és veritat que estem més a prop… Per als que pertanyem a aquestes elits del món –occidental i oriental. Sí. En aquest sentit, sí. Però culturalment no és que, fins ara, ens hàgim vist gaire afavorits, com és també prou notori, amb aquesta creixent banalització i aquest continu esforç per confondre la creació amb la simplicitat de l’evasió concebuda com a espectacle de consum…
I políticament més aïllats i indefensos, -més, encara més, com més petita sigui l’estructura territorial i, per tant, menys potent enfront de les grans entitats financeres globals i enfront de les intencions imperials alemanyes… – Pregunteu a un ciutadà d’Eslovàquia, o d’algun altre país del centre i de l’est d’Europa, per exemple… quines llibertats civils, quins drets socials els ha garantit la independència formal? -Ah! Aquell profund interès alemany –i vaticà- en les independències, per exemple, per sotmetre els nous estats a la seva àrea d’influència… I socialment no estem pas més cohesionats i units per pactes de civilitat, no: som més desiguals i descohesionats. No hi ha, en absolut, una identificació més gran de la ciutadania amb el comú. Amb tot l’honor del que implica, èticament –i estèticament- el “comú”…
Una altra precisió: La voluntat d’imperialisme tradicional d’Alemanya, aquest cop amb divisions cuirassades de caràcter financer, també sabia el que es feia, quan va imposar el model histèricament antiinflacionista de la seva política monetària a les institucions econòmiques europees (austeritat fiscal, contracció de la demanda, reducció del benestar social). Estem patint, també en això, una de les conseqüències negatives del pensament únic vigent a la Unió europea –únic i exclusivament alemany- que no és capaç de qüestionar-se, des de l’arrel, les causes del problema: a Europa, als europeus, ens convindria, segurament, una Alemanya europea, però no pas una Europa alemanya, com la que s’ha gestat, després de la nefasta reunificació… El perill és Alemanya, no Grècia…
Potser, utòpicament, podríem començar –com alguns petits nuclis ja estan fent, precisament, al moll de l’os de l’estructura…- a desconnectar-nos tecnològicament, per tal d’unir-nos humanament. Potser per canviar aquest model de globalització, a més a més d’una gran unitat política capaç d’imposar-se a les entitats financeres, capaç de tenir més poder que els grans bancs i que Alemanya, cal tendir a l’agrupació –a l’agrupació en la pàtria dels humans (una altra lletra que han intentat que soni “antiga”, malgrat la seva completa contemporaneïtat)-, en tot cas, per la desconnexió…
Comentaris recents