Tots els viatges comencen igual. També l’iniciàtic. Sempre creiem que s’està millor en el lloc on no hi som. I aquesta ansietat ens fa més mal del que la nostra pobra vida pot aguantar. Si vivim al camp, desitjaríem viure a la ciutat. Si vivim en un baix, voldríem viure en un sisè. Sempre seríem uns altres en una altra banda, i aquesta altra banda serà sempre la que ens fa patir tant amb la seva absència. Amb aquest conflicte s’inicia la recerca. La recerca de la llibertat.
En la distància del viatge, la llunyania fa recordar d’una altra manera l’absent. Com en un quadre impressionista, la llum pren un altre sentit des de lluny, les formes són percebudes d’una altra manera pels nostres sentits, els colors, els gustos… fins i tot els sons. I el que de prop ens semblava imperfecte, ara s’estilitza, perd pes i sembla diferent. Sembla una altra cosa.
La llibertat és l’obertura de l’ésser a diferents possibilitats… L’ésser lliure té un marge d’incertesa, de possibilitats, d’eleccions. Llibertat és obertura, horitzó, i l’ésser humà és lliure en la mesura en què és obert. La mort és el contrari de la llibertat, ja que tanca i conclou.
Les abelles, les formigues, els coralls també construeixen, però no ho fan lliurement, sinó de forma programada. No tenen capacitat per anar més enllà de la seva càrrega instintiva. No poden fer estil. La llibertat humana és la que crea estils constructius, condicionats per la tècnica i per la llibertat per obrir-se a nous gustos, a altres possibilitats.
L’home construeix i es construeix. I en aquesta tasca desplega la seva obertura, la seva llibertat. Tria, inventa i es reinventa. L’estil és l’home. Perquè l’estil és on brilla la llibertat … relativa, però real, de l’ésser humà. El nostre estil és el nostre ésser. És lliure el que tria i també el que no tria.
La llibertat cal construir-la, cal pintar-la, cal esculpir-la. Com en un quadre impressionista, una obra d’art. Ja ho deia Foucault: “Però ¿no podria la vida de tot individu ser una obra d’art? Per què un quadre o una casa són objectes d’art però no la nostra pròpia vida? ” Una obra d’art es configura de dues coses: el que hi ha en ella mateixa i el que no hi ha. El present i l’absent, formant part tots dos de la dualitat sempre enfrontada, però idèntica en essència. Ho diu Ortiz-Osés: “jo sóc el que no sóc”.
Desplaçar l’art (entès com a conjunt obert i variable de tècniques de construcció i creació) del simple àmbit dels objectes de la vida implica ubicar el subjecte en l’espai de l’experiència, no com a norma donada sinó com una forma incompleta. L’experiència personal és única. “El que tu fas, et fa”.
L’home té una ment proveïda de propietari, d’un protagonista de la seva pròpia existència. Jo, amb la meva consciència, sóc mestressa de mi mateixa. Sense consciència, sense una ment dotada de subjectivitat, no tindríem manera de conèixer que existim, i molt menys sabríem qui som i el que pensem. Sense la subjectivitat, la creativitat no hauria florit i no tindríem cançons ni pintura ni literatura. L’amor mai seria amor, només sexe. Les raons serien només causes. James pensava que “jo mateix” és la suma total de tot el que un home podia anomenar seu.
L’home no és invariant, és una forma incompletament constituïda que hem de construir amb llibertat … al nostre estil.
La llibertat com a concepte dinàmic, en el sentit d’alguna cosa que es pot construir, contrasta amb el concepte de la mateixa en la nostra modernitat tardana. Des de la Revolució Francesa, aquesta es concep com una cosa que es té o no es té, es conquesta, es guanya o es perd. Com un dret natural de l’ésser humà. Però la realitat és molt més complexa.
Diu Ortega y Gasset que “hi ha una vida que està sota la consciència, en aquest fosc recinte inexplorat encoratja instints que no coneixem, allà hi arriben sensacions de les que no ens n’adonem. En ell es realitzen tota mena d’operacions fisiològiques i psíquiques de les quals únicament en percebem els resultats “. En principi és limitada. En un principi el seu objectiu era la supervivència, el benestar i l’absència de dolor. Una altra cosa és que el control de l’instint animal mitjançant el pensament, la raó i la voluntat ens va fer diferenciar poc a poc dels animals. Però encara queda molt del nostre “cervell de rèptil”. I això limita en gran manera la nostra llibertat, la nostra consciència, la nostra capacitat de decidir.
Tu tens por de les aranyes? I de les rates? Són dues bèsties repugnants. Però d’entre totes les bestioles de la naturalesa, les que més temo són les serps. A l’estiu, quan surto a córrer al camp, trio els camins en els que sé per endavant que no en trobaré cap. És una por absurda, irracional. Crec que mai no m’he sentit amenaçada per cap, i tampoc no he vist cap serp viva fora del zoo. Deu ser una por arquetípica. D’aquestes que es transmeten a través de l’inconscient col · lectiu de generació en generació.
El fet és que es produeix un judici a priori en què es valoren totes les probabilitats de trobar una bestiola d’aquestes. Un cop avaluades les opcions, m’inclino pel camí més segur. Tot aquest procés té lloc de manera inconscient, és a dir, a penes és percebut per la seva immediatesa. Com deia Ortega, només en coneixem el resultat.
El fet és que la nostra deliberació conscient, el nostre jo, amb prou feines participa en aquesta i altres eleccions de la vida. La qual cosa fa pensar que estem dotats naturalment d’un mecanisme encobert limitador de la nostra llibertat. Ens inclinem, sense saber-ho, pel més segur, pel més agradable, si més no pel que no és nociu (per exemple).
I l’última conseqüència d’això és que no som ni serem mai lliures. Només relativament lliures.
La por, per exemple, fonamental per a la supervivència, és un potent inhibidor de la llibertat. I el pitjor és que no podem controlar-la.
La meva gata, que corre davant d’un gos que intueix massa a prop per estar segura, no ha raonat molt per decidir la seva acció. No ha pensat realment en les diverses opcions que se li oferien, ni ha calculat els costos ni els beneficis de cadascuna d’elles. Ha vist el gos i ha corregut.
Passa el mateix amb la intuïció, aquest mecanisme misteriós pel qual arribem a la solució d’un problema sense raonar-hi.
Quin és el teu color preferit? Per què? El meu color preferit és el blau, i no sabria respondre per què. Perquè sí. No ho sé. De vegades, d’una manera encoberta, de vegades no, una preselecció és realitzada en lloc de nosaltres mateixos. Un mecanisme biològic fa la preselecció, examina les diferents opcions i permet que només una s’accepti. De fet, les idees que en ciència han portat a un descobriment important, no derivaven de manera lògica del coneixement preexistent: els processos creatius en què es basa el progrés de la ciència operen al nivell del subconscient.
La llibertat en estat pur acabaria amb l’home. Coneixem, a la natura, moltes substàncies que en petites dosis curen i els seus efectes són positius. Però en estat pur, maten. Si la meva gata, per exemple, es posa a raonar si corre o no corre, cap a on i per què … al final se la menja el gos … moriria. Millor no raonar i córrer.
Però ja ho dèiem abans, no hi ha obra d’art sense la col·laboració del que no hi ha. Llibertat és triar i també no triar.
Comentaris recents