Què passa quan un ciutadà espanyol de confessió musulmana vol ser enterrat d’acord als ritus funeraris islàmics? I quan una comunitat protestant vol obrir una nova església? Necessita una llicència d’activitat específica? Què exigeix la concessió de tal llicència? Poden els testimonis de Jehovà instal·lar una taula petitòria en una de les places de la nostra ciutat? Pot fer ús una comunitat religiosa d’un poliesportiu municipal per a la celebració d’un acte multitudinari? És responsabilitat del Govern local garantir la seguretat en aquests casos? Pot una comunitat religiosa inscriure’s en el registre d’associacions del seu municipi com a entitat religiosa, o ha de convertir-se en associació cultural per a això? Aquestes són preguntes que les Administracions es fan permanentment i que no sempre saben respondre on està el problema?

Sociològicament el fet religiós a Espanya ha canviat notablement en els últims anys. Són diversos els elements que han motivat aquest canvi, però entre ells en destaquen dos. El primer, la secularització, que ha suposat tant un debilitament progressiu de la pràctica religiosa com l’aparició de postures allunyades de la religió. El segon, especialment intens durant l’última dècada, la diversificació de les creences religioses, una diversitat religiosa que es visibilitza a través de l’obertura de nous centres de culte de les diferents confessions –les dades de l’Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya xifren en 5.320 els llocs de culte de confessions minoritàries^[1] -. La immigració ha contribuït quantitativament al creixement d’un pluralisme que qualitativament ja existia al nostre país. Tenim avui, per tant, una societat menys creient, però amb una creença més plural.

Legislativament, a Espanya comptem amb un marc normatiu definit per la Constitució (1978), la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa (1980) i els Acords de cooperació amb les confessions -catòlica, evangèlica, musulmana i mongeta-. Aquestes normes es van promulgar en un context molt diferent a l’actual: la secularització no havia aconseguit encara un nivell de masses i el pluralisme religiós no era quantitativament rellevant, amb prou feines es podia albirar el creixement que experimentaria pocs anys després. En aquest sentit, nous desenvolupaments normatius en relació a qüestions que afecten directament a la pràctica religiosa, resulten necessaris. Però també és veritat que bona part de les dificultats que a dia d’avui troben tant els individus i comunitats religioses com els gestors públics en relació a la pràctica religiosa i a la participació ciutadana de les entitats religioses, no deriven tant de manques normatives com d’altres factors.

En primer lloc es podria parlar d’una inèrcia administrativa, fruit d’un imaginari col·lectiu molt arrelat, que interpreta el fet religiós com una confrontació entre clericalisme i anticlericalisme. Aquest imaginari social es trasllada a una pràctica administrativa inercial que sap donar respostes a les demandes de la confessió majoritària, però que desconeix què fer davant les demandes de les minories religioses. No obstant això, aquesta divisió, com diem encara no superada en l’imaginari, es troba clarament difuminada en el context sociològic actual. En realitat al nostre país hi ha un terç de la ciutadania practicant d’una religió (aproximadament un 27% catòlica i un 6% d’altres confessions) i la resta se situen en una gradació que va des del catolicisme cultural a l’ateisme. En aquest marc, la indiferència cap a la qüestió religiosa creix àmpliament al mateix temps que disminueix l’animadversió cap al religiós dominant en èpoques passades.

Un segon factor, entroncat amb l’anterior, remitent al vincle entre religió i ciutadania. Si els espanyols són clericals o anticlericals la resta de creences són “estrangeres”. Aquesta lògica s’ha vist reforçada en els últims anys pel paper que ha jugat la immigració en l’increment de la diversitat religiosa al nostre país. El resultat és que, en la pràctica, la gestió pública de la diversitat religiosa s’entén i s’aborda des de lògiques migratòries i no des de la perspectiva de la garantia de l’exercici de la llibertat religiosa.

Sens dubte la novetat de les demandes és un altre d’aquests factors. Fins fa relativament poc temps la gestió urbanística dels llocs de culte, per exemple, no era un tema habitual per a les Administracions Locals. La parròquia catòlica, o sempre va estar allí, o mai es va plantejar la necessitat d’una llicència d’activitat específica per a la seva obertura. Avui, no obstant això, la gestió dels llocs de culte resulta clau des de la perspectiva de la garantia de l’exercici de la llibertat de culte. Tampoc s’havia evidenciat fins a data recent, per citar un altre dels exemples als quals fèiem referència a l’inici del text, la necessitat d’adaptar els cementiris municipals a les especificitats dels ritus d’enterrament islàmic a pesar que es tracta d’un dret reconegut en l’Acord de cooperació de l’Estat espanyol amb la Comissió Islàmica d’Espanya (article 2), que és una Llei General.

I encara hi ha un últim factor clau: la distinció entre les esferes pública i privada en relació a la qüestió religiosa. La Constitució de 1978 va posar fi a la confessionalitat de l’Estat però va consagrar la llibertat religiosa com un dret fonamental, el primer, a més, a ser desenvolupat per una Llei Orgànica. No hi ha una dialèctica sobre si el fet religiós és públic o privat. No hi ha dubte que la creença forma part de l’àmbit privat de les persones, però tampoc hi ha dubte que l’exercici de la llibertat de culte incideix i es desenvolupa en l’àmbit públic i que, com a dret fonamental, necessita de la cooperació de les administracions per estar assegurat.

Per on començar a resoldre els problemes que es presenten? En primer lloc ajustant l’imaginari col·lectiu sobre el fet religiós a la realitat social del país i abordant l’acció des d’aquí i no des de paradigmes d’altres moments. El laïcisme i la llibertat religiosa no són dos elements d’un joc de suma zero. Necessitem impulsar una societat més laica i alhora amb major llibertat religiosa, i aquest impuls precisa de nous desenvolupaments normatius, però sobretot de sistemes de gestió que garanteixin els drets reconeguts per la legislació vigent. Les administracions han d’abordar els problemes des del dret fonamental i pensar com assegurar que el terç de la ciutadania que practica una religió pugui exercir el seu dret a disposar de llocs de culte, a ser enterrat d’acord als ritus funeraris de la seva confessió, a utilitzar la via pública…Des d’aquesta lectura de la gestió del dret és des d’on creix el laïcisme i els drets dels no creients com ocorre en altres àmbits –sindical, polític,…-.

El pluralisme religiós existent avui dia ha alterat les inèrcies de la qüestió religiosa al nostre país. La seva gestió planteja una oportunitat per avançar a un temps en el laïcisme de l’Estat i en la garantia de la llibertat religiosa que no hauríem de desaprofitar.

Comparteix

Facebook

Twitter

Linkedin