Deia Paracels, un metge i alquimista del Renaixement:
“Qui no coneix res, no estima res. Qui no pot fer res no comprèn res. Qui no comprèn res, no val res. Però qui comprèn, també estima, observa, veu… Com més gran és el coneixement inherent a una cosa, més gran és l’amor… Si algú creu que tota la fruita madura al mateix temps que les maduixes, no sap res del raïm”
No saber res del raïm, ni dels seus sucs, realment és una pena…
I és que n’hi ha que sembla que vulguin fer pena… I que algú faci pena, o pretengui fer pena, o sigui considerat com a motiu de pena, o objecte de pena, és ben fotut. I terrible!
I és que n’hi ha que, probablement, en gaudeixen, de fer pena. O que volen que ens creguem que en gaudeixen. Perquè, potser, continuen mantenint aquell vell criteri del dolor com a eix vertebrador d’una vida inhòspita i malagradosa que, com que no pot portar res de bo, cal purificar mitjançant el patiment. A base de penes. I una de les maneres més assenyades de fer pena és no permetre que el món, la vida, pugui oferir cap motiu de joia. I, si n’hi hagués, rebutjar-los. Són aquells macarres de la moral –de més d’una moral- que volen fer creure que hem vingut aquí a patir. Fonamentalment, a patir. I, per això, es neguen a gaudir. I volen que els altres tampoc gaudeixin. I, com que no tenen massa més recursos, tanquen els ulls. I diuen que no hi ha res més que una sola cosa. I que, per tal que aquesta cosa –la que sigui- pugui ser prou ben preuada i prou ben valorada, cal negar la diversitat de les altres coses, que potser ens distraurien d’aquest rol patidor i ens permetrien accedir a gaudis insospitats. I terrorífics. Per això tanquen els ulls, pleguen les orelles, amaguen el cap, neguen la paraula, renuncien al gust, emmalalteixen si algú dels “altres” s’apropa prou com per tocar-los… Enduts per un criteri irrenunciablement monista –només allò que ells poden pensar (suposant que els sigui aplicable el verb) és pensable. La resta, fora. S’espanten, de debò, quan es presenta la possibilitat de trobar-se amb més d’una opció. Amb més d’un tipus de raó. Amb més d’una mena de societat. Amb més d’una determinada configuració cultural. Amb més d’una religió. Amb més d’un agnosticisme. Amb més d’una forma d’entendre el món. O de significar la vida. I, com que s’espanten, volen sostreure tota raonabilitat a allò que és “l’altre”… Idea, concepció, forma de viure, persona…
Ah! Ja hi som… Com que les persones, així considerades, una a una, som ben poqueta cosa, ho tenen fàcil. Per espantar. I per afavorir que algú més s’espanti, i els compri la recepta contra la por… Contra la por d’allò que pot semblar diferent, contra la por a la diversitat d’una realitat que, per molt que es neguin a mirar, és prou plural. Contra la por venen discriminació, rebuig, ocultació, misèria barrejada amb mandra que serveix per identificar l’altre com a culpable de trencar l’esquema monotemàtic que constitueix l’únic recurs que tenen per fer valdre un criteri de falsedat, contrari a la realitat, oposat als signes de la vida i de les seves manifestacions… Per això no els agraden els diversos, siguin individus, llengües, opcions, actituds, sexes o formes de pentinar-se, cuinar o rentar la roba. Per això preferirien, si poguessin, expulsar tots aquells altres. I, així, continuar conservant el monopoli de la unicitat forçada i completament abstracta. I mantenir el fàstic, l’avorriment, la pena. I vendre la fórmula autoritària per defensar-se, ells mateixos, de les seves pròpies pors.
No hi ha més antídot que córrer el risc de la llibertat. Que és la valentia civil de la pluralitat, que no pot pas ser si no és diversa, i no pot assumir la diversitat si no és, d’arrel, democràtica, exempta d’hegemonismes i d’imposicions, per poder fer-se càrrec del conjunt d’altres que som, caòtics i barrejats, els éssers reals. No pas les seves abstraccions. I per poder fruir, de debò, d’aquesta diversitat, ens hem de mirar els ulls (no en podem fruir si ens els tapem, o si ens els tapen, o si ens creiem que ens els volem tapar), escoltar les veus, tocar les mans, apropar-nos i aprendre. I divertir-nos junts. O sigui, sense reclusions en comunitats fragmentades ni en grups que només es respecten perquè no es troben. No, ens volem trobar. A l’espai de tots, Sense pors i sense pena.
I pensar una miqueta, o una miqueta més, és un ajut…
Deia Bertrand Russell, filòsof, matemàtic i home d’acció cívica compromesa, del segle XX:
“La filosofia no pot per ella sola determinar les finalitats de la vida, però pot alliberar-nos de la tirania del prejudici i de les deformacions causades per una visió estreta. L’amor, la bellesa, el coneixement i l’alegria de viure són coses que mantenen el seu esclat per ampli que sigui el nostre àmbit. I si la filosofia pot ajudar-nos a sentir plenament el valor d’aquestes coses, haurà complert el seu paper en l’obra col·lectiva de l’home de portar la llum en un món de fosca”
I és que, de debò, fan pena, perquè, ja que no poden gaudir de la diversitat, com a mínim, haurien d’admetre que aquesta diversitat existeix. I que això no fa cap pena.
Comentaris recents