Indignació, compromís i cerca de la llum, en una societat en crisi

Juliol 2011 - Debat polític, Participació - Autor/s: - sense comentaris

– I –

IndignacióQuan Stéphane Hessel va publicar el seu opuscle Indignez-vous (Indigneu-vos) i, sobretot, quan aquest títol es va convertir en un èxit de vendes, a França i arreu, la sorpresa no va ser ni que algú s’atrevís a expressar aquesta forma de protesta amb claredat, ni que l’autor fos un vell militant de la Resistència compromès amb la defensa universal dels drets humans, sinó que el llibre hagués trigat tant a ser escrit i publicat. Com és que ningú havia gosat fins ara posar negre sobre blanc un sentiment compartit per amples capes de la població? Però la història, en realitat, havia començat molt temps abans. Havia començat quan el president Reagan i la primer ministre Thatcher van predicar la dieta més radical d’aprimament de l’Estat, i va seguir amb la cursa dels uns i dels altres per reduir els impostos. Baixar els impostos és d’esquerres! es va arribar a dir, en un eslògan sense sentit, com quasi tots els eslògans, que podia contenir una part de veritat (els impostos poden i han de baixar quan així ho aconsellin certes circumstàncies, quan la mesura resulti d’una administració eficient dels recursos públics), però que esdevenia una bajanada si la reducció d’impostos es convertia en una finalitat en ella mateixa (igual de bajanada que quan la pujada d’impostos esdevé també una finalitat en ella mateixa). La darrera escena de les retallades impositives, la reducció a cero de l’Impost sobre Successions en herències i llegats entre parents de primer i segon grau, forma part d’aquest seguit de gestos demagògics nascuts de la fòbia contra l’Estat; una retallada d’impostos, al mateix temps que patim la retallada de serveis públics essencials que ja semblaven consolidats en el si d’una societat que aspira al benestar.

No voldria ser mal interpretada. No em manifesto contra la supressió de l‘impost successori. Només dic que ni era el moment ni han estat utilitzats els millors arguments. Alguns, o molts, programes polítics tracten als votants com a menors d’edat i ressalten temes com aquest, o com els límits de velocitat a les autopistes, com esquers per a la pesca de sufragis. Aquest és un dels nostres greus problemes col·lectius, que es prima la captació de vots (un paper inert que contribueix a la designació dels governants) sobre el servei als electors (éssers humans amb capacitat de pensar, de sentir, de gaudir i de sofrir).

La indignació que propugna Hessel és una reacció contra aquesta preeminència de les paperetes de vot sobre les ànimes dels electors. És una indignació pacífica, però ferma, contra els canvis que només serveixen perquè tot continuï igual. És una indignació plenament justificada contra l’autocomplaença dels qui defensen interessos (sobretot, els seus), i obliden que la raó única del sou que cobren, a càrrec dels contribuents, és la promoció de l’interès públic. Què diferents que són els interessos en plural de l’interès en singular! I quina confusió entre el pluralisme com un valor superior de l’ordenament jurídic, destinat a l’avenç d’una societat compromesa constitucionalment amb el lliure desenvolupament de la personalitat (és a dir, la consideració de la diversitat com un actiu generador d’unitat), i la pluralitat de grups i grupets de conspiradors involucrats només en el seu benefici (és a dir, l’egoisme de grup com un element perpetuador de la segregació comunitarista).

La indignació de Hessel es trasllada el 15 de maig de 2011 a les places majors de les principals ciutats espanyoles, ocupades pacíficament per les acampades de milers de persones. La notícia dóna la volta al món. Els operadors polítics i alguns comentaristes qualificats mostren el seu desconcert. Ho descriu a La Vanguardia del 7 de juny Miquel Roca Junyent: per als informadors, el fet més rellevant d’un sistema democràtic, com ara les eleccions a les que participen centenars de milers de persones i a les que es decideixen qüestions que afecten a milions de ciutadans, té menys interès informatiu que unes concentracions d’uns quants milers de persones… Roca expressa, amb pulcritud, les preocupacions dels benpensants davant un moviment inquietant. Però em sembla que ni ell, ni els partits institucionals, ni els sindicats, han entès que el 15-M, com ha apuntat Nigel Townson a El País del 6 de juny, és un moviment més reformista que revolucionari, clarament pacífic, crític amb la situació present i amb el conformisme d’una classe política adormida (i en alguns casos, corrupta). El valor del moviment de les acampades ha estat l’element sorpresa, precisament la setmana abans d’unes eleccions que anunciaven un desig de canvi, materialitzat aquest cop amb un lliurament massiu del poder al Partit Popular i a Convergència i Unió. El 15-M ha estat un moment, irrepetible, que mereix ser valorat.

– II –

Alguns exponents polítics i empresarials han reaccionat davant les acampades del 15-M titllant (expressament o tàcitament) els indignats com gent anti-sistema. Potser la màxima expressió d’aquesta forma de menysprear el moviment dels indignats ha estat la violència de la policia ordenada pel conseller Felip Puig el divendres, 27 de maig de 2011. Els indignats han sorprès i, fins i tot, han enutjat a una part notable de responsables polítics, per dos motius: perquè han descobert, com al conte de Hans Christian Andersen, que el rei és nu, i perquè la reacció de la gent, de totes les edats, inclosos els militants de base dels partits polítics, ha estat de simpatia amb els indignats, de preocupació compartida pel futur de la nostra societat, de crítica de les males pràctiques d’una democràcia envellida. L’any 1981, la IV Assemblea Nacional del Moviment de Crítica Radical, celebrada a Sant Cugat del Vallès, ja denunciava una democràcia prematurament envellida, la del que anomenàvem monopartidisme imperfecte de la por al canvi. Avui, els indignats es queixen d’un bipartidisme imperfecte o d’un duopoli institucional (amb les excepcions basca i catalana, que no arriben a ser multipartidismes), tancat en la inèrcia del seu enfrontament més aparent que real en les coses importants, visceral en les formes d’exclusió mútua i allunyat de les incerteses i angoixes que han acabat afectant la moral col·lectiva d’una societat en crisi.

Què fàcil que seria per a una classe política en hores baixes, que dóna la impressió d’estar formada més per gent que necessita una feina còmoda (amb algunes excepcions, sens dubte) que per ciutadans amb ganes de servir la gent i el seu país, què fàcil que seria que el moviment dels indignats fos anti-sistema… Podria, així, continuar refugiada als seus immensos despatxos del món irreal, esperant la dilució dels indignats en l’avorriment. Però si alguna cosa no són els indignats és anti-sistema, doncs les seves respostes (espontànies, irrealitzables, sovint contradictòries) transpiren el desig d’un sistema millor. Moviment no violent, per essència, ordenat en la mesura del possible, contrari a la disbauxa de l’alcohol o de les drogues, protector del millor significat de la propietat privada i perseguidor dels robatoris, antidogmàtic fins a la medul·la (tot es vota a l’assemblea), i coherent a la seva manera (botiguer, si no pots vendre, vine a explicar-ho i en parlarem)… Els indignats han parlat de conceptes típics del sistema (impostos, beques, habitatges, sous, ofertes d’ocupació, futur, supressió del Senat!). El moviment del 15-M és optimista i creu que el canvi és possible, mentre que el moviment anti-sistema és pessimista, i està condemnat a trencar amb perseverança, un cop darrere l’altre, els vidres de l’aparador del McDonald’s. L’optimisme social demostrat és el que fonamenta que la indignació sigui substituïda pel compromís.

Els dies de violència anti-sistema, la gent fuig de l’escenari. Els dies de no violència indignada, els pares i els avis dels joves indignats es converteixen en uns indignats més, i es passen algunes hores a les acampades, amb la nostàlgia d’aquella primavera de 1977-79, el primer cop que florien els ametllers, desprès d’aquella altra primavera de 1931, quan, com diu Vicenç Molina, van proclamar la República perquè van voler desfer els privilegis vells i prendre el sentit sincer d’una realitat per a tots.

Dues enquestes publicades durant la primera setmana de juny de 2011 donen la fotografia de la percepció social de les acampades, i ho fan amb unes magnituds absents d’altres protestes ciutadanes. Així Gesop/El Periódico destaca que el 64,1% comparteix les reivindicacions del moviment. L’anàlisi per record de vot a les eleccions parteix d’un mínim de suport del 46,6% entre els votants del PP, molt proper a la meitat, per arribar al 87% d’IU, amb tota la resta de partits de l’arc parlamentari superant el 60%. Es nega a les acampades la naturalesa de grup antisistema (55%), se li atribueix el caràcter de resposta a un malestar general (88%) i es malfia que els polítics facin cas de les propostes (68,5%). Per a Metroscopia/El País el 66% simpatitza amb les acampades, el 81% pensa que les raons de la protesta estan justificades i el 80% considera que es tracta d’un avís sobre problemes reals existents a la nostra societat. El suport més baix entre els votants dels partits s’obté al PP, però torna a ser un altíssim 46%. La unanimitat es quasi total a l’hora de lamentar la pèrdua de poder dels governs i dels parlaments en favor d’allò que anomenen “mercats” (83%) i de qüestionar el funcionament dels partits polítics a l’hora de copsar les necessitats dels ciutadans (90%).

Les dades són massa contundents com per no sumar a la solidesa dels plantejaments que, des del sofriment cívic, volen posar-li tensió als representants electes i als governants, la contundència d’uns percentatges inhabituals a les estadístiques d’opinió. Unes estadístiques que confirmen la impressió del carrer sobre les angoixes del futur, fins i tot abans que es notin els efectes del “concurs de creditors” de les nostres administracions públiques. Una contundència en les idees que desaconsellava fermament la contundència repressora de la policia catalana el dia abans de la final de la Lliga de Campions, una mostra eloqüent de la incomoditat d’alguns responsables governamentals davant un moviment que compta (ho repeteixo, per referència als interrogants que posa sobre la taula) amb el suport majoritari dels ciutadans. En aquest sentit, Remei Margarit, a La Vanguardia (4 de juny de 2011): si el Govern de la Generalitat no s’adona del que està passant en la societat civil és que no se’n vol adonar.

Una crítica, potser superficial, del moviment de maig de 2011 vindria de l’extrapolació del seu lema democràcia real ja! com si democràcia real impliqués la supressió de la democràcia formal, substituïda per una mena d’assemblearisme. En realitat, una de les característiques de les acampades és que no proposen suprimir les eleccions, sinó, al contrari, canviar el sistema electoral; no volen la desaparició dels governs, sinó la seva millora; no propugnen, dit amb paraules de Joan-Francesc Pont, una política de força sinó retornar-li la seva força a la Política. Com ha descrit Javier Marías (El País Semanal, 5 de juny de 2011, pàg. 102): la majoria no qüestionem la democràcia ni l’existència dels partits (…), però potser les cúpules actuals de PP, PSOE, IU, PNV, CIU i altres haurien de fer-se a un costat i deixar el seu lloc a gent nova no contaminada… Les conseqüències del 15-M haurien de veure’s, sobretot, en un canvi de programes i de dirigents als partits tradicionals, i en una recuperació dels vots nuls, en blanc i absents per a futures eleccions.

– i III –

He explicat fins ara els motius que em fan comprendre (i compartir en bona mesura) les raons dels indignats per a la seva protesta, així com l’adhesió a la proposta de Stéphane Hessel que la indignació ha de convertir-se en compromís amb l’aprofundiment de la democràcia. Ara, vull esmerçar un temps a afegir un tercer nivell de consideracions: no hi haurà cap efecte de la indignació ni servirà per a res el compromís, sense una efectiva redistribució del coneixement, un concepte que també prenc en préstec de Joan-Francesc Pont, qui el va formular per primer cop al ja llunyà discurs nocturn al Moviment Laic i Progressista, a Cerdanyola, el 4 de juny de 2004.

Ho faré identificant alguns dels enemics descrits o evocats pel moviment del 15-M i tractant de bastir solucions als problemes que no passin per la improbable i, probablement, impossible (fins i tot, indesitjable) destrucció pura i simple dels enemics.

La Banca, en primer lloc, resulta notori que es mereix moltes de les critiques que rep: entre altres, manca de transparència en les seves inversions, marginació de criteris ètics en la seva selecció, retribucions obscenes dels seus directius, en alguns casos, inexistència d’un control real de la propietat sobre els managers, que converteix en il·lusòria l’aplicació a aquesta mena d’entitats de les previsions garantistes de la Llei de societats de capital, gestió ineficient compensada amb la injecció de fons públics, proliferació de fórmules contractuals atípiques i incomprensibles per a la majoria dels seus clients (com el swap de tipus d’interès), i falsa garantia dels productes financers comercialitzats (com als casos Lehman Brothers i Madoff…). Intuïtivament, crec que podem estar d’acord amb la impossibilitat de resoldre tots aquestes problemes al mateix temps i que ni la supressió de la banca ni la seva nacionalització implicarien una millora en cap sentit. La via reformista passa per l’exercici d’una autoritat reguladora forta i independent, i per l’alfabetització financera de la gent, des dels primers nivells educatius, qüestió que ha posat de relleu un estudi de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia per a l’Institut d’Estudis Financers. Una ciutadania ben formada en matèria econòmica i financera és una ciutadania capaç d’exercir sobre la banca la pressió intel·ligent de qui coneix de què s’està parlant.

La suposada privatització de la Universitat, com a segon exemple, atribuiria a l’anomenat pla Bolonya tots els mals, i la solució passaria pel manteniment de la quasi gratuïtat actual del sistema universitari, inclosos els màsters (anomenats oficials). Sense perjudici d’evocar aquí que l’abandonament de les categories històriques dels títols universitaris (molt especialment el de Llicenciatura) constitueix una excepció espanyola no seguida pels països del nostre entorn, he de compartir el desig de gaudir de la millor universitat possible al servei de les persones que demostrin mèrit i capacitat. La valoració del coneixement transmès a les universitats i la recuperació de l’impuls a l’esforç, a l’estudi, a la recerca i a la innovació, al meu parer, passen per l’assumpció de quin és el cost real d’una universitat veritablement d’excel·lència i de quina manera els diners dels contribuents són administrats al servei d’aquells objectius. El miratge de la quasi gratuïtat, n’estic convençuda, no ajuda en res.

I, en tercer lloc, d’entre tantes qüestions de preocupació compartida per una societat creixentment angoixada, l’accés al treball, l’assoliment de la vocació pròpia, l’obtenció de recursos per a l’emancipació i la continuïtat de l’autonomia personal. No nego, en absolut, la conveniència i l’exigència de justícia perquè les persones que perden el seu lloc de treball rebin un subsidi de la seguretat social (tal com esmenta de forma especial l’article 41 de la Constitució), però sí afirmo, amb rotunditat, que resulta prioritària la creació de les condicions de progrés econòmic, basades en la lliure empresa, per damunt de qualsevol altra política, doncs les administracions públiques només poden protegir els ciutadans amb dificultats quan el nombre de ciutadans contribuents és prou alt com per equilibrar les despeses i els ingressos públics.

En resum, l’acceptació inevitable de la nostra pobresa només pot trobar la sortida de la foscor actual en la capacitat de cada persona, al si d’una societat vertebrada pel valor de la fraternitat, per un conjunt de virtuts públiques que comencen per una austeritat ben entesa. Què vull dir amb l’expressió austeritat ben entesa? Una austeritat que no pretengui condemnar els sectors més desfavorits a la marginació, que seria l’austeritat criticada per insolidària per Joseph Stiglitz, una austeritat, al contrari, que demani un esforç fiscal raonable als contribuents, basat en el principi clàssic de progressivitat, però sense la demagògia emprada en algunes ocasions (un exemple de la qual és proclamar que la reintroducció de l’impost sobre el patrimoni podria ser la via de resolució de tot, quan mai no ha tingut una gran capacitat recaptatòria), i una austeritat que doni prioritat a les polítiques socials i que, al mateix temps, abandoni la política de la gratuïtat, font de deseducació ciutadana i incentiu de l’abús sistemàtic. Una austeritat com la que demana Rosa Cullell a El País, el 8 de juny, impregnada d’honradesa i allunyada del “viure al dia” d’una societat kleenex, acostumada a utilitzar i llençar les coses…

La gran desigualtat del nostre temps és la injusta distribució del coneixement. Podria dir-se que el coneixement és cada cop més patrimoni d’una minoria, en part afavorida per la seva posició econòmica, però, en realitat, no ens enganyem (cada cop hi ha menys gent cultivada entre les antigues classes privilegiades), resultat d’un conjunt de factors que permeten a un selecte grup de persones sobresortir de la mediocritat general (per exemple, amb el domini d’idiomes o l’ampliació d’estudis a l’estranger). Al mateix temps, podria dir-se que una majoria viu allunyada de l’amor a la saviesa i que no disposa de les eines per cercar la llum. Només les polítiques públiques d’educació cívica, de construcció d’una ètica compartida del treball i de l’esforç, i el consens social sobre la necessitat de superar l’individualisme per republicanitzar la convivència, implicaran una redistribució del coneixement i atorgaran a les persones noves possibilitats d’exercici de la seva llibertat.

La desigualtat, combinada amb la misèria, en el marc d’una economia construïda sobre peus de fang, requereix escoltar els missatges de socors que procedeixen de diverses fonts, una de les quals han estat les acampades del moviment del 15-M. Més enllà del diàleg social entre els sindicats i les organitzacions empresarials, més enllà del diàleg polític entre les forces que es reconeixen en la Declaració Universal de Drets Humans, el moment actual fa indefugible que algunes qüestions importants siguin objecte del pacte més ample possible. El remei als nostres mals més greus passa per la capacitat de bastir un nou consens, sobre el que tradicionalment s’ha anomenat sentit d’Estat, i per la recuperació, insisteixo, de la Política. En paraules de Vicenç Molina, al seu discurs del passat 14 d’abril de 2011, que ja he esmentat abans: no renunciem a la política (…) no hi renunciem perquè, des de la llibertat, denunciem la falsedat i assumim la coherència.