Hi ha algun debat en el si de l’esquerra europea? Hi ha cap voluntat de regeneració? Hi ha capacitats d’interpretació de la societat que s’allunyin dels models tecnocràtics i que qüestionin el desordre imposat per un sistema econòmic embogit? Hi ha reflexió sobre les conseqüències d’haver acceptat, ineludiblement, el pensament únic? Hi ha valors que s’oposin a una societat de mercat entesa en funció dels interessos comptables de les grans empreses i del món financer? Hi ha algú que pretengui vincular el pensament progressista a la solidaritat, a la cooperació, als valors humanistes? Que no es pensi que cal fer front a la dictadura dels mercats financers, precisament, sotmetent-s’hi amb l’única lectura de la competitivitat o la productivitat en el sentit més mercantil dels termes?
Martine Aubry, va ser, com a ministra d’Afers Socials i de Treball en el govern de Lionel Jospin, la promotora de la jornada de les trenta-cinc hores, i és actualment alcaldessa de Lille. I comença a plantejar-s’ho.
Des dels corrents esquerrans del Partit socialista francès arriben, de tant en tant, invitacions a una reflexió que podem compartir.
Us n’oferim un petit fragment, d’un pretès nou missatge que, des de França, pot interessar –òbviament, sense oblidar-ne la clau francesa- els que defensem un nou model de construcció europea, amb un nou model rehumanitzat de societat.
“Una altra vegada, hem d’impulsar França, amb tenacitat i sentit d’interès general!
El món ha canviat sense nosaltres. França, ella, vol canviar de segle, de civilització, i retrobar la confiança en ella mateixa.
L’esquerra ha definit avui un nou horitzó. Com si el fil de la història comuna de França i de l’esquerra s’hagués trencat el 2002 i hagués esdevingut ara una renovació possible. Això és cert per a l’economia, per a les proteccions socials, per a les respostes a les crisis ecològiques, i també per a la democràcia.
Un nou model s’obre dins la crisi. Tal com apareix ara, la prosperitat no es limita al creixement. Però el progrés és possible en aquest canvi de civilització. Assumint després de deu anys la direcció del Partit Socialista, sovint em pregunto sobre el futur del socialisme, sobre el nom, el seu sentit i la seva força. Per què aquest ideal no se supera? Aquest que va donar el seu nom al primer partit de l’esquerra francesa?
No falten respostes. Us deixo aquí algunes de les meves.
Es tracta de fer societat, i no d’organitzar una col·lecció d’individualismes, d’interessos particulars sempre insatisfets. La fi de la llarga seqüència neoliberal, la necessitat de les grans regulacions mundials, l’aspiració de la majoria per al desenvolupament sostenible donen un futur a l’esquerra. La qüestió social, la més greu, queda lluny de superar-se, i una part de la França menystinguda i invisible ha de recuperar un lloc a la República.
El bé públic, l’intercanvi, la cooperació, l’associació i el mutualisme descriuen nous territoris que, sense ser aliens al mercat, no s’hi sotmeten. Hem de pensar més fort i més lluny, decidir el límit de l’àmbit del mercat, defensar i valorar els béns comuns i els espais d’acció col·lectiva i de cultura. Les nostres idees tenen futur.
Justícia, respecte, veritat. L’esquerra del futur avança, una esquerra forta en els seus valors i forta en un projecte per canviar la civilització.”
Martine Aubry, primera secretària del Partit socialista francès.
Extret de: PARTI SOCIALISTE. “Pour changer de Civilisation”. París: Odile Jacob, març 2011.
Comentaris recents