L’endemà dels aldarulls provocats pels indignats al Parlament de Catalunya, un programa de televisió trasllada a la seva audiència la pregunta sobre si s’està d’acord o en desacord amb el moviment 15M. Subtilment però clarament, s’insinua com a violent el moviment dels indignats.
La societat de la infoxicació ens ofereix més confusió que no pas claredat. Quan algú planteja una crítica, no consignada, ho fa enfrontant-se a un excés de dades i opinions –verídiques o falses, objectives o arbitràries- que dificulten formar-se una idea equànime del què i del perquè ocorren les coses. Mitjans de comunicació, actors socials, grups d’interès econòmic o empresarial i individus influents, ens conformen una història a base de repetir missatges, a cops subtil a cops maldestra, que configura el desenfocat retrat de l’opinió pública. Si, com fou el cas de l’Arcadi Oliveres, no s’accepta aquest relat com a fet verídic, l’opositor s’enfronta a l’ostracisme social al qual tot outsider és condemnat. Ser crític amb l’entorn i amb el frame oficial, és córrer el risc de quedar fora del sistema, com si d’un il·luminat o un ignorant es tractés.
Quan el 1949, George Orwell va escriure 1984, l’autor imaginava un futur vigilant en una societat totalment controlada des del poder polític, on la novaparla i la policia del pensament, tutelaven les consciències i les morals d’uns individus sotmesos a la voluntat d’un gran ull. Precisament el 1984, data d’aquella utopia orwelliana, Alan Moore posava lletra a un còmic que es titulava V for Vendetta, en què el control sobre una societat que vivia ensinistrada per l’elit havia dut els ciutadans a la més absoluta tirania i manca de llibertat.
El 15 de maig de 2011 un moviment ciutadà irromp en plena campanya electoral, i ho fa reptant i assenyalant totes les patologies que havíem encobert i alimentat en el nostre sistema durant la darrera dècada. Inicialment, aquest moviment, inspirat a l’estil de les revoltes àrabs, és promogut per algunes plataformes d’internautes, fins aleshores poc conegudes, com DemocraciaRealYa!, #nolesvotes o els activistes de l’exSGAE. Quan la versàtil opinió publicada se’n fa ressò, les primeres reaccions són de total suport i complicitat, sota el pretext que s’havia vessat el got de la paciència.
Inspirats en la història d’un vell resistent francès, Stéphane Hessel, que gosa comparar la segona guerra mundial amb la situació actual, el best-seller Indignez-vous posa la lletra a la cançó dels desclassats, i la història de l’irreductible V d’Alan Moore la imatge d’una màscara inert simbolitzant una multitud que comença a despertar i a perdre el respecte a uns pocs que fa temps que han perdut la vergonya.
Els fets es succeeixen a gran velocitat. Avui ja és passat. Els debats a les acampades es perpetuen i sobrepassen, per primer cop, el marc legal, en el moment que la Junta Electoral Central considera il·legal el manteniment d’aquestes mobilitzacions en ple període electoral –inclosa la jornada la reflexió-. Cap governant gosa utilitzar l’ús de la força, però queda evident l’envit que el moviment fa al poder establert. Passen les eleccions i la dreta aconsegueix una aclaparadora victòria. Sempre s’obté el mateix resultat quan l’individu sent amenaçat el seu futur.
Comença la fabricació del consens del que Chomsky n’ha encunyat el seu infal·lible efecte en les nostres imperfectes democràcies. Creem les condicions perquè una majoria accepti el què en condicions originals no acceptaria mai. Cal dualitzar el conflicte obligant la majoria a posicionar-se de forma maniquea. Aquesta maniobra troba, amb la gravíssima actuació contra el Parlament de Catalunya, un esquer incomparable, un fet que, amplificat pels ressorts que forgen el consens social, es percep com un episodi impopular i lamentable. És aquí quan es produeix l’inevitable ruptura entre la reivindicació –per tots defensada com a legítima- i l’acció –que el poder vol aflorar per deslegitimar la protesta.
Es demana al moviment 15M la necessitat d’oferir propostes, solucions i requeriments concrets per canviar el que necessàriament és una societat complexa i plural, inscrita en un sistema no menys complex. Tanmateix, el poder, que es sent amenaçat, desautoritza el moviment quan explica el relat d’una forma dual i simplista, fent reduccionisme, i ens obliga a escollir entre trinxeres enfrontades, quan en realitat el que es fa és buscar còmplices i aliats per negar i desprestigiar una expressió de rebuig social que no comparteix. En el procés de fabricar aquesta única veritat, i la voluntat d’arrenglerar en un cantó o un altre la majoria social, es busca desesperadament etiquetar i simplificar els fets que ens envolten per fer-nos-els comprensibles, fins i tot plausibles, i això es veu facilitat per la naturalesa d’una mobilització que s’expressa com una massa heterogènia d’interessos i reivindicacions i, per què no dir-ho, amb clares però legítimes contradiccions.
Sense banderes, ni líders, ni lemes clars, ni símbols com els que històricament havien resumit una idea -l’anarquisme, la falç i el martell o el sol que somriu sense nuclears-, interpretem com una feblesa la manca de màrqueting en la reivindicació. En la societat de la imatge, el 15M s’expressa com un moviment sense missatge central, unívoc, sense consignes repetides fins a la saturació, només amb la negació dels representants polítics, i tot just algun aforisme que ha fet fortuna com “si no ens deixeu somiar no us deixarem dormir”. Potser hi ha un cert romanticisme polític de fons en tot allò que es reivindica, però no pas ingenuïtat. El 15M sap, o intueix, que quan aixequi la bandera d’una consigna ideològica, aquest mateix estendard serà usat per combatre el conjunt del moviment.
És molt difícil mantenir la calma quan els sentiments de frustració, de fracàs personal i d’impotència assetgen la raó. És remarcable i preocupant la manca de confiança, de fe, de certeses i d’esperances que aquest col·lectiu batejat com els indignats atresora amb la resignació de qui sap que res no canviarà. Inexistència de confiança en el sistema i en aquells que n’han ostentat els seus quadres de comandament. Un nexe trencat. Entre els governants i els governats. Els altaveus potents continuen anatematitzant el moviment per un pecat que no han comès. S’ha arribat a un cert paroxisme individual?
El 15M indica clarament que ens trobem en trànsit. D’un indret que s’esgota cap a un de nou que encara no hem descobert. És compatible el capitalisme actual, amb més llibertats civils, polítiques i un aprofundiment democràtic? No, necessàriament. Quan, a l’albada de la revolució industrial els treballadors s’alçaven contra les seves condicions laborals, el capitalisme no va vincular la producció de més vehicles Ford a més benestar, ho feia a més consum: sabia que permetria nodrir el propi sistema. Va ser la lluita social, la perseverança i l’obstinació de les classes treballadores que, vençudes per una flagrant situació d’injustícia, exigiren millores laborals que serien raonables per l’augment de la producció. Per això no cal oblidar que el sistema no fa la democràcia, el capitalisme és perfectament compatible sense llibertats ni drets.
Estem en una cruïlla en la que es fa necessari defensar sense vacil·lacions les llibertats i l’estat del benestar. O, si per contra, continuem creient en la reforma de l’actual sistema capitalista, amb l’esperança que en el futur tinguem alguna probabilitat d’enriquir-nos més i més –si es que mai ho havíem aconseguit mínimament-. Malgrat la visió que cadascú tingui en relació al moviment 15M, tenim pendent un objectiu inajornable, la definició d’una alternativa. Si tenim clar que volem gaudir dels drets socials conquerits, haurem de rebutjar els marcs preconcebuts i els estigmes a qualsevol proposta política que pretengui alterar l’equilibri de poders actuals.
És en aquest sentit que la participació política s’ha d’erigir com un element clau. El bloqueig i la limitació a aquesta participació política és afebliment democràtic. La població constata que se li escatimen decisions, que viu en una ficció que l’obliga a prescindir d’allò que és seu. És aleshores quan sorgeix la indignació i la gent es revolta. Està molt de moda parlar del dèficit, el gran mal de les nostres economies, però la revolta popular ens indica que el dèficit que existeix és el dèficit democràtic, i si d’aquest no se’n parla correm el risc d’hipotecar el progrés, el benestar i la convivència.
Cal una fèrria defensa de la primigènia reivindicació d’imaginar alternatives, de pensar-les i, fins i tot, de defensar-les en el debat públic sense els tribunals del pensament que fabriquen falsos consensos sobre el que es pot pensar i el que no. No hi ha possibilitat de construir res de nou si abans de començar se’n renuncia. La capacitat de generar noves idees –per oposades o contradictòries que siguin entre elles- passa per la seva deliberació en l’àmbit de l’opinió publicada, i s’haurien de poder contrastar amb altres idees, però no sobre la base de la negació, que és el que el pensament dominant fa.
Comentaris recents