Manel Camós

Abril 2011 - Entrevistes - Autor/s: , - 1 comment

Manel CamósEn Manel Camós és enginyer químic i economista, entre altres coses… Ha exercit diferents funcions, tant per a l’empresa privada com per a les institucions públiques. Ha estat assessor per a temes europeus del Ministeri d’Indústria i Energia, entre 1985 i 1987, i ha treballat a la direcció general de Relacions Exteriors de la Comissió europea, i a la mateixa direcció del Parlament europeu. Va ser el cap de la negociació de la Comissió europea amb Letònia i Polònia, al llarg del seu procés d’integració, entre 2000 i 2004. I, des del 2005, és el director de la representació de la Comissió europea a Barcelona.

… Doncs sí, no hi ha més remei que començar pel començament –que també podria ser el final…- i, com que tenim confiança, et direm, directament, que justifiquis l’actual funcionament de la Unió Europea, com si parlessis amb euroescèptics…

La Unió Europea és una història d’èxit. És la primera vegada en la història que un continent, amb la seva diversitat de llengües, cultures i històries, decideix iniciar un procés d’unificació política. No hi ha cap precedent històric. En poc més de mig segle la Unió Europea ja compta amb institucions pròpies, amb un parlament elegit per sufragi directe, amb una moneda pròpia i amb un pressupost gens menyspreable, que permet dur a terme polítiques públiques de tot tipus (reequilibri territorial, suport a la recerca, foment d’intercanvi d’estudiants, impuls d’eixos de transport transcontinental…). La nostra Unió va néixer el 1952 amb tan sols 6 Estats fundadors i uns 150 milions d’habitants i, avui dia, ja compta amb 27 Estats membres i 500 milions de ciutadans, que, des de fa uns mesos, gaudeixen d’una garantia complementària per als seus drets: la Carta dels Drets Fonamentals. Bressol de l’Estat de Benestar (una de les millors aportacions europees a la humanitat), la Unió Europea és la primera economia mundial. I, malgrat les dificultats que encara té a l’hora de fer valer el seu pes en la política internacional, s’erigeix com el principal donant d’ajut al desenvolupament del món, i com un projecte polític que ha estat capaç d’abraçar bona part dels països europeus que van patir les dictadures soviètiques i d’oferir una bona perspectiva de futur a la resta. Certament, ens queden moltes coses per fer i, com diria algú, estem lluny de tenir la fortalesa i la visibilitat que, per exemple, tenen els Estats Units, però hem de tenir present que ells compten amb més de dos-cents anys d’història, d’una història no exempta de conflictes i diferències internes…

Però ¿les estructures institucionals europees no s’han deixat sotmetre, d’una forma evident, pels anomenats mercats financers, és a dir, pels banquers especuladors i els rics del món?

A mi això no em sembla gens evident. Si us esteu referint als problemes que alguns Estats de la Unió han tingut per col·locar el seu deute sobirà, fet que, a vegades, ha comportat haver d’assumir uns interessos molt elevats, m’agradaria aprofitar l’ocasió per deixar clar que la posició de la Unió a favor de limitar els dèficits públics dels Estats membres té per objectiu reduir aquesta suposada submissió. Si seguim endeutant-nos més del compte, seguirem estan a mercè dels mercats del deute i dels seus especuladors. Personalment, crec que és difícil trobar polítiques menys progressistes que l’endeutament constant i progressiu dels Estats, que financien el seu benestar present a expenses del benestar de les generacions futures. No hi ha més remei que acabar amb aquest cercle viciós per tal d’establir, entre tots, les bases d’un benestar econòmic i social sòlid i durador.

Manel CamósI, en concret, què hi fa, precisament, la Comissió que representes? Oi que tot el poder de decisió real el té el Consell Europeu (que reuneix caps d’estat i de govern), i el Consell de Ministres?

És veritat que, històricament, la institució que representa els Estats (el Consell de Ministres i, ara també, el Consell Europeu) ha estat aquella des de la qual s’ha anat desplegant el projecte europeu. Amb les darreres reformes del Tractat, però, el Parlament Europeu ha guanyat molt de poder, fins al punt que, avui dia, podem dir que ens trobem amb un sistema quasi bicameral, amb una cambra alta que representa els Estats (el Consell) i una cambra baixa que representa els ciutadans (el Parlament Europeu). Seguint el mètode legislatiu comunitari (no intergovernamental), sense la llum verda del Parlament Europeu la Unió no pot prendre gairebé cap decisió. Per la seva banda, la Comissió Europea segueix mantenint el seu paper de defensora de l’interès comunitari i garant dels Tractats. Així mateix, manté el monopoli de la iniciativa legislativa, de manera que tota nova proposta de llei europea és redactada per la Comissió. Per últim, en els darrers anys, la Comissió ha anat reforçant el seu paper executiu dins la Unió, fins al punt que molta gent parla sense problemes del govern comunitari.

Sigui com sigui, el cert és que allò que arriba a l’opinió pública té sempre una certa tonalitat neoliberal …

El color polític de la UE depèn principalment de dues fonts de legitimitat. Per una banda, tenim el Parlament Europeu, la legitimitat democràtica del qual prové de les eleccions que se celebren cada cinc anys. I la majoria és clarament conservadora, i aquesta majoria condiciona el color del president de la Comissió Europea. Per altra banda, tenim el Consell de la UE, que reuneix els representants dels Governs estatals, que també han estat elegits democràticament. La majoria dels governs actuals són conservadors o liberals. És possible que el posicionament polític de la UE canviï el dia que aquestes majories canviïn. Dit això, hi ha certes mesures polítiques i econòmiques que les tiraria endavant tant un govern d’esquerres com un de dretes. Només per citar-ne una: cal augmentar la productivitat dels treballadors europeus, ja que dues terceres parts del diferencial de renda amb els Estats Units es deuen a la productivitat més baixa de la UE.

¿Va ser un error l’ampliació de maig de 2004? ¿No calia, abans, enfortir la cohesió política?

El que hauria estat un error i una irresponsabilitat per part nostra és no haver ofert una perspectiva d’integració a les joves democràcies del centre i l’est europeu. Després de quaranta anys patint la divisió del continent, la UE tenia l’obligació moral i històrica de tancar aquesta ferida. De la mateixa manera que, durant els anys 80, la CEE va acollir els països de l’Europa mediterrània que havien patit les dictadures feixistes, després de la caiguda del teló d’acer havia d’obrir les seves portes als països que havien patit els abusos del sistema soviètic.
D’altra banda, la suposada contradicció entre integració política i ampliació geogràfica queda desmentida per la pròpia història de la Unió. Els darrers vint-i-cinc anys han estat testimonis d’una clara acceleració de la construcció europea i coincideixen amb l’adhesió d’una quinzena d’Estats. Al mateix temps que es reformaven els tractats repetidament, per comunitaritzar més polítiques i reforçar el paper del Parlament Europeu, que es creava una moneda única o que s’impulsava la creació d’un servei europeu d’acció exterior, la Unió doblava els seus Estats membres i s’ampliava a l’Europa nòrdica i oriental.

Hauria servit d’alguna cosa l’aprovació del Tractat constitucional? Com s’expliquen les visions crítiques des de plantejaments progressistes?

Com sabeu, el Tractat Constitucional va ser rebutjat en referèndum per dos estats fundadors de la Unió (els Països Baixos i França), fet que va suposar la seva defunció abans de néixer. És probable que Europa encara no estigués preparada per dur a terme un procés constitucional. De tota manera, el Tractat de Lisboa, aprovat pel clàssic sistema intergovernamental i en vigor des del desembre de 2009, ha mantingut el 95% del contingut de la Constitució. S’hi mantenen totes les clàusules necessàries per facilitar la presa de decisions dins la Unió, reforçar la seva legitimitat democràtica i millorar l’eficàcia i la visibilitat de la seva política exterior. En canvi, hem de reconèixer que el nou Tractat ha quedat despullat de la simbologia europea que recollia el text constitucional (bandera, himne d’Europa…) i no aconsegueix facilitar la comprensió del paper i el funcionament de les institucions: l’alta representant de Política Exterior no s’anomena ministra d’Exteriors, les directives i els reglaments no passen a anomenar-se lleis marc i lleis europees. A més, el nou Tractat no substitueix els anteriors (com pretenia el Tractat Constitucional), sinó que els complementa.

Pel que fa a les crítiques que va rebre el text constitucional des de determinats sectors de l’esquerra, només puc dir que l’única resposta possible a la influència creixent de determinats poders fàctics en els mecanismes de presa de decisió polítics és més Europa (i el Tractat significava precisament això).

Manel Camós

Per què s’ha anat produint aquest retrocés de l’impuls europeista, en països com, per exemple, Holanda, que havien estat al capdavant d’aquesta aventura?

Després d’una accelerada en la integració i d’una cessió gens menyspreable de sobirania dels Estats a Brussel·les (en política econòmica i monetària i en altres matèries), tal com ha succeït en els darrers 20 anys, és lògic que hi hagi certs processos de recolliment. La crisi econòmica i els moviments migratoris en una Europa sense fronteres poden accentuar aquestes reaccions. En el cas concret d’Holanda, l’assassinat de Pim Fortuyn i la utilització d’aquest fet tràgic per fins demagògics van despertar determinats sentiments anti-europeus. De tota manera, voldria remarcar que, segons l’Eurobaròmetre de juny de 2010, el 69% dels ciutadans holandesos consideren que formar part de la UE és quelcom positiu (una xifra encara força per damunt de la mitjana europea).

Però tot aquest tipus de temences i timideses en la construcció europea ¿no estan afavorint, obertament, el replegament identitari, la por a l’altre, el creixement dels nacionalismes essencialistes, la xenofòbia?

Possiblement qualsevol procés d’obertura política i d’eliminació de fronteres comporta una reacció contrària de certs sectors de la societat. Aquestes reaccions, com he dit, poden sobredimensionar-se en cas d’una crisi econòmica com la que estem patint. De tota manera, l’Eurobaròmetre demostra que la major part de la població europea dóna suport a la Unió i considera que la Unió Europea és la que està millor situada per prendre mesures efectives contra els efectes de la crisi.

¿No valdria més federalitzar d’una vegada, amb un estat únic, capaç de fer front al capital financer transnacional, i que s’hi apunti qui vulgui?

Crec que és important acollir a bord tothom que vulgui ser-hi, encara que el seu nivell d’implicació variï. Els Tractats, de fet, ofereixen la possibilitat que aquells que volen avançar més puguin fer-ho sense haver d’esperar la resta. És el que ha passat recentment amb la directiva que regula els divorcis de parelles transnacionals. O, en certa manera, és el que ja passa amb l’euro.

I nosaltres que encara ens creiem el somni europeu… Una Europa unida, federal, democràtica, amb un model de cohesió social, laica, progressista… Això és recuperable?

I tant que sí! Europa serà allò que els europeus volguem que sigui.

Què els recomanaries als nostres lectors més joves?

Que viatgin, dins i fora d’Europa. Que descobreixin el continent i la demanda de “més Europa” que hi ha a moltes parts del món. Que aprenguin i es formin. Que actuïn com a ciutadans compromesos amb el seu entorn, amb el seu país, amb Europa i amb un món més just, democràtic i pacífic.