Encunyat de nen en l’espiritualitat barroca de Loiola i els jesuïtes no puc evitar sentir-me interpel·lat  pel simbolisme de la creu, en el qual al meu parer es manifesta d’una manera narrativa i poètica el logos compassiu d’un món que és alhora fascinant i terrible. Nonobstante defenso políticament que la laïcitat del nostre Estat ens obliga -en bona llei- a alliberar els espais que estan afectes o representen els serveis i els poders públics -fora de perill de raons culturals o de patrimoni històric- de tot simbolisme religiós o metafísic o que prefiguri una cosmovisió determinada i particular.

En aquest fet és important ser exactes – si em permeteu el trop literari, recordaré que el diable s’amaga en els detalls- hem d’estar atents a no confondre l’espai públic-polític (societat política) amb l’espai públic-social (societat civil).

La laïcitat no significa arrasar amb la nostra història ni amb el nostre art sacre, amb la nomenclatura de les nostres festes populars (Sanfermines, Nadal, Setmana Santa, la Mercè …) moltes d’elles se celebren en els països del nostre entorn europeu, no podem carregar contra la nostra toponímia (Santa Cruz de Tenerife…) o contra moltes de les nostres tradicions que si han de morir o no, el temps dirà, i en tot cas serà de mort natural i no per cap exercici d’enginyeria social.

En un altre ordre de coses, la “ikurriña” -bandera dels bascos- està formada per dues creus, com ho està la Union Jack, i creus, en tenen moltes altres banderes (Suècia, Dinamarca, Suïssa …) i no passa res per això. També la bandera de la laica república turca té una mitja lluna musulmana, record de l’Imperi otomà i del soldanat.

En canvi, sí que és insòlit i greuge de lesa laïcitat l’anomenada Ofrena a l’Apòstol Santiago, o que els cossos de policia de l’Estat -policia nacional, guàrdia civil- o les Armes de l’Exèrcit, mantinguin patronatges celestials -els àngels custodis, la Verge del pilar, la Verge del Carme …- i que es mantinguin símbols religiosos en l’àmbit de l’escola pública, tal com ha declarat el Tribunal d’Estrasburg[1].

És evident que entre nosaltres aquest simbolisme està associat a una confessió positiva, el catolicisme-romà, o en segon terme al cristianisme, religió que NO és confessió d’Estat, i amb la qual la llibertat de consciència i la Democràcia han tingut molts conflictes en el passat llunyà i recent, sobre la qual tots i cadascun dels espanyols té el dret a tenir la seva pròpia opinió, en alguns casos positiva i en altres casos no tant, no podem tampoc deixar de passar per alt que aquesta religió institucionalitzada no es priva, en l’exercici de la seva llibertat d’expressió, de condemnar moralment conductes, posicions religioses i filosòfiques, i alternatives personals que afecten protestants, musulmans, divorciats, gais, lesbianes, budistes, ateus, agnòstics, lliurepensadors … I totes aquestes persones són plenament espanyols i plenament ciutadans i tenen dret a què les seves institucions polítiques romanguin al marge d’aquestes condemnes i anatemes, respectin les seves pròpies lleis i no interfereixin en la seva recerca de la veritat i de la felicitat. Tots tenim dret a exigir que els nostres representants polítics no confonguin la seva representativitat ciutadana amb determinades posicions confessionals que maleeixen d’ells, amb greus anatemes. Aquesta condemna religiosa no té avui feliçment conseqüències seculars, però traduïda a un llenguatge profà comporta una enorme càrrega pejorativa; voldria dir una cosa així com que la persona anatematitzada és maleïda, desproveïda de tot valor, fracassada en la seva condició d’ésser humà, que ha frustrat  el seu Destí, buida de veritable humanitat, sense sentit, defallida, “morta” -en pecat mortal- espiritualment col·lapsada en la seva naturalesa o sigui fallida i per tant “condemnada” a patir la desesperació en aquesta vida i eternament el foc de l’infern en la vida ultraterrena.

Ni més ni menys.

En definitiva, l’amalgama del fet religiós i de la política és greument lesiva per a la dignitat de les persones com a ciutadans i adultera més el valor d’opció personal del fet religiós. Cap estat acceptaria l’ocupació de les seves institucions per símbols, ensenyes i distintius d’altres estats, ni tan sols pels símbols dels partits polítics, o per marques comercials. Mai permetríem que a les escoles, jutjats, comissaries s’exhibissin el puny i la rosa, la falç i el martell, la gavina o qualsevol altre símbol partidari. Per què hauríem d’admetre els símbols confessionals en un estat aconfessional?

L’espai públic-polític (no el públic-social) ha de ser un espai al més net possible de particularitats, identificat exclusivament pels símbols de la nostra ciutadania política comuna, aquesta en la qual tots ens reconeixem. Això és un principi de laïcitat i de sentit comú. L’Escola pública és un espai civil i per tant ha de guardar aquesta neutralitat civil. No només per respecte als ciutadans que professen l’ateisme o l’agnosticisme, o altres religions, sinó també per respecte a la integritat i independència de la pròpia religió catòlica i romana. Al meu parer només l’Escola privada i l’Escola concertada tindrien llibertat per mantenir aquesta simbologia, en la mesura que la seva titularitat és privada i pot respondre al propi ideari del centre, assumit lliurement pels pares i els alumnes.
El fet que alguns sectors de l’Església catòlica a Espanya i de la pròpia dreta democràtica rebutgin aquesta pretensió, al meu parer tan raonable, em fa pensar que alguna cosa falla en l’enteniment dels fonaments de la nostra convivència, i això fa, precisament més necessari defensar activament la laïcitat de l’Escola pública i dels nostres poders públics. Aquest debat tan antic em porta a la memòria el perfil més fosc del catolicisme-romà que pel que sembla segueix viu en alguns: el del Syllabus de Pius Nono que amb solemne segell papal d’ “infal·libilitat” recull en les seves 80 proposicions algunes tan greus com les següents: la proposició 22 que condemna la no submissió de la intel·ligència al magisteri de l’Església (sic). Les proposicions de la 19 a la 55 relatives a la naturalesa de l’Església, de l’Estat i les relacions entre ambdós en què se subratlla la llibertat de l’Església, la subordinació de l’Estat a la moral i l’existència de drets naturals anteriors a l’Estat i independents d’aquest, definits és clar per l’Església catòlica. En les quals es condemna la separació entre l’Església i l’Estat.

Proposicions de la 56 a la 74: en què critica el matrimoni civil i la separació sagrament – contracte. O les proposicions 75 a la 80 en les quals afirma que la religió catòlica ha de ser la religió d’Estat i condemnen la llibertat de culte, pensament, impremta i consciència. Proclama la tesi que el Romà pontífex no pot conciliar-se amb el progrés, el liberalisme i la cultura moderna …

Vull pensar que tot aquest debat dels crucifixos i els símbols religiosos en els espais públics polítics no és -a hores d’ara- sinó un malentès i que una comprensió mitjanament raonable del que significa la laïcitat no pot ofendre cap cristià, és clar, un cristià que sigui demòcrata, un cristià que no reivindiqui un retorn al règim de Cristiandat. Perquè el cristianisme sigui possible com a opció espiritual i de consciència entre nosaltres ha de  morir la Cristiandat com a règim polític confós amb l’Estat. Tota la resta és anticonstitucional.

Comparteix

Facebook

Twitter

Linkedin