Eren els anys seixanta, quan vaig començar a reivindicar l’escola pública, catalana, laica i que fomentés la coeducació. En aquells moments de la dictadura franquista, tan sols existia l’escola religiosa (escola “de pago”) i l’escola estatal (dels que no pagaven). Per posar un exemple, a Vilanova i la Geltrú, la ciutat on visc, existien cinc escoles religioses, mentre que tan sols existia una escola estatal, la que avui coneixem pel Pompeu Fabra i que llavors en dèiem el “Grupo Escolar”.
Reivindicar l’escola pública era demanar una escola democràtica per a tots els nens i nenes, plural en idees i classes socials, sense separació per sexes, arrelada al medi i a la seva ciutat, i el qualificatiu de “laica” ens indicava la necessitat de separar la religió, pilar fonamental d’aquella societat, del que havia de ser l’escola, com a transmissora de continguts i de valors.
Marta Mata, política i pedagoga, creient, ens ho resumeix en aquests termes: “l’experiència feta per grups de creients de retornar la catequesi a la parròquia, i caracteritzar l’escola només pel tractament de valors comuns, és una iniciativa que aclaria i aplanava alhora la concepció i el camí de la formació religiosa i el de l’escola pública”.
Són molts i molts els anys, segles, en què l’educació va quedar en mans d’ordres religioses, i que competirà de diversa manera, segons els diferents països, amb la implantació i l’extensió de l’escola pública.
A Espanya, i per tant també a Catalunya, després dels anys de la dictadura en els quals la religió catòlica utilitzava les seves escoles -i també les escoles estatals- per fer catequesi i imposar una sola creença religiosa, com a única i veritable, l’Església va ser molt ràpida i hàbil -a l’inici de la nostra democràcia- per a negociar i tancar amb els governants de la UCD el document “Acuerdos entre el Estado español y la Santa Sede”, els darrers dies de l’any 1978, just abans que entrés en vigència l’actual Constitució espanyola.
Un d’aquests acords fa referència a assumptes educatius i culturals, per tal que l’ensenyament de la religió estigui inclòs en els plans d’estudi dels ensenyaments obligatoris, tant en centres públics com privats, i que en els nivells educatius superiors es pugui substituir l’assignatura de religió per la d’ètica i moral.
Aquest acord, desenvolupat primer per ordres ministerials, i després per lleis com la Ley Orgánica General del Sistema Educativo (LOGSE), la Ley Orgànica de la Calidad de la Educación (LOCE) i l’actual Ley Orgánica de la Educación (LOE) i els seus decrets i ordres corresponents, posa en entredit la mateixa Constitució, ja que els articles 16 i 27 obliguen a la cooperació de l’Estat amb les diverses opcions religioses i a garantir als pares que puguin elegir la formació religiosa i moral que prefereixen per als seus fills i filles. El que diu la Constitució és ben diferent de la interpretació dels acords per part dels representants de la Santa Seu que, a més de contemplar la religió catòlica en els plans d’estudi, creuen que s’ha de garantir el dret a rebre-la, motiu pel qual el govern ha de contractar i pagar els professors de religió.
De llavors fins ara, moltes són les qüestions que han canviat el panorama polític i personal de la nostra societat, com per exemple, la Ley Orgánica reguladora del Derecho a la Educación (LODE), que l’any 1985, va regular el règim de concerts per materialitzar amb diners públics que els centres privats concertats, poguessin garantir amb els públics, el dret a l’educació gratuïta, d’acord amb l’article 27.9 de la Constitució, establint els requisits que havien de reunir aquests centres.
En el conjunt d’escoles privades que van passar a ser concertades, hi havia un bon paquet d’escoles de titularitat religiosa, ja que reunien els requisits que es demanaven, i que de llavors fins ara s’agrupen per no perdre el seu ideari religiós i poder incrementar fins i tot els recursos econòmics que reben amb els concerts. El concert no és una externalització d’un servei públic, ja que està contemplat en una llei però el compliment o no del mateix, la laxitud de la gestió d’algunes administracions respecte a aquestes escoles, és un privilegi o una competència deslleial i desigual amb l’escola pública.
També ha canviat, i molt, la nostra població i les seves creences religioses. Alguns perquè qüestionen el dogma, altres perquè aspiren a un estat laic, altres perquè provenen d’altres cultures i religions i… podríem anar-hi afegint particularitats diverses.
Avui, Espanya i Catalunya, té una riquesa i pluralitat d’opcions culturals i religioses que en una democràcia integradora i respectuosa ens reclama aprofundir en la nostra opció d’estat llavors anomenat “aconfessional” i no “laic” per les connotacions negatives que, la història recent comportava, i que alguna sentència del Tribunal Constitucional l’ha declarat com a “laïcitat positiva”.
Aquests darrers dies, amb les revoltes del món àrab i el seu futur, escoltem i llegim reflexions de la importància d’un consens entorn de la laïcitat constitucional que impedeixi la interferència de les autoritats religioses en el procés legislatiu, i una no pot menys que recordar la nostra transició i la prioritat d’una religió amb l’acord, abans mencionat, que encara no hem pogut clarificar la seva constitucionalitat i que li permet gaudir de privilegis respecte a altres opcions.
La nostra democràcia ha avançat molt i molt en forces camps però en matèria de laïcitat de l’estat ens queda encara molt camí per fer. Vull renovar, des d’aquest article, el compromís dels laics en la defensa de la llibertat de consciència, de la llibertat religiosa i de la neutralitat de l’estat per a garantir l’escola pública laica.
Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org
Comentaris recents