Permetin-me fer quelcom que el filòsof francès Edgar Morin criticaria molt, que és reduir les persones a una mínima part del que són. Per poder parlar de les pors dels uns i dels altres dividirem la societat entre immigrants i autòctons…
Autòctons: la por més important és aquella que el grupanalista alemany S.H Foulkes descrivia de la següent manera: deia que l’estranger desperta, en allò més profund del nostre èsser, la rivalitat que el nen experimenta amb l’arribada del germà.
És a dir, una rivalitat que desperta la por que el germà ens tregui el lloc, que es quedi amb tot allò que creiem que és nostre, que sàpiga fer millor les coses que nosaltres i els pares el considerin millor i, en definitiva, por que ell sigui més estimat pels pares.
Immigrants: les persones que arriben d’altres indrets per instal·larse en un nou país experimenten la por davant allò desconegut. I por, també, a ser rebutjats i no compresos. I, amb el temps, també es pot donar la por a perdre part de la identitat.
Tots hem experimentat por alguna vegada. Això ens facilitarà entendre que la reacció natural davant la por és evitar allò temut. Només el filtre de la raó ens pot ajudar a entendre si la nostra por s’ajusta a la realitat o no.
La trobada entre l’autòcton i l’immigrant que hem imaginat està mediatitzada per aquest sentiment de por (està clar que per molts altres sentiments també), i això pot dificultar la relació i afavorir el distanciament que, en tot cas, ja no serà com el que hi havia quan cadascú vivia al seu país. És inevitable viure junts, però es mantenen distants. Podríem definir aquesta relació com a convivència funcional. Compartim alguns espais, ens veiem, ens trobem però no interaccionem i, a més, ens vigilem.
Passat algun temps, aquesta por que ens ha distanciat pot fer que aparegui un sentiment perillós: la idealització del passat. L’autòcton pensa que el seu país ja no és aquell on tots compartien una mateixa manera de veure el món (encara que això no hagi estat així mai) i l’immigrant pensarà que el seu país d’origen només té virtuts (oblidant els motius que van propiciar la migració) i el d’acollida només defectes.
He reduït una realitat, fins a convertir-la en una caricatura, per poder concloure el següent: la combinació entre la por que ens genera “l’altre” (entès com l’estrany i el diferent) i la idealització del passat és, al meu entendre, la pitjor de les combinacions possibles per afrontar el repte de viure junts. No ens deixa veure la realitat, la distorsiona sistemàticament, i no ens deixa progressar.
Vèncer la por té molt a veure amb conèixer. És per això que algunes teràpies psicològiques el que fan és apropar (a un ritme suportable) la persona i l’objecte temut.
En aquest cas que ens ocupa, allò més important a fer és, al meu entendre, conèixer-se. Veure que les persones (siguem d’on siguem) compartim més coses de les que ens distancien. Veure que les persones sentim pràcticament igual. Ens preocupen i ens alegren pràcticament les mateixes coses.
El camí, però, és ple d’obstacles. Anem a veure’n alguns:
- Els humans necessitem sovint assenyalar algú com el causant dels nostres mals.
- A nivell social els sectors més dèbils poden acomplir aquesta funció.
- La interacció amb “l’altre” pot afavorir la projecció en ell de tots els nostres defectes (aquest “altre” depèn de qui el mira. Pot ser la persona immigrant, però també pot ser la persona autòctona)
Totes aquestes reaccions són molt primàries, però també molt humanes. Tots les tenim. El primer pas per combatre-les, per tant, és reconèixer-les i intentar combatre-les amb la raó i el coneixement.
A nivell social és molt important que, des de totes les disciplines, entenguem que la millor manera de fer front a aquests sentiments, que poden afavorir l’enfrontament amb “l’altre”, és la creació d’espais de trobada.
Així, les escoles no han de ser guetos, sinó reflex de la societat. L’arquitectura pot fer molt per afavorir uns barris dignes i amb espais d’interacció. Els professionals que atenem les persones hem de poder treballar els nostres prejudicis, els polítics han d’apostar per un discurs més complex, menys reduccionista i no assenyalar mai una part de la seva població com el boc expiatori…
Trobar-se i acceptar (que no és fàcil, al contrari) que aquest món ens pertany a tots, i tots tenim el dret a decidir on volem i podem viure.
Comentaris recents