La por és una emoció tan intrínsecament humana, que es fa del tot impossible concebre la pròpia consciència sense aquesta vivència personal. “No ens podem imaginar com arribaria a ser el món vist amb els ulls d’un valent” afirmava Heidegger, en una afirmació que duia implícita, en ella mateixa, aquella certesa, quasi dogmàtica, que absolutament tothom hem viscut en algun o molts moments: la por.
Por per la vida, por per la mort, per la malaltia, pel càstig, pel futur i les incerteses que comporta o, simplement, pels atzars i contingències de la quotidianitat. No importa de quina cultura parlem, ni tan sols del context històric al que ens referim, ni la situació social que s’ocupi, sigui aquesta eminent o relegada a la més absoluta de les marginalitats, ni la riquesa, el poder o la possessió, més o menys ingent, de recursos materials que hom pot arribar a dominar. En aquest negociat ningú és diferent i tothom cohabita amb la por com un estat més i absolutament irreductible de la seva existència.
Amb la voluntat de no dispersar-me en excés i de focalitzar mínimament aquest article em centraré en una tipologia de por molt concreta: la por política.
Un dels pares amb un reconeixement més destacat de la por política fou, sense cap mena de dubte, Maquiavel. Pel florentí, un governant –príncep en la seva accepció- ha de ser estimat i temut alhora. Que primer ha d’imposar-se expandint la por per sotmetre el poble a la seva voluntat i que, després, ha de fer-se estimar perquè no es produeixi un distanciament irreversible entre governant i governat. Però, afegeix, que si el príncep ha d’escollir entre ser estimat o temut, s’inclinarà clarament per la segona opció, que esdevindrà, justifica, una actitud molt més rendible en els seus propòsits d’exercir la voluntat de poder.
Aproximadament 130 anys més tard, l’anglès Thomas Hobbes va afirmar que el dia que la seva mare el va parir, ho va fer amb bessons: “ell i la seva por”. Amb aquesta peculiar definició, pretenia exemplificar que el naixement de l’estat modern actual estava fonamentat en la por que els homes tenien entre ells –homo homini lupus (1)–. Només un Leviatan (1651) capaç d’imposar-se sobre tots ells per exercir la violència legítima podria mantenir una pau estable i duradora. Per això calia que els homes bescanviessin part de la seva llibertat personal –la part a la qual renunciaven, l’atorgaven al poder de l’estat– a canvi de disminuir aquest sentiment de por i, així, permetre’ls una pau que, fins aleshores, els havia estat sistemàticament i abrupta, avortada.
Fins a Hanna Arendt, la por política ha estat sovint la por física, la por a la violència, a la repressió, a la tortura o a la mort. Per això sembla pertinent diferenciar la por política de la política de la por, o política del terror, exercida durant segles per assolir el poder o la immortalitat d’aquells que l’han utilitzat per subjugar o dominar consciències.
Tanmateix, la por política és, encara avui, un sentiment que s’explota i s’explotarà en totes les seves dimensions, com es fa amb d’altres sentiments, tots ells vinculats a la recerca de la felicitat i d’un futur millor, com a expressió d’un desig inherent a la condició humana. La por política contemporània s’expressa com la por a ser rebutjat o no acceptat, la por al fracàs personal o col·lectiu, la por a la soledat o a la incomprensió política, la por, en definitiva, a la negació com a individu.
És una por diferent a la que havia estat històricament. En una societat altament exigent, però amb un grau de benestar com mai s’havia viscut abans, la por a perdre estatus, escala social, es presenta com una nova patologia social que pot dur l’individu a l’ostracisme, a l’oblit o a la indiferència. Pecats mortals de la nova vida a la polis, aquella que deïfica l’efímer i consagra l’èxit individual.
L’any 2008 es va fer famosa una frase publicitària, que no política, i que resumia com cap altra el vigor i la vigència de la por política a la nostra acomodada societat; el “si tu no vas, ells tornen”, un dels eslògans de campanya electoral elaborat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), feia una clara apel·lació al vot de la por després d’un nefast govern liderat per José Maria Aznar (PP). A Catalunya, els resultats van ser espectacularment positius i hom els va atribuir al vot de la por (política).
La història recent també actua com a element que afavoreix la por. Moltes generacions de catalans i espanyols, que van viure la postguerra o el franquisme, han exercit el seu dret a vot i, en general, han viscut la política amb la por política instal·lada a llurs consciències, per un malson viscut que desitgen que no torni mai més. I en aquest estat d’ànim, la por ha influït en la seva decisió o llibertat personal i ha influït, òbviament, en les seves eleccions polítiques –entre el desig i el possibilisme–.
Avui, les coses són formalment diferents. Les llibertats personals són poc o molt garantides –no cal refiar-se’n perquè la lluita per les llibertats, com la dels drets, no és mai finida–… Però la voluntat de mantenir un determinat statu quo fa que la frontera del llenguatge polític, entre el que significa la prudència i la por, cada vegada s’atenuï més i, en conseqüència, ens dugui a una estesa apatia que adormi les consciències. Una alienació aquesta, nodrida per la por instal·lada, que ens faci irreconeixibles com a animals polítics o individus de comunitat. Serà llavors quan la por a la política doni pas a la por a la llibertat, autèntica amenaça per a la democràcia i per a les conquestes socials aconseguides els darrers dos segles.
NOTES
[1] “L’home és un llop per a l’home” locució llatina atribuïda a Hobbes, però originària de Titus Macius Plaute (s.II-III aC)
PER SEGUIR LLEGINT
Marina, JA. Anatomia del miedo. Un tratado sobre la valentía. Anagrama Barcelona (2006)
Comentaris recents