Com ja sabeu, i alguns estudis de la Fundació Ferrer i Guàrdia ho han avalat, el paper de les persones de sexe femení en les entitats de base infantils i juvenils és fonamental. Entenem com a sexe femení les persones amb unes característiques físiques i biològiques determinades, i d’aquesta manera ens hi referirem en l’article que tenim entre mans. El mateix amb les persones de sexe masculí.
Elles, les persones de sexe femení, composen el gènere amb un percentatge més alt de participants (Compte! Són dades objectives, que no m’ho invento pas!). El percentatge de monitores, caps escoltes i dirigents dels casals de joves suposava un 60% en l’estudi del Moviment Laic i Progressista de l’any 2006. És a les entitats de base en què participem, als esplais, als agrupaments escoltes i als casals, on les joves comencem a formar-nos com a dirigents, assumint responsabilitats de dinamització, organització i direcció estratègica. Però aquesta assumpció de responsabilitats es veu clarament minvada a nivell federatiu: les persones de sexe masculí, principalment, són les que ocupen papers de presidències i vicepresidències. Això no és només una coincidència, no. Però el més curiós es que aquest fet es doni també en les nostres entitats del moviment, entitats que eduquen i transformen a través de valors, des de l’exercici del lliurepensament.
Per què tenim aquest pànic escènic? Potser és inseguretat? O potser creiem que és massa “ostentació” de poder per al sexe femení, l’assumpció de certes responsabilitats? Potser existeix un decàleg femení en el qual es prohibeix l’exercici d’una vessant més estratègica i política? On està escrit això?
És cert que, tradicionalment, els llocs de poder han anat associats a un gènere, així com a una manera de fer i sentir. Però nosaltres, militants d’entitats que difonem valors des de la laïcitat, per què no som capaços i capaces de practicar amb l’exemple? No som prou valents i valentes? O considerem alguns camps poc segurs o “pantanosos” per endinsar-nos-hi plegats?
Actualment tinc el plaer de poder-me estar endinsant en el marc de l’associacionisme adult: tot un món del qual estic cada vegada més a prop de participar-hi! Els punts de vista similars, així com les diferències respecte a la tradició associativa de la qual provinc, són molt interessants. L’experiència m’està aportant un creixement intel·lectual i personal que difícilment podré retornar.
Ateneus Laics i Progressistes representa l’herència d’una societat civil il·lustrada que va vetllar per l’aplicació dels drets humans, així com dels valors democràtics. El nostre projecte associatiu cultural, basat en la laïcitat, ens hauria de permetre fer extensius i aplicables tots aquells valors amb els quals fem pedagogia, incidint en l’entorn més proper.
D’altra banda, en aquest nou món adult, pel fet de ser més experimentat i madur, sembla lògic que s’hagi de trencar amb algunes dinàmiques, vicis i “problemàtiques” d’altres models d’associacionisme en franges d’edat anteriors. Però no és així. Mirant el llistat d’ateneus i entitats culturals, es pot comprovar que es repeteixen alguns esquemes, fins i tot amb un percentatge molt més elevat. Les persones de sexe femení no hi són! Què ha passat amb elles? Han perdut l’interès en la participació associativa? O potser el projecte associatiu cultural no és prou atraient?
No ho crec així… Es torna a comprovar la mateixa similitud amb les entitats de base infantil i juvenil. Les persones de sexe femení hi som, en càrrecs d’organització, gestió i administració d’algunes de les seccions, i en les activitats que es desenvolupen als ateneus. Les seccions de teatre, música, català, sensibilització en la cooperació internacional, cuina, segueixen tenint nom de dones. En canvi les d’escacs, cobla, recuperació de la memòria històrica o anàlisi social i política van íntimament lligades als noms d’homes. Trobem, tot depenent de la temàtica, una possible paritat en les coordinacions de les seccions; però pel que fa als càrrecs directius de les entitats, no és ben bé així. És preocupant. De vint ateneus podem trobar-ne dos que compten amb una presidenta al capdavant, i això dins l’esfera declarada com a laica i progressista. Què ens podrem trobar en les taules nacionals de l’àmbit cultural?
Històricament, els ateneus van desenvolupar un paper social prou rellevant que, des d’Ateneus Laics i Progressistes, volem recuperar per donar-li valor. No és un paper que únicament hagi quedat en el llegat d’un passat estroncat, suposa una tasca transformadora cultural que, a l’actualitat, segueix en vigència, però probablement “eclipsada” per altres ens inexistents en altres moments de la història. Els presidents dels ateneus van tenir, i en alguns municipis en segueixen tenint, incidència i poder mediàtic. En alguns moments de la història, els presidents d’aquestes entitats eren els potencials alcaldables, i en la trajectòria dels ateneus clàssics ho podem veure a través dels seus documents i quadres il·lustratius. El mateix patró també es trasllada a la resta de federacions de cultura popular, amb les quals coincidim en els espais per a l’intercanvi i el treball coordinat.
Malgrat la joventut d’Ateneus Laics, entenc aquesta segona part del relat cultural com l’oportunitat per poder enllaçar aquells valors estroncats per a la defensa d’una societat més justa amb tots els seus individus, sense distinció de femení i masculí.
Comentaris recents