Fa trenta-cinc anys, a l’estiu de 1974, es donava a la impremta Roma senza papa de Guido Morselli, autor descobert pel gran públic tan sols a l’endemà del tret amb el que, al juliol de 1973, es treia la vida. El protagonista de la novel·la, Walter, un sacerdot suís, no pot deixar de recordar l’actual pontífex, i l’Església dibuixada per Morselli, situada a la fi del segle XX, sembla anticipar la d’aquests mateixos anys i els propers. En una capital abandonada per un Joan XXIV, retirat en un desencisat exili a Zagarolo –poble d’estiueig del Lazi- , per desvagar-se entre espectacles de funambulistes i jocs de mans i passejades en mula, i lligat sentimentalment amb una teòsofa de Bengalore –a l’Índia-, Walter assisteix estupefacte i impotent a la desfeta, a la rendició sense (gairebé) condicions de l’Església als afalacs i a les trivialitats de la modernitat. D’altra banda, amb la topada frontal amb aquesta darrera, la primera no podia sinó sortir-ne destrossada. Com suggereix la revista dels jesuites Études, “les vies del progrés coincideixen amb les de la Providència, és inútil i perjudicial enfrontar-s’hi, per després posar-se els últims a la cua. L’Església, primer, s’ha posicionat en contra del tabac, de les vacunes, del part sense dolor, dels anticonceptius, de l’eutanàsia, i, a la fi, ha hagut d’aprovar-ho tot. Canalitzar els fenòmens socials, no pas ignorar-los o combatre’ls, aquesta és la saviesa cristiana: no l’odium theologicum, o la vel·leïtat de la intransigència”. Per reforçar-ho, adduïa Civiltà Cattolica: “les coses són perjudicials perquè són prohibides, no són prohibides perquè són perjudicials. En matèria de fe l’autoritat religiosa ha de ser severa, en matèria de costums, indulgent; van fer bé els capellans americans que fa vuitanta anys van reprovar el prohibicionisme”. I, alhora, per exemple, en matèria de drogues, es demana Walter, el prohibicionisme encara mantingut per l’Església “és potser més justificat que el de Woodrow Wilson, que posava en el ban de prohibicions el Bourbon i el Canadian?”. D’altra banda “L’Orient, on l’opi i el cànem indi formen part de l’alimentació comuna des de fa dos mil anys, posseeix, doncs, aquell profund sentit del diví que a l’Occident hem perdut de bon tros, amb totes les nostres inhibicions, els nostres tabús higiènics”. Aquí Morselli, amb massa pressa, certament exagera. Que sobre el tabac, les vacunes i el part sense dolor les jerarquies eclesiàstiques hagin revisat antigues hostilitats és fora de dubte, però sobre els anticonceptius i l’eutanàsia són encara disposats a llençar-se a la baralla, llança en mà. Potser el papa alemany no assumeix cada dia més les formes de l’encaparrat i, per això, certament admirable Don Quijote, capaç de suscitar la hilaritat del públic, tal com Ratzinger en el seu anatema contra el preservatiu en terres de l’Àfrica?
En el tema del celibat dels capellans, es llegeix a la novel·la, la seva abolició, després d’una inicial perplexitat, ha estat ben acollida pels “frares irlandesos, els prelats parisencs i holandesos, les dues temudes comunitats galicana i bàtava” que s’han “ordenadament adaptat als nous usos també perquè les opinions locals, les masses, els observadors laics, els recolzaven cordialment”. A Itàlia, altrament, la reacció ha estat diferent, “ben disposats els interessats, el clergat, i fàcilment convençuts els que els envolten, a partir de la comunistitzant Acció Catòlica, i en canvi, contrària la massa dels fidels fins a l’hostilitat, amb els primers matrimonis eclesiàstics semiclandestins i protegits pels carabinieri”. També el papa actual resisteix voluntariós, com presumiblement resistiran els seus successors. Però fins quan? I sempre fins quan els tecnicismes i hibridismes no impediran la dispersió del verb de Crist en un complex cultural diferent? “Calen noves càtedres –diu convençut Künstli, capellà compatriota de Walter- Especialitzades. No n’hi ha prou amb l’ara ja vella cosmoteologia. Fa falta una teologia de l’aculturació, una teologia de l’automatització”. “L’home d’avui és una galàxia –intervé un altre- La vida d’avui és pluralisme. Sense límits. Cal prendre’n acta” Els pares francesos de la Salle no han proposat potser l’eliminació de “les restes de discriminació” entre budisme i ciristianisme? I aquesta proposta profetica ha estat realitzada l’any passat, quan, a Prato -prop de Florència- una mà sol·lícita i pietosa ha posat una estàtua de Buda en el pessebre. L’arribada fins aquí, ha aclarit un alt prelat, de “símbols d’altres religions ens diu que hem de passar comptes amb allò que jo anomeno el procés de mestissatge”. Una consideració, aquesta, que hauria pogut aparèixer ben bé a les pàgines de Roma senza papa.
Comentaris recents