Sonarà incorrecte, però quan ens van demanar escriure sobre el lloc que ocupen les dones i el seu paper a l’MLP i a la Fundació Terra, confesso que vaig arrugar el front. En el funcionament ordinari de la nostra entitat no és una qüestió que hagi estat especialment debatuda perquè, afortunadament, no ha resultat conflictiva a l’oficina; si més no, en les constants de l’equiparació salarial o el repartiment no esbiaixat de responsabilitats. Tradicionalment, i pel que fa a la distribució interna de tasques, l’equip s’ha anat equilibrant en qüestió de gènere de manera (aparentment) natural. S’ha seleccionat els professionals considerats més adients per cobrir cadascuna de les àrees, sempre en funció de les seves habilitats, coneixements i experiència, posant el punt de mira en la persona -evidentment!- i no pas en el gènere. La proporció de dones i d’homes de l’equip ha anat variant sense massa traumes i sense decantar-se en excés -ni en nombre ni en responsabilitats- cap a cap de les bandes.
Fins aquí, una realitat aparentment tranquil·la, però és que no podria -ni voldria- imaginar una forma diferent de funcionar dins una entitat d’un país que s’autoconsidera “desenvolupat”. Seria intolerable. Tan intolerable com habituals són, encara, aquestes desigualtats en altres llocs de feina, espais domèstics o en l’esfera personal. Fora, i possiblement també en algun racó d’Avinyó 44, sabem que els valors patriarcals campen sense corretja ni morrió. No cal ni dir com de violent ha estat conviure amb certes situacions de desigualtat de gènere quan ens hem dedicat a treballar en projectes de cooperació internacional, amb tecnologies solars, en països on aquesta desigualtat és encara més criminal. Però sembla que els feminismes -que són més d’un- com a conjunt de teories filosòfiques i pràctiques polítiques que promouen la llibertat de la dona i denuncien les desigualtats entre sexes, tenen regust de passat en el país on vivim. I per això, instintivament, vaig arrugar el front. Impera el discurs que hem d’agrair a àvies i a mares les passades lluites per haver assolit l’status quo actual en qüestió de gènere. Que ja podem aixecar el peu de l’accelerador de la mobilització social en termes de drets de les dones. Fins i tot, arriba a incomodar parlar-ne. Com si féssim esment de vaixells negrers… Però si ja estava abolit i resolt tot això, no?
Habituats com estem -per desgràcia- a disseccionar els biaixos informatius amb els que l’establishment dels combustibles convencionals ens empapa constantment i per tots els mitjans possibles, per tal de posar fre a l’energia solar i eòlica, aquest discurs de la suposada igualtat de gèneres ja assolida resulta, com a mínim, igual d’inquietant i demagògic. Un dels gran problemes del moviment feminista i de la igualtat de sexes és que està políticament infamat perquè qüestiona tot el sistema. És precisament aquest qüestionament el que incomoda. Resulta evident que es pretén cobrir d’ignomínia també el moviment ecologista, perquè també posa l’status quo en qüestió. Tot i que encara no està políticament arraconat, sí que s’intenta extirpar l’ecologisme de l’opinió pública amb la mateixa estratègia que s’ha seguit amb el moviment feminista: la desafecció. Aparentar que s’han assolit les reivindicacions per tal de deslegitimar-les i desmobilitzar-les, tecnificar el discurs fins a camuflar-ne la subjectivitat inherent de les decisions interessades i arbitràries, i desacreditar-lo i desvirtuar-lo per poder monopolitzar i instrumentalitzar l’escenari. Si el famós “Nosaltres parim, nosaltres decidim” sona carrincló, el “Nuclears? No gràcies” sona encara més ranci. Però resulta que -mal que ens pesi- l’argumentari antinuclear és de tanta o més actualitat que mai, perquè la penetració social del discurs mordaç i agressiu de la indústria de l’urani és cada cop més profunda. I, casualment, cada cop troba més detractors anestesiats.
Si l’estratègia que s’empra per desvirtuar i desarmar ambdós moviments és tan similar, potser és que comparteixen fonaments. Precisament l’ecofeminisme relaciona l’opressió que pateixen les dones amb el deteriorament de la natura, i assenyala que els valors patriarcals són els causants d’ambdós problemes. L’ecofeminisme va néixer com a contestació al que des d’aquest moviment defineixen com a “apropiació masculina de la reproducció i l’agricultura”, és a dir, de la fecunditat de la dona i de la fertilitat de la terra. I se’n responsabilitza al desarrollisme occidental de tipus patriarcal i economicista. Fa temps que es treballa en la construcció d’alternatives teòriques i pràctiques ecofeministes: des del campament de dones del Greenham Common Women’s Peace Camp que, des de la dècada dels 80, es van oposar a la base militar amb míssils nuclears d’USA a Berkshire, Anglaterra, a les camperoles del moviment Chipko dels 70, a la regió d’Uttarkhand, a l’Índia, en resistència no violenta per prevenir la tala d’arbres i reclamar els drets tradicionals dels seus boscos. Però hi ha exemples més recents, més o menys silenciats, com el GreenBelt Movement fundat per la Dra. Wangari Mathai a Kenya, premi Nobel de la Pau al 2004; o la incansable i internacional Dra. Vandana Shiva a l’Índia, amb desenes de fronts oberts, com la reivindicació de l’accés igualitari de les dones a la propietat de la terra, l’amenaça de la biotecnologia per les llavors de cultius tradicionals, o la promoció d’un sistema de producció més ecològic en oposició al model d’explotació agrícola de la Revolució Verda predominant al país.
El medi ambient està androcentrat i el moviment feminista hi té molt a dir. Anem tard ja per superar la falsa creença -una sensació interessadament construïda- que al moviment feminista ja no li queden motius de pes per als quals mobilitzar-se. Potser toca abandonar aquest feminisme tan institucionalitzat, aquest feminisme que no molesta perquè no qüestiona. El feminisme que no es veu perquè és curt de mires. Potser sumant arguments de l’ecologisme i el feminisme, enlloc de la dispersió tan típica com recriminable dels moviments socials, podem alinear-nos, actualitzar i omplir més de sentit pràctic reivindicacions que, desafortunadament, encara no s’han quedat antiquades. Perquè, com sempre, estem lluitant pel mateix i toca començar des de dins de casa nostra.
Comentaris recents