No. No n’hi ha prou amb els comentaris, reflexions i judicis crítics al·lusius a l’ètica postmoderna. D’això, directament o no, n’hem parlat –i, sobretot, escrit (perquè resulta que tot ja és escrit…!)– a bastament.
El paradigma de la postmodernitat pot situar-se, entre altres consideracions més o menys fugisseres, en el marc de les interpretacions culturals de l’actual etapa d’evolució (si no és que es tracti d’involució) del capitalisme. Capitalisme financer transnacional, capitalisme de consum i d’espectacle efímer que ha anat substituint el clàssic capitalisme industrial, de producció, seguint el ritme de la globalització. I això – ja ho havíem comentat– ha comportat serioses amenaces per a la democràcia: substitució dels referents polítics pels econòmics; autonomia de l’especulació financera en relació amb el conjunt de les estructures econòmiques i socials; sotmetiment, en definitiva, dels afers públics –i de la consciència pública– a l’economia, i declivi i deteriorament de la política; limitació de les llibertats civils –o perill que aquesta limitació compti amb possibles fonamentadors o argumentadors– per la por a la inseguretat; restricció dels drets socials i laborals que tant havia costat d’assolir; tendència a l’atomització i fragmentació de la consciència ciutadana; renúncia a la mobilització, política o sindical, amb l’excusa de garantir l’ocupació d’algun lloc de treball que encara cregui que pot competir amb la Xina (on es fan cinc dies de vacances per cada deu anys treballats, com a màxim! –estranys miracles del “socialisme de mercat” quan és conduït pels hereus de l’estalinisme…). És a dir, campi qui pugui…
L’estètica postmoderna també respon a aquests plantejaments. Basada en el pensament dèbil, la lleugeresa, l’hiperindividualisme i la fredor… Per tant, deixant a part la tendència postmoderna a enfotre-se’n dels avenços defensats, lluitats i, en alguns raconets de món, aconseguits pels compromisos dels comportaments inspirats en l’ètica de l’humanisme liberal/socialista (podem intercanviar l’ordre dels dos adjectius o substituir-ho per ètica civil republicana), també hi ha motius per sentir-se amb dret al rebuig estètic d’aquest paradigma postmodern…
Perquè, quins són els seus colors, i quina la seva llum, i quina la seva olor? Aquests colors d’un mediocre gris metàl·lic, aquesta llum inspirada en un neó que s’ha oblidat dels tons pastel, aquella olor esvaïda, que ja no se’n recorda de com era l’estiu quan era jove… La fredor metàl·lica ha anat substituint l’escalfor de la fusta i dels tons vius. Mirem com són la majoria dels locals de moda, els edificis emblemàtics, els centres comercials, on l’estètica brutalista (segons sembla, Ricard Bofill en va ser un dels primers executors, avant-la-lettre) caracteritzada per l’exposició directa, sense cap embelliment, dels mitjans constructius i dels materials i estructures de caràcter tècnic, desplaça tímids intents d’harmonia, o de caliu. La fàbrica, el despatx, la sauna o els box de tall hospitalari, amb mobiliari metàl·lic, en comptes de l’amuntegament acolorit i carnós de les vides vives. El plàstic, els ferros… L’endoll permanent a qualsevol xarxa, en comptes de la improvisació, l’energia creativa, la recerca dins d’un mateix, la tertúlia, la veu vinculada a les mirades i als gestos. La pretensió de coneixement mitjançant l’aïllament, sota l’excusa d’una pantalla o d’un xat, en comptes del tast directe de la carn i del gust per córrer el risc d’equivocar-se quan es vol aspirar al descobriment. Els arxius descarregats, en comptes de la poesia. Les imatges petites i en solitari, en comptes de l’auditori públic. La cel·la, en comptes del carrer.
I, per acabar-ho d’adobar, alguns, confosos, entristits, seduïts, no paren de consumir i consumir cada cop més del mateix, omplint-se de materials que necessiten ser endollats i que, amb tantes voltes que fan els cablejats dels endolls, els acaben encerclant, encadenats, a la cadira des d’on, amb aspiracions universals, intenten veure (no sé si entendre) el món…
I, així, ni acaben de convertir-se en éssers humans més llestets, més feliços i més lliures, ni, perquè no els dóna temps, no surten més al carrer. Recordeu qui era que deia: “la calle es mía”!
Esperem que la paradoxa postmoderna no acabi permetent que el vertigen immediatista i desvinculat de perspectiva històrica ens dugui a renunciar a sentir-nos, nosaltres, els únics amos del carrer. I de les llums, dels vents, dels colors i de la flaire dels temps. Per això no m’acaba de fer el pes la postmodernitat…
Comentaris recents