L’ingrés del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya als dos organismes de cooperació juvenil va ser el resultat d’un treball diplomàtic molt pacient realitzat entre 1981 i 1985. Va ser una tasca en la que sovint em vaig trobar molt sol, doncs no era considerada com prioritària per molts dels companys, alguns dels quals fins i tot criticaven el cost dels viatges, com si els responsables del tema estiguéssim sempre de vacances.

Poc a poc, el Consell va acceptar que una de les seves línies d’actuació política consistia en assolir el màxim nivell de representació a nivell internacional. Com el CJE no existia encara, el CNJC va poder omplir aquest buit, bo i deixant de banda l’estricta reivindicació per esdevenir membre, per tal de prioritzar la presència a les activitats principals, sota qualsevol forma jurídica (invitats, presents a través de les internacionals, conferenciants, assessors…). Es tractava de crear una xarxa de vincles personals, d’amistat, per damunt de la rigidesa dels Estatuts. Espanya estava de moda des de la mort del general Franco i a l’espera del seu ingrés a la CEE: tothom volia participants, socis, amics espanyols. Només el CNJC va ser capaç de donar una resposta regular a aquestes demandes.

El CNJC no va presentar mai la seva política internacional com una agressió contra els consells d’altres Comunitats Autònomes, sinó com el precedent de la futura “regionalització” de les estructures europees no governamentals de cooperació juvenil. Així, el CNJC va organitzar el primer encontre dels consells de joventut de les nacionalitats i regions els dies 6 i 7 d’octubre de 1984 (on, per cert, l’activitat més celebrada va ser la visita nocturna a “El Molino”). En aquesta reunió, el CNJC va proposar una configuració futura del CJE amb paritat entre els consells i les entitats, va traslladar tot el seu know how sobre els consells com entitats de dret públic i de dret privat… És alliçonador fixar-se en la llista d’assistents, en la que els catalans apareixen sota tots els barrets possibles…! Arreu d’Europa vam poder explicar que el CNJC no desitjava crear cap conflicte.

El CNJC no es va presentar sol davant les instàncies europees de cooperació juvenil. Va cercar complicitats entre la gent més sensible de tots els països i, en especial, va aprofitar les connexions entre federalistes, socialistes, liberal-radicals, escoltes, demòcrata-cristians i, fins i tot, francmaçons.

Es tractava de construir una xarxa estreta compromesa personalment amb les aspiracions del CNJC, explicades sempre com una forma de progrés continental vers una millor forma de representació dels interessos no governamentals i mai com una reivindicació nacionalista.

Una de les proves de la sinceritat d’aquesta política del CNJC va ser la seva forta implicació en la creació del CJE.

Respecte a l’estatus jurídic del CNJC, l’Oriol Balaguer i jo havíem estat els artífexs de la consideració del Consell com una corporació. No eren bons temps aquells per les corporacions, és a dir les entitats de Dret públic de base associativa, com les cambres de comerç o les de la propietat o els col.legis professionals, incompatibles llavors amb el pensament polític del Partit Socialista en el poder. Tanmateix, teníem algunes idees clares:

a) La solució provisional de considerar el CNJC com un organisme autònom de base associativa era una barbaritat que només tenia sentit en la situació de provisionalitat de la Generalitat restaurada. Com és sabut, els organismes autònoms no tenen membres.

b) Tanmateix, calia preservar la naturalesa pública del CNJC per garantir, o al menys defensar, el seu paper en el si de la Generalitat de Catalunya.

c) El CNJC com part de l’Administració institucional, amb funcions d’informació, d’iniciativa i de consulta clares, format per entitats afiliades voluntàriament i dotat d’un funcionament democràtic era, per la seva pròpia naturalesa, una corporació.

d) Que moltes corporacions fossin criticables, no significava que aquest instrument jurídic no fos útil per altres finalitats.

e) Que la Llei de reforma del CNJC havia de ser breu i havia de deixar que el Consell es dotés dels seus propis Estatuts.

f) Aquest darrer punt constituïa una diferència radical amb el CJE^1.

Ens va costar convèncer als serveis jurídics de la Generalitat, però ens vam sortir prou bé, joves i inexperts com érem.

1. La Llei 18/1983, de 16 de novembre incorreix en l’error de titular-se “de creación del organismo autónomo Consejo de la juventud de España”, malgrat que aquest concepte no apareix després a la part dispositiva. La Llei regula exhaustivament el CJE i el seu reglament [jo vaig escriure l’esborrany de la primera norma vigent] és aprovat pel Govern i no constitueix, pròpiament, uns Estatuts.