Sí, al TGV… Perquè es tracta del Tren de Gran Velocitat, no? O és que potser s’ha d’incorporar el llenguatge híbridament convencional i globalitzat dels Telenotícies i assumir la versió del Nodo, coneguda com “Alta Velocidad Española” (AVE)? Tant li fa, però. A mi no m’agrada ni una versió ni l’altra. Perquè trobo que tot això no és res més que una de les múltiples confirmacions de la cultura del neguit de la pressa, i de l’absència de sentit de molts dels ritmes d’aquest entorn social contemporani. Perquè no crec que sigui veritat que sempre calgui córrer tant, de debò. No és pas per gust de portar la contrària… però, quin sentit té anar de viatge sense gaudir del plaer d’allò que implica el mateix viatge? Percebre les sensacions, les mateixes sensacions que portem a dins, i que, segons alguns, són l’essència del mateix viatge. Els canvis de percepció dels sentits, les diverses tonalitats del cel, els angles de les llums, de totes les llums, el color que es filtra per entremig de les fulles que ens van indicant la transformació de les geografies, la diferent nitidesa de l’aire, els tipus de conreus, les perspectives urbanes, els pobles, la proximitat o llunyania del mar, les olors de totes les olors que podem ensumar, fins i tot, des de la finestreta… I, al final, rics de tot el que haurem après, sabrem què volen dir les Itaques…

Ara bé, si és que no hi ha més remei i, a més a més, encara es reivindica –gairebé tothom ho reivindica– que el tram d’aquest maleït tren arribi més aviat, per què no aprofitar l’oportunitat…? Mireu que n’estan donant, de maldecaps, amb aquest cony de traçat!

El cas és que, després de la desfeta de la guerra civil, després de la derrota –de la doble derrota, en aquest cas, a mans dels feixistes i dels estalinistes– un home prou lúcid, com George Orwell, que s’havia pelat les celles i jugat la pell per defensar la República (la República de treballadors de totes les classes…), va escriure un llibre inoblidable que, si no ho heu fet encara, val molt la pena llegir: Homenatge a Catalunya. A part del raonament polític, de l’adscripció ideològica a una de les heterodòxies de l’esquerra i del profund sentiment poètic d’admiració envers el poble català, George Orwell també es deixava endur pels records entranyables dels costums del país, de la seva gent, de les seves característiques quotidianes, de les seves manies… I arribava a confessar quines eren les úniques dues coses que, de Catalunya, no li havien agradat gens… Però és que gens, gens! Una: beure vi a galet en un inclassificable objecte de vidre, de boc més o menys gros, que, més aviat, li recordava alguna andròmina d’usos higiènics vinculada a la funció mingitòria. No podia amb el porró! Dues: un estrany, estrident, pastós, un pèl tètric, monumentalista i punxant temple “expiatori” que alguna gent considerava com ara una mena de catedral, o de segona catedral. No podia amb la Sagrada Família, és clar! Doncs… –sempre que no prengués mal cap veí…– no podria aprofitar-se l’ocasió per homenatjar, de valent, George Orwell? I, de pas, amb l’ensurt, renunciar a tantes presses?